París 2024, llançament de pedra.

 

La innovació del format en l’acte inaugural dels jocs olímpics de París ha estat certament trencadora. Ens ha descol·locat també als que teníem coll avall que la torre Eiffel integraria la flama olímpica com una xemeneia industrial redissenyada per destil·lar el foc sagrat. No ha estat així. L’opció que el peveter olímpic sigui un globus similar al que es va elevar al mateix lloc, a les Tulleries, el 1783 mentre Céline Dion renovava la Piaf considero que és un dels encerts més afortunats de la cerimònia.

París! La ciutat de la llum i de l’amor. París! La seu del jocs olímpics del 2024, l’epicentre de l’elit esportiva, passada per aigua durant la llarga cerimònia d’inauguració. Assistir des del sofà de casa amb un xàfec remullant les llambordes del maig del 68 ens impregnava també la melangia enmig de la solitud de postal gairebé apocalíptica que ens oferia la ciutat en aquest epicentre mentre els rellevistes finals s’apropaven al globus que sublima i reescalfa els records de cadascú de nosaltres respecte de París.

Un punt i a part certament trencador. Per primera vegada no se celebren en un estadi reclòs i ben delimitat. El Sena, la gran serp aquàtica que repta per París fluïa majestuosa bressolant golondrines fluvials carregades amb les delegacions nacionals -la part més feixuga de la cerimònia-, una flota bigarrada de calibre divers al meu parer amb una mancança significativa, les sostenibles barques de pedals. El fimbrar entusiasta de banderes s’ha fet llarg com un dia sense pa. Massa artefactes de riu carregats amb una constel·lació estel·lar musculada de nens belluguets que marxen de vacances.

Una cerimònia a cel obert -difícil de custodiar- s’oferia a la ciutat tota. També les seus de les diverses modalitats escampades arreu de París. Un concepte innovador que no ha pogut sostreure’s al format documental d’anunci xovinista prèviament enregistrat que costava d’integrar mentre els fotogrames s’aixoplugaven amb impermeables de tot a un euro dels esquitxos, del guirigall de la marina fluvial i de la inoportuna tempesta persistent que amara el principis revolucionaris eixamplats per la paritat de gènere i amb la sororitat.

Una de les innovacions que he celebrat, l’absència destacada a la pantalla dels notables presents a les llotges d’honor, els dignataris han sigut ostensiblement ignorats. Les càmeres en directe no s’hi han aferrissat. Només l’Emmanuel Macron -xiulat per una part del públic present- mentre declarava inaugurats els Jocs Olímpics de París 2024, ha tingut el protagonisme protocol·lari breu que pertocava. Aquest monumental negoci mediàtic no està per lectures geopolítiques significades ni personificades. L’equilibri i la compromesa situació global són molt més delicades que no pas el lloc que se’ls assigna a la llotja i al costat de qui, tot un puzle carregat de formalitats i de perfums francesos.

La França actual políticament incerta ha projectat al món la tendra imatge d’acordió romàntic políticament correcta combinada amb la versió esparracada -irreverent i blasfema per alguns francesos- d’un heterodox sant sopar transformista. Hem assistit també a la recreació asèptica d’una testa guillotinada participant de la gatzara inaugural. Podríem dir que pretenia ser el manifest d’una part de la França incerta -la parisenca- revoltant-se. La simulació de l’últim sopar de Leonardo da Vinci en la performance protagonitzada per drag queens ha aixecat molta polseguera entre alguns grups religiosos -també l’església catòlica francesa- que l’han considerada una “burla i mofa del cristianisme.

Estic per assegurar que en Leonardo no es va inspirar pas en una exuberant apòstol barbuda. La qüestió és si algunes persones no poden portar l’aigua al seu molí en afers de transcendència espiritual o celebrar la tolerància encara que sigui des de la provocació artística. Posats a filar prim també estic gairebé segur que no hi ha massa persones -ni institucions- que es puguin permetre de llançar la primera pedra.

Com de vertiginosos, malgrat tot, se succeeixen també els anys olímpics!

 

El full de càlcul Microsoft de Sant Pere.

 

Quan practicàvem la comptabilitat del ganxo, allò de penjar les factures i el rebuts amb una disposició rigorosament cronològica aplicant el criteri d’arribada, si una ventada ens ho esgarriava, no es paralitzava pas el sistema comptable dels veïns. Avui un problema informàtic, que ha afectat Microsoft, ha desencadenat una avaria massiva a empreses d’arreu del món. Aeroports, trens, mitjans de comunicació, hospitals o bancs no han pogut operar. Els símptomes d’aquesta pandèmia global es poden concretar en allò que els entesos informàtics en diuen “la pantalla blava de la mort”. Alguns en coneixem els efectes quan l’ordinador no s’acaba d’engegar, la pantalla es torna blava i apareix un breu missatge críptic en anglès, malauradament és un epitafi informàtic. Per experiència diria que sol coincidir amb el moment en el qual ens hem de planejar de renovar la màquina. Avui ha estat una excepcionalitat, un mal de molts, que ha infectat també els ordinadors en rodatge acabats de sortir de la capsa.

