Resistir als autoritarismes.

 

Fa vuitanta anys que els soldats russos van entrar i alliberar Auschwizt-Birkenau. Aquests dies s’ha recordat l’horror amb mètode i l’assassinat eficient en cadena de milions de persones en aquests camps on sarcàsticament el treball els havia d’alliberar. Serem a temps de reescriure un manual de resistència? Que eviti les temptacions -davant la desmemòria interessada-  per tal que no tornin a esdevenir uns líders nacionalistes, populistes, autoritaris, xenòfobs i racistes amb temptacions com les que van acabar propiciant les aberracions perpetrades pels règims feixistes. Hi ha vigents comparacions entre el moment actual que són objecte de controvèrsia encara que no poden ser universalment acceptades. Amb tot, existeixen actituds sospitosament semblants que van propiciar l’ascens d’aquells dictadors.

El primer ingredient és el discurs fortament nacionalista que promou la supremacia de la pròpia nació sobre les altres. En el cas dels nazis la superioritat tenia un fort component de caràcter racial. Una hegemonia amb una paleta de colors ben definida que encara és vigent en comunitats on el contrast epidèrmic o de creença no estan superats. Tant com Trump utilitza, el nazisme alemany va emprar un discurs populista i nacionalista que apel·lava a les emocions i frustracions d’un segment de la població. Tornar a la “grandesa d’Amèrica” és un eslògan que ressalta la idea de recuperar una esplendor passada, similar a com el nazisme promovia la idea de restablir l’honor i la glòria d’Alemanya després de la Primera Guerra Mundial. Trump ha capitalitzat hàbilment el descontentament d’una part de la població estatunidenca que se sent marginada per la globalització, la pèrdua de llocs de treball i per les elits polítiques tradicionals que no l’han pogut vèncer.

El populisme és un component que té una gramàtica planera, simplista -carregada d’esdrúixols altisonants-, reduccionista de les complexitats extraordinàries que pateix la vida en convivència si no l’encongim a una conversa de barra de bar per arreglar el món amb un aiguardent generós de molt octanatge sense glaçons i amb got ample mentre ens erigim en representants i salvadors del poble planer contra les elits polítiques, informatives i econòmiques perquè tots -tots- son uns corruptes incompetents.

L’autoritarisme practica l’atac contra els mitjans de comunicació que li són crítics menystenint-los o directament silenciant-los. Els declaren enemics del “poble”. Cal anihilar els crítics i els díscols amb una contundent estratègia qüestionant-ne la seva opinió -el vot que representen- per convertir en il·legítims els processos democràtics quan no els són favorables i, alhora, debilitar-ne les institucions per consolidar el seu poder. A finals de febrer del 1933 a Berlín es va produir un incendi intencionat al Reichstag, l’assemblea parlamentària o el Parlament. En Trump ha qüestionat repetidament la legitimitat dels processos electorals, com ara les eleccions de 2020, i ha atacat institucions com el sistema judicial o els mitjans de comunicació sense oblidar l’assalt al Capitoli pel qual s’ha autoamnistiat. El nazisme va utilitzar la propaganda de manera massiva per controlar el discurs públic. En Trump, per la seva banda, ha fet un ús intensiu de les xarxes socials -com Twitter- per comunicar-se directament amb els seus seguidors, evitant els mitjans tradicionals i difonent missatges sovint polèmics o falsos.

El culte a la personalitat quan un individu passa per davant fins i tot del partit que representa esdevé una imatge per mobilitzar el suport popular davant d’un ingredient formidable, la por i la inseguretat lligats a la immigració que acostumen a justificar les mesures autoritàries i consolidar un poder amb temptacions d’allargar els períodes de mandat en el govern que usurpen. La xenofòbia i el racisme són recursos potents i eficaços, els cal un enemic contra qui focalitzar la culpa i l’odi. El nazisme va identificar "enemics" com els jueus, els comunistes i altres minories com a responsables dels problemes d’Alemanya. Trump, encara que no ha arribat a aquest extrem, utilitza un discurs divisiu en què identifica grups d’immigrants, els musulmans o els mitjans de comunicació com a fonts de problemes per als Estats Units.

