La bossa o la vida.

 

La competència i l’eficàcia no s’assoleixen ostentant només una armilla d’emergències a les aparicions públiques o a les rodes de premsa per recomanació d’algun assessor o per iniciativa pròpia. Jo no em voldria pas posar en la pell -ni en l’armilla- del president de la comunitat valenciana quan va haver de decidir davant de la magnitud de la catàstrofe anunciada. Les crítiques ara, el dia després, apunten a l’estratègia d’optar per -com diu el proverbi popular- quan fou mort el combregaren. La realitat dantesca, però, registra massa difunts alguns dels quals es podien haver estalviat si els avisos o les alarmes s’haguessin publicat amb més antelació i si, d’haver estat el cas, la ciutadania n’hagués fet cabal seguint les recomanacions fil per randa. Tampoc en tenim la certesa absoluta davant la descomunal força de l’aigua sortida de mare.

El paternalisme institucional en les advertències tot prevenint-nos sol ser bandejat o durament criticat en nom de la “llibertat” individual. Qui és l’estat o la institució per avisar-me enfront la potestat que m’assisteix a fer-ne cas o no. Si la potencial amenaça no es concreta o no té l’abast previst, les crítiques seran ferotges per part dels profetes de l’endemà amb llapis gruixut. Tan ferotges com les exigències subsidiàries a les administracions que els fets consumats, pels quals ens alertaven, han originat. Principis i maneres de gestionar l’infern quan treu les banyes a la terra que tenen, també, poderosos rerefons ideològics. Aturar l’activitat -tota!- o arriscar-se a les potencials catàstrofes? La bossa o la vida?

Si quelcom ens empetiteix i ens situa en la justa mesura humana són els elements desaferrats i extrems. Episodis que tornen dramàtics alguns dies que es converteixen en fites a recordar, referents catastròfics, que deixen marques i cicatrius, per exemple, a l’epidermis d’un carrer o a la rampelluda llera d’una ribera, “fins aquí va arribar l’aigua a la riuada” de l’any que pertoqui. Senyals d’aquelles amb què mesuren gràficament com ha crescut la criatura. El temor a les malvestats que pot causar el temps ens espanta especialment perquè no el podem controlar, fenòmens aliens a la nostra voluntat i dels quals no en som aparentment els causants directes encara que esdevinguem molt sospitosament els inspiradors. Entre la bossa o la vida hi ha les zones inundables i els laberints i paranys amb què obstruïm i hem ofegat el desguàs de la pluja torrencial amb asfalt i ciment.

 Qui no perd l’assossec davant d’una ventada ferotge que vincla els arbres i la pau interior, més encara quan l’aigua cau a bots i barrals empesa per rafegades capricioses que amenacen la feblesa d’un habitatge o la closca aparentment inexpugnable d’un vehicle. Són moments en els quals ens recordem de Santa Bàrbara perquè trona i perquè la natura rabiüda ens vol tornar la pilota amb fúria arrasant localitats, enfangant-ho tot, arrossegant cotxes, obstruint accessos i les mil bestieses més que es comporta aquest parc aquàtic dels horrors fins i tot amb el càstig més sever, la mort! A la manca d’aigua per beure, de llum per veure-hi, de gas per escalfar i del silenci a les connexions s’hi ha afegit la falta d’existències dels productes bàsics. Amb aquest panorama continuar viu malgrat les escassetats i el desemparament que al·leguen els afectats no podrà ser l’únic consol.

 En un país de memòria curta veurem si els responsables despullats de l’armilla protectora admeten les deficiències en la gestió o, com acostumen, es culpabilitzen recíprocament. La premsa d’aquell primer matí va estar una riuada majoritària de retrets judicials amb el centre d’interès posat en la fotografia central a les portades de la dona del president estatal. Feia l’efecte que situaven el diluvi a la categoria d’anècdota. Veure polítics expulsant-se les puces exercint implacables el paper de l’oposició fa mal a aquells que n’esperen solucions sense partidismes afrontant conjuntament les conseqüències tot cercant la manera de compensar-los pal·liant els efectes que tenen remei sense embuts a l’hora de fer-ne un balanç.

 Cada vegada amb més freqüència la natura ens assalta contundent a les cantonades climàtiques sense contemplacions. Nosaltres haurem de decidir-nos per la bossa o per la vida.

 

Ayuso, la castissa.

 

D’entre l’elenc de polítiques en actiu jo em decanto per la Isabel Díaz Ayuso com a la més cridanera en molts sentits. Aquesta maja llampant d’altiplà és notícia dia si, dia també per les seves declaracions. Al meu imaginari arrelat en la filmografia de quan les pel·lícules eren en blanc i negre, la faig una mica la Gilda de la dècada dels quaranta salvant les distàncies -ja em perdonareu- amb la Rita Hayworht; si l’Ayuso es moderés, tancant una mica més la boca, com insinuen les iaies de la quinta de la Hayworht, hi té certa retirada que la faria sortir a les portades més maja encara. Quin salero, tronío y donaire toreros aspergeix aquesta lideressa de la Comunitat de Madrid!