El desesper dels passatgers als aeroports ha estat la tònica més visible del dia. Companyies amb les persianes abaixades, manca d’informació, retards i anul·lacions que aquestes s’han espolsat de sobre. Elles no són les causants del problema i les indemnitzacions que pertocarien no els corresponen. Una frenada en la mobilitat, en les finances, als serveis mèdics que al llarg del dia d’avui s’han anat recuperant paulatinament. S’ha vist com les targes d’embarcament s’expedien a mà, a bolígraf amb un segell de quan els cops de tampó eren la percussió i marcaven el ritme a les administracions. Els privilegiats que han pogut esquivar les dificultats ho han fet retornant a l’obsoleta comptabilitat del ganxo. Tenen targes d’embarcament nostàlgiques per a emmarcar.

Per sort, dictaminen els molt optimistes, la fallada massiva no ha estat obra dels malintencionats, el problema s'ha originat en una actualització defectuosa del programari d’un proveïdor que n’hauria de garantir precisament la ciberseguretat. Ironies de la tecnologia que pot esdevenir molt perversa provocant autèntiques catàstrofes no naturals en la vida quotidiana dels afectats. Desastres aliens al canvi climàtic que comporten pujades de neguit, de nerviosisme, caos i col·lapse amb un desgavell de proporcions formidables. ¿Als usuaris particulars, sardines solitàries a la deriva empresonades en una llauna o escabetxades, ens podran garantir la seguretat raonable quan naveguem per aquests oceans empestats de taurons i tramuntanades? Tots podem ser vulnerables.

Una vulnerabilitat susceptible de ser exposada en la mesura que la informació que circula per les xarxes i la personal, des d’un breu missatge de text a un correu electrònic amb els fitxers adjunts que puguin contenir, s’escapen de la pretesa confidencialitat de les dades de què fan bandera les companyies que la gestionen. Empreses multinacionals d’informàtica, com Microsoft, una de les cinc companyies nord-americanes que controlen la tecnologia de la informació. Quin poder no tenen! Coneixen les nostres preferències, poden esbombar -rendibilitzar- les intimitats, les febleses i les temptacions. Poden donar fe, per dir-ho místicament i entenedorament, de tots els nostres pecats.

Qui no ha tingut la sospita que tot allò abocat al pou d’aquesta virtualitat roman inalterable en un insegur núvol tafaner. Tornant a l’època gloriosa de la comptabilitat del ganxo, això d’ara s’assembla una mica al secret de confessió que comprometia aquells mossens inquisidors que grataven tenaçment en el decàleg dels pecats presumptes -o comesos deliberadament-. No em vindria de nou, si ja no s’està verificant ara mateix, que Sant Pere a les portes del cel disposi d’un full de càlcul Excel de la casa Microsoft amb les piulades censurables que ens poden barrar l’accés al cel dels justos. Allí, fent cua per accedir-hi, serem vulnerables davant d’una presentació ben minuciosa i llampant dels episodis biogràfics -una mena de taula de logaritmes unipersonals- que ens poden comprometre. Ves a saber si alguns d’aquells que avui volien enfilar-se cel amunt per aterrar al paradís de les platges de Mallorca no han pagat la penitència per una vida poc exemplar.

El que m’amoïna -la duana de Sant Pere també- és que l’assaig d’avui que ha provocat la fallada massiva dels serveis informàtics es repeteixi amb intencions més diabòliques i no casuals per negligència o ineptitud. Pensar un col·lapse sense dades bancàries en la bancarrota del plàstic, sense semàfors regulant les cruïlles, sense dades mèdiques ni aspirines als prestatges, buits dels productes bàsics de tota mena, dibuixa un panorama esborronador.

Que Sant Pere ens agafi confessats!

Saraus d’estiu. Gol de Yamal!

 

Quin indret no cau en la temptació d’empescar-se un esdeveniment estiuenc? El mes de juliol és el període en el qual es concentren preferentment aquestes  manifestacions guarnides amb una pàtina cultural o esportiva per distreure’ns enmig de l’avorriment suat amb un mojito per aportar-hi humitat ambiental. La diversitat, a triar, és formidable. Alguns de consolidats repeteixen i tornen edició rere edició com les orenetes i els falciots. D’altres són d’oportunitat curta, neixen, nien i s’esgoten sense capacitat per reproduir-se cíclicament.