Les comparacions entre l'ascens de Donald Trump i el nazisme alemany són temes complexos i controvertits que s’emmirallen. Alguns analistes han assenyalat certes similituds en la retòrica, les estratègies polítiques i el context social, però és important destacar que es tracta de fenòmens històrics i polítics molt diferents. Tot i aquestes possibles similituds, cal no equiparar directament els dos fenòmens. El nazisme va ser un règim totalitari que va dur a terme genocidis i va provocar una guerra mundial, mentre que Trump, malgrat la seva retòrica i polítiques controvertides, opera dins d’un sistema democràtic amb certs controls i equilibris precaris. A més, el context històric, cultural i polític dels anys 30 a Alemanya és diferent del dels Estats Units del segle XXI. Encara que hi ha elements que poden recordar l’ascens del nazisme, cal analitzar aquestes comparances amb precaució i tenir en compte les grans diferències entre ambdós moments.

Estarem amatents als discursos d’en Trump tot i les dificultats extraordinàries que comporti la traducció simultània ja que la Trumpslation -com l’anomenen els responsables de fer entenedors els seus missatges en viu- és una tasca impossible per la manifesta pobresa de vocabulari i de pensament que exhibeix combinats amb els girs d’argument incoherents emesos per aquest bust parlant amb certa grandesa numismàtica rondinaire que li confereix al posat el càrrec que ostenta. En Trump i els seus sequaços. Qui fa d’altaveu, qui escriu el guió i qui en finança la tinta?

Trump/ades.

 

Xoc, topada, impacte, empenta, col·lisió, embat, escomesa, batzacada, patacada, encontre, infortuni, desgràcia, calamitat, mal, dissort, trastorn, adversitat, contratemps, pega... El meu subconscient s’ha associat al reguitzell de mots -n’hi ha més- que són sinònims de “trompada”, una homofonia a la manera com ací pronunciem el cognom Trump. Toca parlar de l’entronització d’aquest emperador que s’ha coronat a Washington davant del cadàver polític Joe Biden.

Dec formar part d’aquesta meitat de ciutadans del planeta que consideren una calamitat que Donald Trump hagi vençut en l’última escomesa electoral. La meva prevenció a la patacada no li resta mèrit ni pot desmerèixer l’entusiasme i el furor polític que desperta aquest senyor entre els seus addictes amb una devoció per la política dura que va més enllà del concepte partidari o adepte. La seva victòria, el seu lideratge i la seva persona superen, trastornen -atropellen-, el partit republicà. Esperem que no aixafi amb un embat rampellut la democràcia amb peus maldestres de paquiderm.

En aquesta reedició, un contratemps electe de quatre anys, ja ens hem avesat a les maneres barroeres d’aquest personatge que no podrà optar més -esperem- a la reelecció. L’hem integrat a l’imaginari i no ens impacta tant com ho va fer al primer mandat. Ens hem familiaritzat a les irrupcions de xèrif entrant a batzacades al saló on s’hi juga fort amb cartes marcades al pòquer amb juguesques i catxes d’abast geopolític mundial. La fatxenderia gestual ens fa témer que pot disparar en qualsevol moment així que algú el contradigui o es permeti de bufar-li a l’orella. Un personatge que ha empentat -quin home!- aquells que no estan al seu costat incondicionalment sense fissures ni matisos.

En aquest segon mandat ha tornat amb temps i prou fúria per dur a la pràctica allò que l’ha turmentat fins que no ho ha fet amb un sonor cop de puny a la taula sense contemplacions, amb pressa. Tot rumiat, tot planificat. Ha anat per feina signant decrets i més decrets com qui escaliva xurros en oli roent a tort i a dret. Una nit, la primera després del nomenament, que la Melania ha hagut d’exercir d’àngel protector amb guariments específics i untures tribals diverses dels indis reclosos a les reserves per al mal de canell i de colze -una mena de síndrome del tennista- que ha matxucat en Donald de tant signar i aixecar les taules divines de la llei per mostrar-les als fidels. El dolor físic, el mal, que no el goig per la revenja d’esperit, han fet que deixés de levitar descendint -posant-hi només els mitjons- a la Terra a mesura que els emplastres de la Melania obraven el miracle. Dubto que el personatge s’hagi qüestionat la rampa a l’avantbraç com un avís del déu que l’ha ungit per a aquesta missió messiànica -després d’inaugurar un casino a Mart amb l’Elon Musk i en Jeff Bezos de crupiers- advertint-lo, és humà i com a tal de carn i d’ossos.

