El 1947 Juan Domingo Perón trenca l’aïllament internacional del
franquisme enviant l’atractiva Eva Duarte, Evita per als admiradors, de visita
a Espanya. En aquest viatge se significa l’acord de col·laboració
fonamentalment econòmic que va permetre aixecar el cap a en Franco que
necessitava urgentment els cereals que l’Argentina li venia a canvi de matèries
primeres que en Perón volia per industrialitzar el país. Apareix, doncs, Evita
com una estarlette que desplega una
oratòria -diuen les cròniques- afectada i teatral carregada de tòpics en
relació a l’Argentina i la “mare pàtria”. L’actriu d’obres menors al Buenos
Aires d’adolescència, d’orígens modestos, va estar una crossa de marcat to
populista entre el candidat Perón i el món obrer argentí -“los descamisados” -que feu fortuna en l’oratòria d’Alfonso Guerra
durant el socialisme rampant- per assolir la presidència. Aquest deix de
dramatisme esparracat assajat als escenaris jovenívols la va portar a tractar
afers incòmodes per al franquisme, els privilegis d’unes minories i la pobresa
de la majoria. Hi afegia la postració i l’opressió de les dones a les classes
populars sense oblidar-se de la situació dels presos polítics a les presons
d’en Franco. La visita ens va deixar una empremta vegetal de tavella plana que floreix
encara, la mongeta tendra perona, nom
amb què col·loquialment les mestresses al·ludien a la presidenta argentina.
Aquests
dies les mongetes perones s’han
tornat faves, el plat fort de la visita d’en Xerrac Milei, que ha vingut ell
mateix per representar el paper de vedette
internacional mal educada i consentida per espolsar-se les castanyes del foc o
les brases amb què el ministre de Transports espanyol el va voler rostir
insinuant que el del xerrac, en Milei, consumeix estupefaents a la Casa Rosada.
Caldria esbrinar si els presumptes estupefaents són també de naturalesa vegetal
per no trencar la coherència devota al món de les verdures que es mengen amanides
amb oli o s’aspiren.
Vox
ha aplegat el millor de cada casa de l'extrema dreta mundial en la convenció
d'aquest cap de setmana celebrada a Madrid, en la qual han escampat el seu execrable
odi postulant-se contra l’esquerranisme" -"zurderío", en
paraules de l'argentí-. La civilització occidental està en perill per la
immigració -especialment la musulmana-, les polítiques de gènere i les climàtiques.
En un solo de xerrac antològic Javier Milei també ha qualificat de
"corrupta" la dona del president espanyol. La trencadissa de la
vaixella diplomàtica és un fet. Lluny de passar pàgina, de les faves ofegades
amb botifarra negra als pastissets de dolç de llet, alfajores, la cosa s’encalla i s’embolica. Pedro Sànchez,
l’esquerranós, ha retirat l’ambaixadora mentre en Feijóo xiula complagut sota
la pluja amb paraigües, que res no l’esquitxi. Segons els amfitrions de l’acte, “Milei
ha fet en quinze segons més oposició que el PP durant anys i anys de
legislatura".
Assistim
a un combat de boxa matusser on es cronometren els assalts i es compten els
directes a la mandíbula del contrincant. Allunyat i dejú dels protocols que
regulen les trobades de caps d’estat i de governs, el sentit comú ens alerta
que aquesta entrada, aquest aspre cop de destral groller del president argentí,
no és la millor carta de presentació en la seva primera visita, que no es pot
considerar oficial, a un altre país amb tants vincles. Una visita descordada
per fer costat a la bogeria que volen imposar. Aquest malaguanyat cantant d’un
grup que escarnia els Rolling Stones, s’acaba de lluir en el seu retorn als
escenaris en un recital de rock dur a Madrid.
Lluny
de la retòrica cridanera de partit -o d’ideologia- Milei -sense el xerrac?- segons
difon l'ambaixada de l'Argentina a Espanya ha fet pública una imatge de la cita
de divendres a la tarda: Milei i 16 “homes” més, com un sant sopar de les finances.
Hi havia el president de la patronal i les cares visibles dels prohoms d'algunes
de les principals companyies cotitzades a l'Íbex-35. Les relacions econòmiques
amb Espanya són potents, el 2023 l'Argentina va ser la novena destinació de
tota la inversió espanyola a l'exterior. Els principals sectors corresponen a
l'extracció de petroli i de gas natural, la banca i les telecomunicacions.
El
president argentí treu pit al tango per la caiguda de la inflació, a l’abril ha
estat del 8,8% i s’espera una dada que fregui el 5% aquest mes de maig. El preu,
els cops de xerrac esbrossant la inflació, suposen més de 70.000 acomiadaments al
sector públic, la reducció a la meitat dels ministeris, el tancament de mitjans
de comunicació i la no actualització dels pressupostos de la universitat. Mesures
extremes al compàs d’una milonga per fer quadrar els comptes. Una família tipus
necessitaria més de 800 euros al mes només per alimentar-se mentre el sou mitjà
no arriba als 500. El preu de la tarifa del transport públic s’ha triplicat, s’ha
retirat el subsidi estatal al cost de l’energia, quelcom que ha fet enfilar les
xifres de morosos a les factures de llum, gas i aigua. La caiguda real dels
ingressos dels argentins frega el 20% en menys de sis mesos de govern, l’índex
de pobresa s’enfila al 52%. Aquest seria el cost -la milonga trista- d’una
macroeconomia estable i previsible per atraure inversions estrangeres.
Així és... Ho has clavat!. Bon mestratge en el verb i el relat. Fantàstic!
ResponElimina