Paelles per a dandis.

 

Passada la Mare de Déu d’agost, comença la temporada per excel·lència de les festes majors a molts indrets. Nits de coets anunciant la bona nova aureolant insignes patrones amb l’esclat que preludia la disbauxa alegre amb diversitat d’actes lúdics i de pretesa germanor. Dies de trobada i d’excessos com el partit de futbol entre casats i solters que ha perdut molt del predicament de què gaudia. Una llàstima i un fet que no s’ha esmenat ni remeiat amb alguns canvis de data dràstics per tal de no afavorir l’èxode dels vilatans a la costa en plena festa major d’estiu. Una manera eficaç, però, de reprimir l’escamot de convidats golafres que s’aprofiten de la generositat aliena amb més gana i exigències que no pas lletra i màsters.

De les més matineres és la festa major de Gràcia que tradicionalment engalana els carrers amb fantasia i molt de color. Aquest gran esdeveniment ha assolit un èxit tan aclaparador que és una espècie a protegir a causa de les aglomeracions que s’hi atansen per gaudir de l’esplendor decorativa en detriment de la vida social de carrer tal i com es vivia des que va sorgir aquesta iniciativa. Una tendència que no afecta només el barri de Gràcia, les multituds estivals arrasen arreu com plagues de llagosta amb sandàlies i mitjons, un exèrcit submisament disciplinat rere dels guies turístics que entorpeix les tradicions -i les voreres- quan no les executa.

El caos als aeroports i a les estacions de tren a causa del volum de persones que ens desplacem ençà i enllà és un bon indicador, el símptoma més determinant d’aquesta plaga produïda per una mobilitat difícil de gestionar i d’assumir. Gràcia i altres indrets esdevenen durant la festa major una destinació pretext més per omplir les desvagades estones que s’han de farcir en l’agenda d’un viatge de creuer organitzat. Les protestes gens subtils de “turistes foteu el camp” tenen el punt d’arma de doble tall que nosaltres no ens apliquem així que ens proposem el mateix que la tropa de guiris que ens va conquerint. Calen pistoles d’aigua més eficients per metrallar-los mentre dinen a hores intempestives assitiant les terrasses urbanes.

Fermament decantat per una opció menys armamentista, crec que amb l’arsenal de paelles encartonades vigents que se serveixen majoritàriament precuinades a Barcelona n’hi hauria d’haver prou per dissuadir-los tot pacificant l’extraordinària massificació que pateix la ciutat. Afegiu-hi, de caldre, un altre element bèl·lic de contrastat efecte letal, la innoble sangria a granel.

S’haurà d’observar i estar amatent a la immediata allau aquàtica de caminar mariner que comportarà la Copa Amèrica de vela. Un lingüista va explicar que el mot dandi, actualment s’aplica a les persones molt refinades en el vestir, derivaria de l’onomatopeia “ding-dong” imitant els sons naturals-. Segons el mestre savi aquesta expressió suggereix el dring d’una campana que s’hauria associat a com es mouen els homes de la mar en terra ferma, amb un lleuger balanceig per tal d’amortir i compensar les fortes onades que ens recordaria el navegar sonor de les campanades. Ding, ara un peu; dong, ara l’altre. Vigilaré si la manera fa fortuna i predomina entre l’afecció salada que és previst que ens freqüenti properament.

No voldria patir d’agosarat mentre em dedico per distreure’m a classificar aquests visitants ocasionals que podríem anomenar parlant amb propietat de barcelonautes. Els de la vela que dringuegen, els que també oscil·len per excés d’infusions etíliques i aquells que caminen drets com un rave. Podria dir sense temor a errar-la que els que ramblegen tibats com un ciri no saben nedar.