Jimmy Puigdemont Jump.

 

L’actualitat catalana viu sacsejada per dos esdeveniments que han coincidit en el temps i gairebé en l’espai. L’epicentre dels fets eren a quatre passes, com aquell qui diu a toc d’espardenya. Un sota de l’Arc del Triomf al passeig Lluís Companys, l’altre al Parlament de Catalunya, a la veïna i propera Ciutadella. Amb puntualitat anglosaxona el president Carles Puigdemont s’adreçava als congregats mentre el futur president Salvador Illa repassava les quartilles del discurs a candidat per a la investidura que hauria de pronunciar amb puntualitat institucional una hora més tard.

Quasi se solapaven les compareixences que marcaran la data del dijous vuit d’agost d’aquest any de no massa glòria ni victòria per a l’independentisme malgrat la jugada mestra d’escapisme protagonitzada una vegada més pel llogater de Waterloo. Amb una audiència considerable amorrada a les pantalles de la televisió catalana vam assistir en directe a com el senyor Puigdemont es va fondre literalment davant del desconcert i de la incredulitat posterior dels televidents en un truc afortunat de màgia de prop, de distancia molt curta amb el públic assistent a tocar d’una taula -en aquest cas la tarima de l’escenari- on el mag ens confon, ens encaterina o ens pren el pèl amb un efectista joc de barrets o de gorres -trieu!-.

La promesa anava de veres, en Puigdemont havia sortit de l’exili per venir i assistir al debat d’investidura d’en Salvador Illa. Les imatges arribant a Arc de Triomf sense entretenir-s’hi, trotant discretament per no aixecar encara més la llebre entre la munió de policies desplegats és de gran efecte. Avesats a la parsimònia cerimonial dels mandataris, veure en Puigdemont enfilar la rampa apressat, suat, i amb urgència cap a l’escenari és una estampa molt potent.

Un joc estratègic de plafons a l’escenari, un altre de gorres i/o de barrets rere les bambolines i un vehicle per fugir cremant més la credibilitat dels Mossos d'Esquadra que no pas gasolina i pneumàtic. On és el president Puigdemont? Els empedreïts lectors de novel·la negra ja van veure a venir que el doble plafó era el punt on es verificaria la discreta detenció del díscol Carles Puigdemont. Vençut i captiu l’escàpol personatge havia de ser lliurat pels Mossos al jutge Llarena qui, personalment, descordaria les manilles per iniciar la compareixença.

El guió previst es va tòrcer ja que ell va venir, es va adreçar als assistents i va tocar el dos deixant les forces vàries, diverses i molt nombroses encarregades de la detenció amb un pam de nas. Davant del ridícul colossal, Barcelona i les sortides nord enllà on diuen que la gent és més lliure i acabalada, es van sotmetre a una severa operació de control pels Mossos escorniflant maleters i vehicles susceptibles de traginar una càrrega tan preuada per a la judicatura espanyola. On és en Carles Puigdemont va estar el centre d’interès informatiu de tota la jornada més que no pas la previsible investidura d’en Salvador Illa de la Roca. La tria del 133è President de la Generalitat figurarà al calendari popular com el dia que en Puigdemont es va esfumar. L’èpica anècdota s’haurà sobreposat en l’imaginari al fet polític i institucional central, proclamar-lo president de la Generalitat.

El cap dels Mossos d'Esquadra, visiblement emprenyat, ha declarat que en Puigdemont s’assembla més a en Jimmy Jump, l’espontani inoportú, que no pas a un expresident de la Generalitat.