En la defensa de tigressa acorralada pels -presumptes- escàndols de frau fiscal del seu company en un afer de mascaretes se l’ha pogut veure realment furiosa en el paper que té après i interpreta amb molta solvència de matrona siciliana a la seu de l’Assemblea de Madrid. Posa en escena el rampell predilecte contra el president Sánchez qui, segons Ayuso, ell i el seu executiu porten cinc anys d’implacable cacera política contra la seva persona per destruir-la anímicament amb accions contra el seu entorn, família o parella. Els nutricionistes del Congrés dels Diputats han determinat que és just en aquesta conjuntura quan la presidenta de la Comunitat de Madrid s’ha decantat decididament per una dieta radical rica en fruita.

L’Ayuso, la castissa, té clar que trepitja fort, que li demanin al Casado que es va haver de fer un reliquiari al pur estil Sara Montiel a conseqüència de la polèmica que va mantenir amb l’Ayuso i el germà d’aquesta per un altre afer de maleïdes mascaretes -també anomenades tapaboques- que la justícia va arxivar. La dama de ferro del Madrid és Espanya va consolidar la seva ascendència política amb aquesta victòria. Mana molt al PP, diuen. El seu senyoriu va propiciar el relleu traumàtic del president del partit. Alhora se la considera el recanvi natural a un Feijóo que trepitja amb molt de compte, que l’Ayuso no el complagui amb un altre reliquier on venerar els moments de glòria passats lluny de Galícia.

Com que l’Ayuso és un cul de mal seient -políticament parlant- se les torna a tenir amb el seu enemic més que entranyable d’en Pedro Sánchez. S’ha negat, farà campana, a la convocatòria bilateral que el president espanyol ha convocat a la Moncloa amb els presidents autonòmics. Perquè cal defensar Espanya davant de l’especejament de la nació fomentat per en Sánchez amb el finançament singular de Catalunya. Això és, si Espanya és Madrid, cal collar els catalans i les seves rareses. Feijóo de retruc també rep una patacada, ell que va anar a totes les reunions com a president de la Xunta, fos qui fos el president del govern, veu -recentment operat de cataractes- com la díscola Ayuso també el qüestiona amb la negativa de la trobada. En Feijóo s’ha limitat a declarar que tot està suficientment explicat.

Recuperant i impugnant la mítica pel·lícula, em figuro la Gilda tot plantofejant en Gleen Ford en el paper de Johnny Farrell que exclamaria -Manda carallo, menudo guantazo! Ens perdrem, però, la hipotètica trobada de l’Ayuso amb en Pedro Sánchez a la Moncloa. Mira que farien bona parella, un tàndem absolutament fotogènic asseguts al sofà, somrients, contemplant-se embadocats amb un punt còmplice de seducció que ompliria totes les portades amb un possible afer que ultrapassaria la grisor macroeconòmica amb passional federalisme financer.

 Sospito que no podrà ser, que no assistirem pas a una escena similar carregada de frugalitat ensucrada amb un centre de taula farcit amb saboroses fruites tropicals entre els protagonistes. Posats a estrafer l’argument de pel·lícula, imagino la trobada impossible veient la Gilda amb uns guants gens sensuals. No se’n desfà, no hi ha, en aquesta versió, un striptease suggeridorament subliminal. Res a veure. Són uns guants de boxa en blanc i negre en primer pla mentre la protagonista assaja rabiosos cops a l’aire per escalfar múscul. Rere, la imatge una mica difosa d’en Pedro Sánchez. S’acaba la seqüencia amb un gir ambigu de guió que no ens desvetlla qui ha deixat anar el primer ganxo o la primera plantofada i acaba vencent per Knock Out. KO.

 

 

Que ve el llop!

 

Cobra vigència el conte d’en Pere i el llop. Ens informen que entre els escadussers exemplars de llop detectats a Catalunya, una desena, enguany hi ha una femella. Una lloba que pot propiciar la possibilitat de reproducció de l’espècie. Fa més d’un segle que no es té constància del naixement d’un llobató a terres catalanes. Es torna a encetar el desafiament i els conflictes amb alguns ramaders que caldrà gestionar amb mesures contra la por irracional associades a aquest animal que difícilment ataca les persones. Com en el conte d’en Pere i el llop, s’ha fet real. El rei de la cadena tròfica a les nostres contrades seria una oportunitat, de poder canalitzar selectivament les seves preferències gastronòmiques, amb una dieta de senglars i de cabirols. Dissortadament al seu menú hi ha els ramats soferts d’ovelles i els escamots de cabres díscoles.

