Gerontocràcia estrambòtica.

 

El més vell és qui més mana. Per assolir un càrrec triat democràticament o hereditari es recorre a aquest criteri fonamentat en l’experiència i en el refredament o esmorteïment passionals, als joves cal refrigerar-los de continu ja que acostumen a viure en un estat d’ebullició permanent que pot trastocar el sentit de la justícia o les decisions que afecten al conjunt dels ciutadans que han d’administrar. Comunitats sedentàries prehistòriques o en l’antiga Grècia diuen que es decantaven per aquesta preferència. Cal suposar que l’esperança de vida no era la del segle XXI. Els grecs no ultrapassaven la quarantena mentre que els neandertals i els homo sapiens oscil·lava entre els vint i excepcionalment els quaranta anys.

Fa poques dècades es titllaven de velles les persones que arribaven als seixanta. Ara mateix qualificar d’ancià algú que ha creuat aquesta barrera és un anatema que la realitat s’encarrega de desmentir. Veureu majoritàriament els d’aquesta generació presumits, actius, en plena forma ostentant amb dignitat -o no- certes maneres d’una preadolescència tardorenca però amb una motxilla vital ben farcida. L’esperança de vida a Catalunya és de 83,6. A les dones és de 86 anys mentre que en les homes se situa als 80. Només cal allistar-se als viatges organitzats de gent gran o prendre un tallat descafeïnat als casals d’avis per verificar aquestes dades.

Desconec si algun país que no surt mai als titulars de les notícies internacionals practica i regula l’accés al poder basant-se en la gerontocràcia. No en tinc constància. La tendència indiscreta a exposar l’edat dels mandataris és quelcom obligat. Presidents, consellers, ministres, alcaldes i qualsevol persona que creua el llindar de la responsabilitat política amb ressò mediàtic ha de declarar a quina quinta pertany. Ultrapassar la setantena de llarg o els vuitanta, el cas d’en Trump i d’en Biden, és quelcom no massa habitual. D’ací l’expectativa creada en l’últim debat que han mantingut al plató de la CNN a Atlanta. Un cara a cara com una partida estrambòtica de petanca retransmesa en directe que ha estat un malson per a en Biden i els demòcrates.

 El president és una cara visible amb potes al costat dels tòtems permanents que no s’arruguen: la bandera que s’hi pot fer un cop de planxa, l’escut que es pot repintar o l’himne que es pot arranjar. En Biden necessitaria un bon repàs de carrosseria integral per dissimular els bonys i les ratllades que resplendeixen massa. Quelcom que l’electorat que no està per frivolitats podria passar per alt. La qüestió és si la imatge d’ancià físicament feble -molt vell- es correspon i va a joc amb la capacitat mental de reacció per ostentar el càrrec d’emperador d’occident a què aspira. L’estat de vulnerabilitat d’en Biden, només per contrast, ha fet que el pollastre d’en Trump semblés més aprofitable en condicions de desafiar-lo no només a la petanca sinó al golf.

El partit demòcrata té un greu problema de cara a les eleccions. Aconseguirà trobar un substitut amb més empenta? No hi ha una cara política amb prou ímpetu per posar-se al davant. Durant aquests anys de mandat la vicepresidenta no ha tret el cap als escenaris que la podien reforçar tot esdevenint un recanvi real, una protagonista amb opcions per disputar la cursa a en Trump que ha estat el vencedor del debat no per virtuts pròpies sinó pels demèrits del contrincant. Podríem dir que en Trump ha estat inusualment objectiu quan ha deixat anar: “No sé què ha dit al final de la frase, però crec que ni ell mateix sap el que està dient”. Veure’l baixar els esgraons del plató causava desassossec.

Costa de comprendre com una potència mundial té un horitzó electoral com l’actual. Un desastre estrepitós que hauria de permetre substituir el candidat de manera fulminant. Les regles del joc en les gerontocràcies de circumstància com l’americana haurien de posar-hi un topall. El dels catúfols? Efectivament, en Biden repapieja i caduqueja just quan la versemblant tornada d’en Trump posa els pèls de punta a la diplomàcia internacional. La imprevisibilitat, sovint eixelebrada, fan que sigui el candidat atzarós de la polarització global. Un estímul exemplar per a l’extrema dreta que ronda la democràcia a Europa i un apòstata del canvi climàtic que no es va haver d’esforçar gaire en fer creïbles les seves exageracions i falsedats. En aquest embat gerontocràtic el desdibuixat Biden va propiciar que en Trump s’exhibís com un jovenet de peus nus a les brases de la polèmica sense cap mena de refredament ni penediment passionals.