La bossa o la vida.

 

La competència i l’eficàcia no s’assoleixen ostentant només una armilla d’emergències a les aparicions públiques o a les rodes de premsa per recomanació d’algun assessor o per iniciativa pròpia. Jo no em voldria pas posar en la pell -ni en l’armilla- del president de la comunitat valenciana quan va haver de decidir davant de la magnitud de la catàstrofe anunciada. Les crítiques ara, el dia després, apunten a l’estratègia d’optar per -com diu el proverbi popular- quan fou mort el combregaren. La realitat dantesca, però, registra massa difunts alguns dels quals es podien haver estalviat si els avisos o les alarmes s’haguessin publicat amb més antelació i si, d’haver estat el cas, la ciutadania n’hagués fet cabal seguint les recomanacions fil per randa. Tampoc en tenim la certesa absoluta davant la descomunal força de l’aigua sortida de mare.

El paternalisme institucional en les advertències tot prevenint-nos sol ser bandejat o durament criticat en nom de la “llibertat” individual. Qui és l’estat o la institució per avisar-me enfront la potestat que m’assisteix a fer-ne cas o no. Si la potencial amenaça no es concreta o no té l’abast previst, les crítiques seran ferotges per part dels profetes de l’endemà amb llapis gruixut. Tan ferotges com les exigències subsidiàries a les administracions que els fets consumats, pels quals ens alertaven, han originat. Principis i maneres de gestionar l’infern quan treu les banyes a la terra que tenen, també, poderosos rerefons ideològics. Aturar l’activitat -tota!- o arriscar-se a les potencials catàstrofes? La bossa o la vida?

Si quelcom ens empetiteix i ens situa en la justa mesura humana són els elements desaferrats i extrems. Episodis que tornen dramàtics alguns dies que es converteixen en fites a recordar, referents catastròfics, que deixen marques i cicatrius, per exemple, a l’epidermis d’un carrer o a la rampelluda llera d’una ribera, “fins aquí va arribar l’aigua a la riuada” de l’any que pertoqui. Senyals d’aquelles amb què mesuren gràficament com ha crescut la criatura. El temor a les malvestats que pot causar el temps ens espanta especialment perquè no el podem controlar, fenòmens aliens a la nostra voluntat i dels quals no en som aparentment els causants directes encara que esdevinguem molt sospitosament els inspiradors. Entre la bossa o la vida hi ha les zones inundables i els laberints i paranys amb què obstruïm i hem ofegat el desguàs de la pluja torrencial amb asfalt i ciment.

 Qui no perd l’assossec davant d’una ventada ferotge que vincla els arbres i la pau interior, més encara quan l’aigua cau a bots i barrals empesa per rafegades capricioses que amenacen la feblesa d’un habitatge o la closca aparentment inexpugnable d’un vehicle. Són moments en els quals ens recordem de Santa Bàrbara perquè trona i perquè la natura rabiüda ens vol tornar la pilota amb fúria arrasant localitats, enfangant-ho tot, arrossegant cotxes, obstruint accessos i les mil bestieses més que es comporta aquest parc aquàtic dels horrors fins i tot amb el càstig més sever, la mort! A la manca d’aigua per beure, de llum per veure-hi, de gas per escalfar i del silenci a les connexions s’hi ha afegit la falta d’existències dels productes bàsics. Amb aquest panorama continuar viu malgrat les escassetats i el desemparament que al·leguen els afectats no podrà ser l’únic consol.

 En un país de memòria curta veurem si els responsables despullats de l’armilla protectora admeten les deficiències en la gestió o, com acostumen, es culpabilitzen recíprocament. La premsa d’aquell primer matí va estar una riuada majoritària de retrets judicials amb el centre d’interès posat en la fotografia central a les portades de la dona del president estatal. Feia l’efecte que situaven el diluvi a la categoria d’anècdota. Veure polítics expulsant-se les puces exercint implacables el paper de l’oposició fa mal a aquells que n’esperen solucions sense partidismes afrontant conjuntament les conseqüències tot cercant la manera de compensar-los pal·liant els efectes que tenen remei sense embuts a l’hora de fer-ne un balanç.

 Cada vegada amb més freqüència la natura ens assalta contundent a les cantonades climàtiques sense contemplacions. Nosaltres haurem de decidir-nos per la bossa o per la vida.