Que ve el llop!

 

Cobra vigència el conte d’en Pere i el llop. Ens informen que entre els escadussers exemplars de llop detectats a Catalunya, una desena, enguany hi ha una femella. Una lloba que pot propiciar la possibilitat de reproducció de l’espècie. Fa més d’un segle que no es té constància del naixement d’un llobató a terres catalanes. Es torna a encetar el desafiament i els conflictes amb alguns ramaders que caldrà gestionar amb mesures contra la por irracional associades a aquest animal que difícilment ataca les persones. Com en el conte d’en Pere i el llop, s’ha fet real. El rei de la cadena tròfica a les nostres contrades seria una oportunitat, de poder canalitzar selectivament les seves preferències gastronòmiques, amb una dieta de senglars i de cabirols. Dissortadament al seu menú hi ha els ramats soferts d’ovelles i els escamots de cabres díscoles.

No cal regirar massa entre les nostàlgiques andròmines pageses per descobrir els collars amb què protegien els gossos que vigilaven els corrals i els tancats d’estiu. Collars amb punxes, contra la tirada dels llops a queixalar el coll de les seves preses, feien una mica més invulnerables els mastins que convivien infiltrats defensant l’esbart llanut d’intrusos amb males intencions. En l’imaginari terrífic dels contes a la vora del foc hi ha el llop, el totpoderós animal astut -capaç d’enfarinar-se les potes o de disfressar-se amb una pell de xai- que només udolant ja corglaça les criatures. A molts indrets es recorden magnificades malvestats protagonitzades per aquestes bèsties sanguinàries que van estar esborrades de la faç de la geografia catalana no fa massa anys, a principis del segle passat.  

Que ve el llop! De fet no ha marxat mai ni se l’ha pogut exterminar als territoris que pateixen els udols de la guerra com canonades amb alè infernal. Fa uns dies un exministre d’afers estrangers alertava que vivim al caire de la tercera guerra mundial. Els conflictes actius i cruents mantenen un aferrissament empantanat que pot anar escalant terres enllà. Com va dir el comediant Plaute un parell o tres de segles abans de Crist, “l’home és un llop per a l’home”. Ja a Roma, segurament abans, tant el llop com l’home mateix participaven d’aquesta idea depredadora envers de la pròpia espècie. Terrible!

L’ultima revolta dels llops marins ha estat la urpada de l’huracà Milton a la costa de Florida. Extraordinàriament poderós i destructiu, ha fet molt de mal. La prèvia al pas d’aquest devastador fenomen ha posat d’acord els meteoròlegs i els governants a alertar molt seriosament de les conseqüències en el cas de no evacuar els indrets per on ha creuat. Encara, però, alguns habitants escaldats dels Estats Units es preparen per al proper embat seriós que pot patir el país, l’huracà Trump, que ja va assotar el país recentment. De confirmar-se, el fenomen amenaça amb conseqüències imprevisibles de color pastanaga amb tendència cromàtica de gos com fuig, un color imprecís, brut.

Escanyant el radi d’acció, abaixant el focus, la seqüencia del llop assetjant les set cabretes mostrant la poteta enfarinada -aparentment ben impol·luta- la trobem en la hiperactiva activitat del partit popular per desviar la mirada del gran error -monumental- per als seus interessos que ha comès aprovant una llei de referència europea que afectaria la durada de la condemna dels terroristes que la compleixen a França. La manca de competència lectora, unes cataractes greus o la mandra que produeix haver de llegir la lletra menuda dels contractes -i de les lleis- els ha jugat una mala passada. El rebombori intern i l’emprenyada de les víctimes, per la llei i per la manera de gestionar l’espifiada, ha fet que el partit s’empolsini la poteta i s’hagi hagut de cobrir amb una pell de xai per denunciar amb grans gesticulacions la corrupció “sistematitzada” socialista del gran llop Sánchez, qui els recorda les pedres que encara paeixen per voler-se cruspir tanta cabreta de mal digerir i pitjor justificar.

Amb un cop de manovella més abaixem la lupa per observar la conducta grupal de les quadrilles de llops republicans que tenen els cataus majoritàriament al Pirineu i algun de localitzat prop de Montserrat. No es descarta que la presència detectada de la lloba presumida n’hagi alterat la convivència ja que s’ha observat una activitat inusual i poc amistosa entre els llops més vistosos per ser reconeguts com a element alfa -no com a rei- de la llopada. Encara que llops amb llops no es mosseguin s’ha vist exemplars amb indicis de fortes topades fets un nyap. Experts en aquesta espècie n’estan analitzant el comportament.

I més proper, trepitjant l’asfalt com els senglars urbans ja acostumen, el llop solitari -no precisament nietzschià- amb qui he coincidit al migdia al passeig dominical. Sense udols, a l’aguait, sense aixecar sospites com un felí mimetitzat en la riuada de vianants, de sobte s’ha abraonat damunt d’una dona de mitjana edat. D’una urpada li ha arrancat el rellotge mentre la víctima, com una gasela sorpresa, cau a l’asfalt. Un cop sec, contundent, esgarrifós. L’individu s’escapoleix pel laberint dels carrerons. Un jove en forma el persegueix, també la gasela abatuda que s’ha aixecat corre dolguda i coixa rere del llop solitari. Dos urbans tenen detinguda la bestiola urbana. La dona i l’acompanyant seuen en una taula, una cambrera nouvinguda els porta una gerra d’aigua. Els urbans retraten els palmells i els genolls de la víctima. Damunt la taula hi ha el rellotge amb la corretja desballestada i el retret tan suat i poc compassiu de l’acompanyant - Ja t’he advertit que no te’l posessis...-.

Que ve el llop!