L’entremaliat Alvise Pérez.

 

Us asseguro que fins ahir, seguint l’escrutini dels resultats de les eleccions al Parlament Europeu, no sabia que existia una formació amb el nom de “S’ha acabat la festa” liderada per un tal Alvise Pérez. Per a mi ha estat un absolut desconegut que ha sortit del no-res assolint tres parlamentaris elegits democràticament amb un coixí de 800.000 votants que li han fet costat. Per un moment vaig dubtar de si jo havia pujat a la parada d’Arbeca cantonada venint de l’hort. Va estar un desconcert que, suposo, alguns compartireu amb mi. Segons les enquestes oficials el 45% de l’electorat espanyol possible tampoc no el coneixia.

Com pot ser que algú desconegut, gairebé la meitat dels que podien votar no en tenia cap referència, obtingui aquests resultats? Això demostra que ens fem grans, que aquelles dinàmiques que empaperaven els racons penjant-hi les cares dels candidats repentinats amb posat de circumstàncies o de pomes agres ja són història democràtica com aviat ho seran els sobres amb les paperetes que nien a les bústies. No calen despeses per fer campanya. Aquest “agitador de les xarxes”, com l’han qualificat alguns mitjans per posar-hi color, n’ha fet prou amb la intensa activitat virtual desplegada.

L’impacte d’aquest personatge el puc associar a la primera vegada que els mitjans em van fer fixar amb en Trump o recentment em van presentar en Milei. Tres prohoms -en podríem trobar més- que semblen evadits de la pista d’un circ ambulant, domadors de lleons de peluix o pallassos que ja no fan riure cap criatura. La primera impressió dels quals sol ser la certesa que ningú els votaria ni que sigui per vergonya aliena. Si n’estava d’errat! Dos han arribat a la presidència. L’Alvise ho té més complicat, però tot és possible. Consistirà en polir-ne petits detalls i trobar un nom més curt -sonor- i de més impacte al d’aquest experiment, per ara, reeixit. Em pregunto qui pot sentir-se identificat, atret, per alguns polítics que ho posen molt fàcil per provocar urticària democràtica.

Aquests de la “festa” s’han presentat sense programa electoral amb un discurs ultra contra la partitocràcia “criminal”, els mitjans de comunicació mercenaris del poder i de la justícia. Proclames esquitxades tant de populisme barat com de brillantina. Aquest nou líder ha escampat dues promeses destacades. Una consisteix a “rifar” el seu sou d’eurodiputat, gairebé dos milions i mig durant el mandat, entre els seus seguidors. Assimilat l’impacte d’ahir vespre, avui m’he dedicat a cercar on m’he d’adscriure per jugar a aquest Euromillones comunitari -amb pot acumulat-. Ja us ho comunicaré si soc l’afortunat. El segon projecte té un quelcom d’iniciativa urbanística o de bombolla carcerària proposant una presó gegantina prop de Madrid amb capacitat per a 40.000 interns per encabir-hi l’hampa organitzada, “fins i tot a qui llueixi el tatuatge d’una banda”. Una mena de casa de colònies faraònica on els “criminals d’Espanya” podran residir tot compartint extraescolars amb “els corruptes”, “els mercenaris”, “els pedòfils” i “els violadors”. I les dones no submises, afegeixo per donar una idea, que tindrien el seu pavelló pintat de rosa.

Als de VOX -i al PP- no els deu fer massa patxoca aquest nou bolet que fragmenta els que fins no fa gaire només tenien l’alternativa del partit popular. Els politòlegs han detectat que aquests pesquen amb arts de sospitosa legitimitat capturant espècies d’habitats amb molt d’atur i amb una major població migrant. Un perfil similar al de VOX i en competència directa amb VOX adreçada, però, als que consideren les tropes de l’Abascal uns titafluixa. Fonamentalment homes i els que han votat per primera vegada, joves i de dretes que s’han decantat per aquesta candidatura. Preguntar-se a quina població va adreçada -i causa més impacte- una alternativa no convencional que en lloc de programes polítics té pantalles és una evidència difonent radicalitat sovint sòrdida que ha fet molta fortuna electoral aspergint notícies falses, teories de la conspiració i discursos de l'odi només a través de les xarxes sense haver de trepitjar cap plató, fer mítings ni participar en cap debat.

Qui pot pair tanta barroeria? Doncs molta gent jove. Què no hem fet -què no han fet tots els polítics- per arribar a aquest punt on existeix purrialla que mentre viu d’allò públic alhora ho intenta destruir. La revelació acabada de descobrir a les televisions tradicionals -analògiques- em va sobtar. En una discoteca que era com una seu electoral compareixia i s’emmirallava en la part fosca dels mitjans “mercenaris” que des d’ara, no el deixaran de petja.