Els de gran ressò i prestigi anual delimiten la temporada. El Tour de França, per exemple, és la fita clàssica ideal per a una bona becaina de sofà ja que ens bressola a cop de pedal rebregant-nos la carcanada només de guaitar-lo per televisió. És fa extenuant seguir l’evolució de la serp multicolor -un tòpic suat de comentarista com un juliol amb mojito- que grimpa per un port de primera categoria impracticable baixant-lo a velocitats de vertigen. La ciència ens haurà d’explicar com ens podem endormiscar contemplant el serial esportiu que ens estaborneix i alhora ens manté enganxats i pendents del següent capítol, la contrarellotge o l’esforç final per arribar el primer així que ens espolsem l’ensopiment i recuperem la dignitat vertical.

Seguint el fil per coherència esportiva no ens podem oblidar de l’Eurocopa o la Copa Amèrica de futbol, esdeveniments d’any de traspàs com les Olimpíades de París que són de cadència llarga i espaiada. Avui he assistit a la discussió apassionada sense malícia per part d’un partidari d’en Yamal oposant-lo a l’Mbappé quan se les tinguin a la lliga com a jugadors del Barça i del Reial Madrid respectivament. -Cromos i samarretes, no en fareu res mes! -presagiava el culé al·legant que des de Mataró s’ha tocat el cel i la glòria amb una precisa puntada de peu parabòlicament enroscada. Gol de Yamal!

Saraus d’estiu protagonistes també de la patacada in extremis en temps de descompte als comicis francesos que han torpedinat des del punt de penal la majoria de la Marine Le Pen i dels seus sequaços. Cal reconèixer l’encert i el compromís del Kylian Mbappé i d’altres gladiadors de la selecció francesa animant a la participació per combatre el que representa la formació Reagrupament Nacional de la rossa perillosa.

A l’Eurocopa Lamine Yamal i Nico Williams són les notes alegres i efectives de color a la Roja que passeja orgull i victòries a Alemanya desconcertada per un escamot de toreros tronats -com una chirigota gaditana- que custodia els afeccionats hispans. Per força hi deu haver els que militen en la nostàlgia precària de quan els nostres avis amb boina i camisa blanca cordada fins al coll migraven per guanyar-s’hi la vida. S’ha vist els descendents passejant orgull i raça vestits de torejadors en la versió futbolística d’una Carmen de Bizet adaptada a la gespa del Munich Arena on pasturen braus malenconiosos amb banyes de nacre i on els joves oficials napoleònics somien amb gitanes encisadores. Gol de Yamal!

Per coincidències en el calendari el mullader estiuenc ultramarí es disputa a la Copa Amèrica de futbol. Compta amb en Messi acomiadant-se de les pilotes mentre en Biden a la banqueta l’observa, escalfa i fa estiraments amb molta catxassa i cura de no lesionar-se i de no confondre’s de porteria. ¿Serà aquest jugador, la versió divina del futbol a la Terra, que se li haurà aparegut en persona per demanar a en Biden que ho dixi estar?

A les Canàries, en clau nacional, els alisis afavoreixen els esports nàutics i l’arribada de criatures no acompanyades als ports de l’esperança. Un festival poc lluït que desborda els recursos i ha estat la gota que ha fet vessar la cohabitació per la distribució d’aquests nens entre el PP amb Vox en les comunitats on governaven plegats. Alguns càrrecs s’han declarat en rebel·lió. Altres, com el paradigmàtic torero jubilat Vicente Barrera, ha estat esborrat de la vicepresidència que ostentava Vox, la de Cultura i Esports, en la Comunitat Valenciana on Carlos Mazón, el president, plora tan significativa pèrdua per a la civilització. Gol de Nico Williams!

Aquest més, el juliol, concentra les convivències als casals d’estiu o a les colònies esdevenint el recurs per alliberar la pressió a les famílies sense avis -o amb iaios amb criteri- per l’excés de lleure que venen a adoptar les criatures orfes d’activitat escolar. Els més privilegiats aprofiten per millorar-hi l’anglès, un pretext per explorar món i alhora descobrir el regust amarg de l’enyor d’un exili familiar que ens fa entendre la joia de la tornada d’aquells que van haver de marxar a Suïssa, mesos -sis anys en el cas de la Marta Rovira-. Avui han creuat la frontera sense ser detinguts uns presumptes terroristes exculpats per un afer de procediment legal maldestre. Bentornats!

Podríem allargar els saraus d’estiu amb tuf de plom i pudor de pólvora. Malauradament la guerra, l’horror i la destrucció -la mort assassina- no són estacionals i duren anys. Gol de Putin, una canonada incontestable -segons l’analista- a passi d’un cop de cap oportunista d’en Netanyahu a l’àrea de Gaza! En Donald esperant el canvi a la banda.