En obres.

 

Un amic mot proper -com se sol dir per amagar el pecat- ha estat de mudances durant l’agost. M’estalvio de demanar-li on ha anat de viatge agosarat tal com acostumava alguns estius abans d’aquesta aventura insòlita. De maletes n’ha traginades moltes d’allí a ací i algunes han arribat amb retard quan no s’han perdut en alguna escala tècnica d’enllaç sense ascensor. Valises, caixes i fardells del més divers. Essent sincer m’explica que en aquest canvi de closca, com els cargols, ha fet balanç d’allò que ha anat acumulant amb el pas dels anys. Andròmines que ens fan l’ullet indultades per raons diverses, algunes vinculades només amb el record. Trencant tendències les ha depurades i s’ha desfet d’un nombre considerable de pertinences que colonitzaven, inútils, els espais vitals d’un habitatge.

Em fa còmplice de com d’escurat econòmicament ha quedat, pelat com un gafarró. És molt gràfic, “si em gires de cap per avall no em caurà ni un euro” -tampoc caspa perquè és calb-. Com un gran entès en macroeconomies domèstiques confessa que els estalvis no rendeixen, considera que el millor és invertir-los. Aprofitant l’avinentesa em proposa que aporti una petita quantitat a canvi de figurar al llistat de les persones que han fet el gest generós, com els crèdits d’una pel·lícula on figuren els agraïments. Es compromet a posar una petita placa amb la meva identitat especificant que, si vull que hi constin altres miracles biogràfics, l’aportació serà més cara però raonable. Sempre es pot negociar. L’observo i, efectivament, fa cara de pomes agres rere el posat de satisfacció simulada.

Es compromet, així que ho tingui presentable sense el caos amb què conviu aquest dies de trasbals, a mostrar-me els prodigis que milloren un habitatge de tota la vida que calia reformar. Se’n podria fer un programa o un serial televisiu com el d’uns bessons americans que es dediquen a renovar amb molt de predicament ostentoses cases de somni carregades de capricis i detalls d’arriscada estètica. No estalvia particularitats, necessita justificar-se. Comença pel principi de la detallada cronologia del procés ja que ell només volia instal·lar una aixeta amb una mànega al garatge per netejar la bicicleta del suor i del fang. Però com en el gratar i en el menjar que tot es començar, així es va embarcar en aquest periple que ha durat un any i mig llarg. Una marató de totxos i de professionals que han desfilat -en alguna ocasió insubordinats i amb el pas canviat- pel jaciment arqueològic amb una concentració de restes d’activitat humana que ha calgut desenterrar i seleccionar. Algunes, amb mal de cor, directament a la deixalleria.

De l’aixeta per regar ortigues a l’hort s’ha anat enventant. S’ha tornat addicte a les obres com aquelles persones que pelegrinen constantment al cirurgià plàstic o al paleta per combatre les arrugues i els estralls que causa la implacable gravetat en el cos humà i em les cases velles. Posat, sempre calien uns retocs més. Sempre mancava un altre detall que es van anar magnificant amb un ull poc temerari posat al romanent dels estalvis. D’ací la penúria actual que té les arrels en la bombolla immobiliària i l’encariment astronòmic posterior dels materials i de les hores de feina esmerçades pels operaris.

Aquest vici l’ha anat seduint fins al punt d’haver de necessitar el suport dels especialistes en desordres mentals sortosament lleus. Els primers símptomes es van presentar en la tria de les rajoles, dels mobles de la cuina o de les neutrals i imprescindibles teules, unes de sòlides que s’assenten perfectament -això sí, empenyorant un ronyó-, ja que s’ha començat la casa pel teulat, que sigui ben ferm. Em dibuixa un panorama mental aterridor, el paisatge de després d’una tria dubtant per si l’has errada o perquè una altra alternativa podria ser millor. No desitja pas aquesta incertesa -adopta un posat d’angoixa- als seus enemics entranyables que, per uns dies, va identificar amb l’escamot d’industrials que tenen cura de l’obra.

De l’aixeta, com em deia, a l’ascensor. Encabir un elevador domèstic en una estructura aliena i hostil és un prodigi de càlculs i possibilitats que acaba delmant indefectiblement algun espai existent. Les portes de l’ascensor no poden desguassar al rebost o a la cuina confoses amb la de la nevera. La solució passa per queixalar alguna cambra que perd la condició matrimonial esdevenint individual encara que precàriament espaiosa. En aquest punt em confessa que va escoltar molts parers per resoldre segons criteri propi sovint enfrontat al nucli familiar. Reconeix que es va convertir en un dèspota del disseny. Està convençut que els dictadors desenvolupen la dèria opressora refent la cambra de bany.

El punt culminant, la decisió estel·lar, arribats a aquest moment emportat per la follia constructora o per la tendència vertical de l'arquitectura fàl·lica imperant de qui vol deixar petjada en la silueta urbana, van decidir -aquí empra el plural per absoldre’s- aixecar cel amunt mig pis. Expandir verticalment els espais habitables i disposar d’una mena d’estudi on recloure els pensaments i les afeccions diverses que té pensat de desenvolupar-hi, -Ja t’ho ensenyaré! -fa cofoi. La pau i la tranquil·litat que s’hi assoliran són remarcables encara que li arribin -inspirat en les queixes del premi Nobel de literatura, en Juan Ramón Jiménez, turmentat per les fresses- i malgrat la insonorització dels vidres dobles, les escarpades rimes consonants del poeta local.

Ens acomiadem desitjant-li que en pugui gaudir amb salut i harmonia amb ell mateix. Que es millori d’aquesta pèrdua de control i s’allunyi del vici nociu per les obres -i la butxaca-, encara que menors.