La
competència i l’eficàcia no s’assoleixen ostentant només una armilla
d’emergències a les aparicions públiques o a les rodes de premsa per
recomanació d’algun assessor o per iniciativa pròpia. Jo no em voldria pas
posar en la pell -ni en l’armilla- del president de la comunitat valenciana quan
va haver de decidir davant de la magnitud de la catàstrofe anunciada. Les crítiques ara, el dia després, apunten a
l’estratègia d’optar per -com diu el proverbi popular- quan fou mort el
combregaren. La realitat dantesca, però, registra massa difunts alguns dels
quals es podien haver estalviat si els avisos o les alarmes s’haguessin
publicat amb més antelació i si, d’haver estat el cas, la ciutadania n’hagués
fet cabal seguint les recomanacions fil per randa. Tampoc en tenim la certesa
absoluta davant la descomunal força de l’aigua sortida de mare.
El
paternalisme institucional en les advertències tot prevenint-nos sol ser
bandejat o durament criticat en nom de la “llibertat” individual. Qui és
l’estat o la institució per avisar-me enfront la potestat que m’assisteix a
fer-ne cas o no. Si la potencial amenaça no es concreta o no té l’abast
previst, les crítiques seran ferotges per part dels profetes de l’endemà amb llapis
gruixut. Tan ferotges com les exigències subsidiàries a les administracions que
els fets consumats, pels quals ens alertaven, han originat. Principis i maneres
de gestionar l’infern quan treu les banyes a la terra que tenen, també, poderosos
rerefons ideològics. Aturar l’activitat -tota!- o arriscar-se a les potencials
catàstrofes? La bossa o la vida?
Si
quelcom ens empetiteix i ens situa en la justa mesura humana són els elements desaferrats
i extrems. Episodis que tornen dramàtics alguns dies que es converteixen en
fites a recordar, referents catastròfics, que deixen marques i cicatrius, per
exemple, a l’epidermis d’un carrer o a la rampelluda llera d’una ribera, “fins
aquí va arribar l’aigua a la riuada” de l’any que pertoqui. Senyals d’aquelles
amb què mesuren gràficament com ha crescut la criatura. El temor a les
malvestats que pot causar el temps ens espanta especialment perquè no el podem
controlar, fenòmens aliens a la nostra voluntat i dels quals no en som
aparentment els causants directes encara que esdevinguem molt sospitosament els
inspiradors. Entre la bossa o la vida hi ha les zones inundables i els
laberints i paranys amb què obstruïm i hem ofegat el desguàs de la pluja
torrencial amb asfalt i ciment.
Qui no perd l’assossec davant d’una ventada
ferotge que vincla els arbres i la pau interior, més encara quan l’aigua cau a
bots i barrals empesa per rafegades capricioses que amenacen la feblesa d’un
habitatge o la closca aparentment inexpugnable d’un vehicle. Són moments en els
quals ens recordem de Santa Bàrbara perquè trona i perquè la natura rabiüda ens
vol tornar la pilota amb fúria arrasant localitats, enfangant-ho tot,
arrossegant cotxes, obstruint accessos i les mil bestieses més que es comporta
aquest parc aquàtic dels horrors fins i tot amb el càstig més sever, la mort! A
la manca d’aigua per beure, de llum per veure-hi, de gas per escalfar i del
silenci a les connexions s’hi ha afegit la falta d’existències dels productes
bàsics. Amb aquest panorama continuar viu malgrat les escassetats i el
desemparament que al·leguen els afectats no podrà ser l’únic consol.
En un país de memòria curta veurem si els
responsables despullats de l’armilla protectora admeten les deficiències en la
gestió o, com acostumen, es culpabilitzen recíprocament. La premsa d’aquell primer
matí va estar una riuada majoritària de retrets judicials amb el centre
d’interès posat en la fotografia central a les portades de la dona del
president estatal. Feia l’efecte que situaven el diluvi a la categoria d’anècdota.
Veure polítics expulsant-se les puces exercint implacables el paper de
l’oposició fa mal a aquells que n’esperen solucions sense partidismes afrontant
conjuntament les conseqüències tot cercant la manera de compensar-los pal·liant
els efectes que tenen remei sense embuts a l’hora de fer-ne un balanç.
Cada vegada amb més freqüència la natura ens assalta
contundent a les cantonades climàtiques sense contemplacions. Nosaltres haurem de
decidir-nos per la bossa o per la vida.
Gràcies pel teu article, Josep Labró. Pobra gent del País Valencià!
ResponElimina