Gerontocràcia estrambòtica.

 

El més vell és qui més mana. Per assolir un càrrec triat democràticament o hereditari es recorre a aquest criteri fonamentat en l’experiència i en el refredament o esmorteïment passionals, als joves cal refrigerar-los de continu ja que acostumen a viure en un estat d’ebullició permanent que pot trastocar el sentit de la justícia o les decisions que afecten al conjunt dels ciutadans que han d’administrar. Comunitats sedentàries prehistòriques o en l’antiga Grècia diuen que es decantaven per aquesta preferència. Cal suposar que l’esperança de vida no era la del segle XXI. Els grecs no ultrapassaven la quarantena mentre que els neandertals i els homo sapiens oscil·lava entre els vint i excepcionalment els quaranta anys.

Fa poques dècades es titllaven de velles les persones que arribaven als seixanta. Ara mateix qualificar d’ancià algú que ha creuat aquesta barrera és un anatema que la realitat s’encarrega de desmentir. Veureu majoritàriament els d’aquesta generació presumits, actius, en plena forma ostentant amb dignitat -o no- certes maneres d’una preadolescència tardorenca però amb una motxilla vital ben farcida. L’esperança de vida a Catalunya és de 83,6. A les dones és de 86 anys mentre que en les homes se situa als 80. Només cal allistar-se als viatges organitzats de gent gran o prendre un tallat descafeïnat als casals d’avis per verificar aquestes dades.

Desconec si algun país que no surt mai als titulars de les notícies internacionals practica i regula l’accés al poder basant-se en la gerontocràcia. No en tinc constància. La tendència indiscreta a exposar l’edat dels mandataris és quelcom obligat. Presidents, consellers, ministres, alcaldes i qualsevol persona que creua el llindar de la responsabilitat política amb ressò mediàtic ha de declarar a quina quinta pertany. Ultrapassar la setantena de llarg o els vuitanta, el cas d’en Trump i d’en Biden, és quelcom no massa habitual. D’ací l’expectativa creada en l’últim debat que han mantingut al plató de la CNN a Atlanta. Un cara a cara com una partida estrambòtica de petanca retransmesa en directe que ha estat un malson per a en Biden i els demòcrates.

 El president és una cara visible amb potes al costat dels tòtems permanents que no s’arruguen: la bandera que s’hi pot fer un cop de planxa, l’escut que es pot repintar o l’himne que es pot arranjar. En Biden necessitaria un bon repàs de carrosseria integral per dissimular els bonys i les ratllades que resplendeixen massa. Quelcom que l’electorat que no està per frivolitats podria passar per alt. La qüestió és si la imatge d’ancià físicament feble -molt vell- es correspon i va a joc amb la capacitat mental de reacció per ostentar el càrrec d’emperador d’occident a què aspira. L’estat de vulnerabilitat d’en Biden, només per contrast, ha fet que el pollastre d’en Trump semblés més aprofitable en condicions de desafiar-lo no només a la petanca sinó al golf.

El partit demòcrata té un greu problema de cara a les eleccions. Aconseguirà trobar un substitut amb més empenta? No hi ha una cara política amb prou ímpetu per posar-se al davant. Durant aquests anys de mandat la vicepresidenta no ha tret el cap als escenaris que la podien reforçar tot esdevenint un recanvi real, una protagonista amb opcions per disputar la cursa a en Trump que ha estat el vencedor del debat no per virtuts pròpies sinó pels demèrits del contrincant. Podríem dir que en Trump ha estat inusualment objectiu quan ha deixat anar: “No sé què ha dit al final de la frase, però crec que ni ell mateix sap el que està dient”. Veure’l baixar els esgraons del plató causava desassossec.

Costa de comprendre com una potència mundial té un horitzó electoral com l’actual. Un desastre estrepitós que hauria de permetre substituir el candidat de manera fulminant. Les regles del joc en les gerontocràcies de circumstància com l’americana haurien de posar-hi un topall. El dels catúfols? Efectivament, en Biden repapieja i caduqueja just quan la versemblant tornada d’en Trump posa els pèls de punta a la diplomàcia internacional. La imprevisibilitat, sovint eixelebrada, fan que sigui el candidat atzarós de la polarització global. Un estímul exemplar per a l’extrema dreta que ronda la democràcia a Europa i un apòstata del canvi climàtic que no es va haver d’esforçar gaire en fer creïbles les seves exageracions i falsedats. En aquest embat gerontocràtic el desdibuixat Biden va propiciar que en Trump s’exhibís com un jovenet de peus nus a les brases de la polèmica sense cap mena de refredament ni penediment passionals.

Cremant pneumàtic.