No cal regirar massa entre les nostàlgiques andròmines pageses per descobrir els collars amb què protegien els gossos que vigilaven els corrals i els tancats d’estiu. Collars amb punxes, contra la tirada dels llops a queixalar el coll de les seves preses, feien una mica més invulnerables els mastins que convivien infiltrats defensant l’esbart llanut d’intrusos amb males intencions. En l’imaginari terrífic dels contes a la vora del foc hi ha el llop, el totpoderós animal astut -capaç d’enfarinar-se les potes o de disfressar-se amb una pell de xai- que només udolant ja corglaça les criatures. A molts indrets es recorden magnificades malvestats protagonitzades per aquestes bèsties sanguinàries que van estar esborrades de la faç de la geografia catalana no fa massa anys, a principis del segle passat.  

Que ve el llop! De fet no ha marxat mai ni se l’ha pogut exterminar als territoris que pateixen els udols de la guerra com canonades amb alè infernal. Fa uns dies un exministre d’afers estrangers alertava que vivim al caire de la tercera guerra mundial. Els conflictes actius i cruents mantenen un aferrissament empantanat que pot anar escalant terres enllà. Com va dir el comediant Plaute un parell o tres de segles abans de Crist, “l’home és un llop per a l’home”. Ja a Roma, segurament abans, tant el llop com l’home mateix participaven d’aquesta idea depredadora envers de la pròpia espècie. Terrible!

L’ultima revolta dels llops marins ha estat la urpada de l’huracà Milton a la costa de Florida. Extraordinàriament poderós i destructiu, ha fet molt de mal. La prèvia al pas d’aquest devastador fenomen ha posat d’acord els meteoròlegs i els governants a alertar molt seriosament de les conseqüències en el cas de no evacuar els indrets per on ha creuat. Encara, però, alguns habitants escaldats dels Estats Units es preparen per al proper embat seriós que pot patir el país, l’huracà Trump, que ja va assotar el país recentment. De confirmar-se, el fenomen amenaça amb conseqüències imprevisibles de color pastanaga amb tendència cromàtica de gos com fuig, un color imprecís, brut.

Escanyant el radi d’acció, abaixant el focus, la seqüencia del llop assetjant les set cabretes mostrant la poteta enfarinada -aparentment ben impol·luta- la trobem en la hiperactiva activitat del partit popular per desviar la mirada del gran error -monumental- per als seus interessos que ha comès aprovant una llei de referència europea que afectaria la durada de la condemna dels terroristes que la compleixen a França. La manca de competència lectora, unes cataractes greus o la mandra que produeix haver de llegir la lletra menuda dels contractes -i de les lleis- els ha jugat una mala passada. El rebombori intern i l’emprenyada de les víctimes, per la llei i per la manera de gestionar l’espifiada, ha fet que el partit s’empolsini la poteta i s’hagi hagut de cobrir amb una pell de xai per denunciar amb grans gesticulacions la corrupció “sistematitzada” socialista del gran llop Sánchez, qui els recorda les pedres que encara paeixen per voler-se cruspir tanta cabreta de mal digerir i pitjor justificar.

Amb un cop de manovella més abaixem la lupa per observar la conducta grupal de les quadrilles de llops republicans que tenen els cataus majoritàriament al Pirineu i algun de localitzat prop de Montserrat. No es descarta que la presència detectada de la lloba presumida n’hagi alterat la convivència ja que s’ha observat una activitat inusual i poc amistosa entre els llops més vistosos per ser reconeguts com a element alfa -no com a rei- de la llopada. Encara que llops amb llops no es mosseguin s’ha vist exemplars amb indicis de fortes topades fets un nyap. Experts en aquesta espècie n’estan analitzant el comportament.

I més proper, trepitjant l’asfalt com els senglars urbans ja acostumen, el llop solitari -no precisament nietzschià- amb qui he coincidit al migdia al passeig dominical. Sense udols, a l’aguait, sense aixecar sospites com un felí mimetitzat en la riuada de vianants, de sobte s’ha abraonat damunt d’una dona de mitjana edat. D’una urpada li ha arrancat el rellotge mentre la víctima, com una gasela sorpresa, cau a l’asfalt. Un cop sec, contundent, esgarrifós. L’individu s’escapoleix pel laberint dels carrerons. Un jove en forma el persegueix, també la gasela abatuda que s’ha aixecat corre dolguda i coixa rere del llop solitari. Dos urbans tenen detinguda la bestiola urbana. La dona i l’acompanyant seuen en una taula, una cambrera nouvinguda els porta una gerra d’aigua. Els urbans retraten els palmells i els genolls de la víctima. Damunt la taula hi ha el rellotge amb la corretja desballestada i el retret tan suat i poc compassiu de l’acompanyant - Ja t’he advertit que no te’l posessis...-.

Que ve el llop!