Xerrac Milei.

 

El 1947 Juan Domingo Perón trenca l’aïllament internacional del franquisme enviant l’atractiva Eva Duarte, Evita per als admiradors, de visita a Espanya. En aquest viatge se significa l’acord de col·laboració fonamentalment econòmic que va permetre aixecar el cap a en Franco que necessitava urgentment els cereals que l’Argentina li venia a canvi de matèries primeres que en Perón volia per industrialitzar el país. Apareix, doncs, Evita com una estarlette que desplega una oratòria -diuen les cròniques- afectada i teatral carregada de tòpics en relació a l’Argentina i la “mare pàtria”. L’actriu d’obres menors al Buenos Aires d’adolescència, d’orígens modestos, va estar una crossa de marcat to populista entre el candidat Perón i el món obrer argentí -“los descamisados” -que feu fortuna en l’oratòria d’Alfonso Guerra durant el socialisme rampant- per assolir la presidència. Aquest deix de dramatisme esparracat assajat als escenaris jovenívols la va portar a tractar afers incòmodes per al franquisme, els privilegis d’unes minories i la pobresa de la majoria. Hi afegia la postració i l’opressió de les dones a les classes populars sense oblidar-se de la situació dels presos polítics a les presons d’en Franco. La visita ens va deixar una empremta vegetal de tavella plana que floreix encara, la mongeta tendra perona, nom amb què col·loquialment les mestresses al·ludien a la presidenta argentina.

Aquests dies les mongetes perones s’han tornat faves, el plat fort de la visita d’en Xerrac Milei, que ha vingut ell mateix per representar el paper de vedette internacional mal educada i consentida per espolsar-se les castanyes del foc o les brases amb què el ministre de Transports espanyol el va voler rostir insinuant que el del xerrac, en Milei, consumeix estupefaents a la Casa Rosada. Caldria esbrinar si els presumptes estupefaents són també de naturalesa vegetal per no trencar la coherència devota al món de les verdures que es mengen amanides amb oli o s’aspiren.

Vox ha aplegat el millor de cada casa de l'extrema dreta mundial en la convenció d'aquest cap de setmana celebrada a Madrid, en la qual han escampat el seu execrable odi postulant-se contra l’esquerranisme" -"zurderío", en paraules de l'argentí-. La civilització occidental està en perill per la immigració -especialment la musulmana-, les polítiques de gènere i les climàtiques. En un solo de xerrac antològic Javier Milei també ha qualificat de "corrupta" la dona del president espanyol. La trencadissa de la vaixella diplomàtica és un fet. Lluny de passar pàgina, de les faves ofegades amb botifarra negra als pastissets de dolç de llet, alfajores, la cosa s’encalla i s’embolica. Pedro Sànchez, l’esquerranós, ha retirat l’ambaixadora mentre en Feijóo xiula complagut sota la pluja amb paraigües, que res no l’esquitxi. Segons els amfitrions de l’acte, “Milei ha fet en quinze segons més oposició que el PP durant anys i anys de legislatura".

Assistim a un combat de boxa matusser on es cronometren els assalts i es compten els directes a la mandíbula del contrincant. Allunyat i dejú dels protocols que regulen les trobades de caps d’estat i de governs, el sentit comú ens alerta que aquesta entrada, aquest aspre cop de destral groller del president argentí, no és la millor carta de presentació en la seva primera visita, que no es pot considerar oficial, a un altre país amb tants vincles. Una visita descordada per fer costat a la bogeria que volen imposar. Aquest malaguanyat cantant d’un grup que escarnia els Rolling Stones, s’acaba de lluir en el seu retorn als escenaris en un recital de rock dur a Madrid.

Lluny de la retòrica cridanera de partit -o d’ideologia- Milei -sense el xerrac?- segons difon l'ambaixada de l'Argentina a Espanya ha fet pública una imatge de la cita de divendres a la tarda: Milei i 16 “homes” més, com un sant sopar de les finances. Hi havia el president de la patronal i les cares visibles dels prohoms d'algunes de les principals companyies cotitzades a l'Íbex-35. Les relacions econòmiques amb Espanya són potents, el 2023 l'Argentina va ser la novena destinació de tota la inversió espanyola a l'exterior. Els principals sectors corresponen a l'extracció de petroli i de gas natural, la banca i les telecomunicacions.

El president argentí treu pit al tango per la caiguda de la inflació, a l’abril ha estat del 8,8% i s’espera una dada que fregui el 5% aquest mes de maig. El preu, els cops de xerrac esbrossant la inflació, suposen més de 70.000 acomiadaments al sector públic, la reducció a la meitat dels ministeris, el tancament de mitjans de comunicació i la no actualització dels pressupostos de la universitat. Mesures extremes al compàs d’una milonga per fer quadrar els comptes. Una família tipus necessitaria més de 800 euros al mes només per alimentar-se mentre el sou mitjà no arriba als 500. El preu de la tarifa del transport públic s’ha triplicat, s’ha retirat el subsidi estatal al cost de l’energia, quelcom que ha fet enfilar les xifres de morosos a les factures de llum, gas i aigua. La caiguda real dels ingressos dels argentins frega el 20% en menys de sis mesos de govern, l’índex de pobresa s’enfila al 52%. Aquest seria el cost -la milonga trista- d’una macroeconomia estable i previsible per atraure inversions estrangeres.