 

Barcelona esdevé una ciutat sostenible, verda, pacífica, de bon viure, harmoniosa i carregada de totes les virtuts que vulgueu atribuir-li ja que l’encisadora Barcelona és molt poderosa -s’esgargamellava el rei de la rumba olímpica Peret- venent-la urbi et orbi amb un èxit aclaparador que l’ha posicionada a tots els aparadors carregats de barrets mexicans i de records d’aquesta gitana encisera que no saps on arraconar, tants que ja fan nosa. Una projecció que recentment s’ha engreixat amb l’homenatge d’una tropa futurista que venera la màquina i que en Joan Salvat-Papasseit podria tornar a comandar.

Les cases Batlló, Milà i Amatller, les tres caravel·les modernistes ancorades al Passeig de Gràcia, han sortit de l’ensopiment habitual a còpia de sacsejades arrauxades. Expliquen els testimonis presents que les finestres esbatanades com plats no s’ho podien creure. La tremoladissa dels vitralls temorosos d’una impertinència sísmica ha fet que la sòlida casa Milà, lideressa experimentada, ho hagués de suportar amb dignitat gandula i molta fermesa. Per als primmirats de l’arquitectura ha estat un greuge per com bramulaven els vehicles alhora que treien foc pels queixals, dracs enfurismats amb rodes deixats anar i sense corretja competint com solen entre les naus d’anònims polígons industrials a l’extraradi precari amb música eixordadora de divendres quan es fa fosc.

El cor de la ciutat aturat, col·lapsat, mentre els bòlids de competició s’exhibeixen cremant pneumàtic per les arteries urbanes barrades al pas de la ciutadania que no ho acaba d’entendre ni és favorable a aquesta mena d’esdeveniments que aporten més dubtes i inconvenients que no pas beneficis a la majoria dels soferts ciutadans que els resisteixen. ¿Ha estat la torna al Madrid de l’Ayuso que recentment va voler-hi rivalitzar amb la Cibeles enfilada en un carro de tracció felina? Milers de cavalls contra l’esglai de dos lleons petrificats en una cursa amanyada.

Posats a cercar precedents no tan recents ens hem d’emmirallar amb l’alcaldessa de València, la Rita Barberà, custodiada pel president de la comunitat, en Francisco Camps, mentre rodolaven aplomats temeràriament amb un esportiu descapotat pel circuit urbà a la riba del Túria saludant cofois la concurrència. Posats a avaluar aquests models m’atreveixo a afirmar que en relació a Madrid el resultat de l’escomesa ha estat un empat que es decidirà als penals entre el modernisme i el neoclassicisme castís. No així en la pugna d’actitud més fallera i de traca que van exhibir la Rita i en Camps a València. Ciutat  que, in illo tempore, també va esdevenir la seu de les regates de la Copa d’Amèrica.

El govern d’en Jaume Collboni n’ha fet un balanç positiu fonamentat en l’èxit del nombre d’espectadors fidels als còctels de benzina amb molt d’octanatge i tuf de goma socarrimada barrejats en la mateixa proporció. Espectacular! En el fragor de la demostració el brogit de les quatre-centes persones d’unes dues-centes entitats contràries a l’aplec dels moderns carros de trabuc van esdevenir víctimes d’un atac d’afonia. Barcelona és molt poderosa -cert, Peret!-. Tant que aquests dies hi passeja en Bruce Springsteen entestat en el fet que hem nascut per córrer -Born to run- mentre la propera pedalada del Tour, la més xovinista de les curses que es fan i es desfan, sortirà de la ciutat de Barcelona.

Podem contrastar com la “pacificació” del parc mòbil de la ciutat ha comportat una davallada important en la densitat dels vehicles a motor tradicional que veuen restringida permanentment la circulació dins la zona de baixes emissions (ZBE) de tots aquells als quals no els correspon cap distintiu ambiental de la DGT. Aquests vehicles habitualment matriculats abans del 2005 o 2006 tenen prohibits els desplaçaments els dies laborals, de dilluns a divendres de 07:00h a 20:00h. No disposo del nombre aproximat d’afectats per aquesta mesura, tampoc del nombre de persones que han hagut de renovar el vehicle per esquivar la normativa. Tampoc dels desertors de l’utilitari que s’han abonat al transport públic alternatiu, al patinet o a la bicicleta. Ni tinc constància dels que han bescanviat el pneumàtic per l’espardenya. Al garbuix contrastat de percentatges caldria considerar si inscriure-hi els usuaris penedits -damnificats- dels Rodalies-. 

El que no s’hauria de cremar és la credibilitat.

L’entremaliat Alvise Pérez.

 

Us asseguro que fins ahir, seguint l’escrutini dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu, no sabia que existia una formació amb el nom de “S’ha acabat la festa” liderada per un tal Alvise Pérez. Per a mi ha estat un absolut desconegut que ha sortit del no-res assolint tres parlamentaris elegits democràticament amb un coixí de 800.000 votants que li han fet costat. Per un moment vaig dubtar de si jo havia pujat a la parada d’Arbeca cantonada venint de l’hort. Va estar un desconcert que, suposo, alguns compartireu amb mi. Segons les enquestes oficials el 45% de l’electorat espanyol possible tampoc no el coneixia.

Com pot ser que algú desconegut, gairebé la meitat dels que podien votar no en tenia cap referència, obtingui aquests resultats? Això demostra que ens fem grans, que aquelles dinàmiques que empaperaven els racons penjant-hi les cares dels candidats repentinats amb posat de circumstàncies o de pomes agres ja són història democràtica com aviat ho seran els sobres amb les paperetes que nien a les bústies. No calen despeses per fer campanya. Aquest “agitador de les xarxes”, com l’han qualificat alguns mitjans per posar-hi color, n’ha fet prou amb la intensa activitat virtual desplegada.

L’impacte d’aquest personatge el puc associar a la primera vegada que els mitjans em van fer fixar amb en Trump o recentment em van presentar en Milei. Tres prohoms -en podríem trobar més- que semblen evadits de la pista d’un circ ambulant, domadors de lleons de peluix o pallassos que ja no fan riure cap criatura. La primera impressió dels quals sol ser la certesa que ningú els votaria ni que sigui per vergonya aliena. Si n’estava d’errat! Dos han arribat a la presidència. L’Alvise ho té més complicat, però tot és possible. Consistirà en polir-ne petits detalls i trobar un nom més curt -sonor- i de més impacte al d’aquest experiment, per ara, reeixit. Em pregunto qui pot sentir-se identificat, atret, per alguns polítics que ho posen molt fàcil per provocar urticària democràtica.

Aquests de la “festa” s’han presentat sense programa electoral amb un discurs ultra contra la partitocràcia “criminal”, els mitjans de comunicació mercenaris del poder i de la justícia. Proclames esquitxades tant de populisme barat com de brillantina. Aquest nou líder ha escampat dues promeses destacades. Una consisteix a “rifar” el seu sou d’eurodiputat, gairebé dos milions i mig durant el mandat, entre els seus seguidors. Assimilat l’impacte d’ahir vespre, avui m’he dedicat a cercar on m’he d’adscriure per jugar a aquest Euromillones comunitari -amb pot acumulat-. Ja us ho comunicaré si soc l’afortunat. El segon projecte té un quelcom d’iniciativa urbanística o de bombolla carcerària proposant una presó gegantina prop de Madrid amb capacitat per a 40.000 interns per encabir-hi l’hampa organitzada, “fins i tot a qui llueixi el tatuatge d’una banda”. Una mena de casa de colònies faraònica on els “criminals d’Espanya” podran residir tot compartint extraescolars amb “els corruptes”, “els mercenaris”, “els pedòfils” i “els violadors”. I les dones no submises, afegeixo per donar una idea, que tindrien el seu pavelló pintat de rosa.

Als de VOX -i al PP- no els deu fer massa patxoca aquest nou bolet que fragmenta els que fins no fa gaire només tenien l’alternativa del partit popular. Els politòlegs han detectat que aquests pesquen amb arts de sospitosa legitimitat capturant espècies d’habitats amb molt d’atur i amb una major població migrant. Un perfil similar al de VOX i en competència directa amb VOX adreçada, però, als que consideren les tropes de l’Abascal uns titafluixa. Fonamentalment homes i els que han votat per primera vegada, joves i de dretes que s’han decantat per aquesta candidatura. Preguntar-se a quina població va adreçada -i causa més impacte- una alternativa no convencional que en lloc de programes polítics té pantalles és una evidència difonent radicalitat sovint sòrdida que ha fet molta fortuna electoral aspergint notícies falses, teories de la conspiració i discursos de l'odi només a través de les xarxes sense haver de trepitjar cap plató, fer mítings ni participar en cap debat.

Qui pot pair tanta barroeria? Doncs molta gent jove. Què no hem fet -què no han fet tots els polítics- per arribar a aquest punt on existeix purrialla que mentre viu d’allò públic alhora ho intenta destruir. La revelació acabada de descobrir a les televisions tradicionals -analògiques- em va sobtar. En una discoteca que era com una seu electoral compareixia i s’emmirallava en la part fosca dels mitjans “mercenaris” que des d’ara, no el deixaran de petja.