Hi ha una tendència en taca d’oli -en Trump n’és el cabdill des agutzils - a reduir la complexitat de la vida i de les relacions entre els homes a una simplicitat adversa que es podria resumir entre allò “comestible” i allò “no comestible”. Només existeixen el blanc o el negre, els grisos son per als cagadubtes primmirats o els llepafils ofuscats. Ens tempten amb una dieta infantil d’impacte que pot obstruir amb colesterol del dolent les artèries de la democràcia tal com la pensàvem els ingenus. “A partir d'ara, serà la política oficial del govern dels Estats Units que només existeixin dos gèneres: el masculí i el femení”. Cony! Quins collons!

Només repassant titulars sense llegir la lletra menuda o en negreta tot apunta a la idea de la barra lliure per cruspir-se el que resta de la poma -Apple?- mig podrida amb un cuc a què hem reduït el món i els seus recursos. Les desgràcies mediambientals no han estat cap impediment per repensar-se la sortida -una topada ecològica lletja per segona vegada- dels acords climàtics de París. Ho remata, perquè també és “comestible”, abandonant l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'agència de les Nacions Unides responsable de gestionar les polítiques de prevenció, promoció i intervenció en salut a escala mundial, que va tenir un paper especialment destacat durant la pandèmia de covid-19 quan en Trump ja hi va tenir un encontre tot receptant als ciutadans americans lleixiu diluït amb sucre i molta incompetència.

La desgràcia treu les banyes afegint-se a l’infortuni dels migrants al segon dia de la presidència d’aquest home i del nou equip governamental en construcció. El flamant secretari de Seguretat Nacional ha aixecat la veda a les batudes en escoles i esglésies -també a les rodalies d’aquests centres- per tal que “els criminals” no puguin amagar-s’hi. La incertesa i la por del col·lectiu irregular que resideix al país viu esparverat. Ni els fills d’aquests nascuts a Estats Units tenen garantits els seus drets com a ciutadans. Moltes famílies han tancat a pany i forrellat els nens que deixen i deixaran d’anar a escola pel temor fundat de ser detinguts i deportats quan no reclosos.

 "L'època daurada dels Estats Units comença ara. A partir d’aquest dia, el nostre país prosperarà i serà respectat de nou arreu del món. Serem l’enveja de totes les nacions, i no permetrem que se’ns prengui avantatge ni un sol dia durant tota l’administració de Trump. Simplement, posaré Amèrica en primer lloc". La declaració és d’aquelles que en una òpera ampul·losa es correspondria al moment culminant on l’orquestra s’hi fa d’allò més amb grans estridències del metall i trompades de timbal triomfant mentre el director mata mosques amb la batuta. Una filharmònica per a una òpera en quatre actes, els del mandat. Alguns crítics musicals de contrastada solvència ja hi han detectat mancances i greus sortides de solfa diverses.

Assistirem a les actuacions d’aquesta filharmònica de Washington i la seguirem en els respectius bolos fora de la temporada arreu del món. Es tracta d’una formació que aplega  els primers espases, els més rics, els més poderosos. Són els més valents perquè hi posen la cara per treure les castanyes del foc als de Detroit i d’altres indrets castigats per la pobresa amb gran sensibilitat social tot vetllant per l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Amb un equip tan selecte sens dubte que la simfonia Amèrica Gran i Trumpfant serà un èxit de taquilla si el primer violí, l’Elon Musk, no xoca i se les tenen com dos galls de panses per raons de protagonisme amb el gran director, en Donald, que no està per sortides de to d’aquest pollastre amb esperons d’or que no hagi marcat la seva batuta.

Per cortesia no escrita ni reglamentada s’acostumava a concedir cent dies de gràcia als acabats d’arribar a un càrrec prominent. En Trump també se’ls mereixeria, però potser no és el cas de qui inaugura els primers minuts després de la investidura aferrissant-se amb furor cal·ligràfic a signar decrets per desfer llegats i consensos assolits en anteriors presidències.

Quan s’apaguen els llums de Nadal.

 

Despenjant els guarniments nadalencs ens atrapa la buidor ornamental que lliga amb el retorn a la regularitat sense excessos gastronòmics, sense regals innecessaris i sense haver de desitjar a cada persona coneguda amb qui ens creuem bon any. La treva, l’acord per aturar temporalment les hostilitats volàtils  amb el veí del replà, perd validesa perquè allò que anomenem genèricament com a normalitat torna a tenir vigència. Hi ha persones que aprofiten per endreçar-hi, a la capsa dels ornaments, la màgia, l’alegria i la generositat si no és que mai les van exposar endollades tot fent-nos l’ullet a l’arbre de Nadal.

He comprovat com de feixuc és desmuntar el pessebre i ordenar les tirallongues de llumetes sense nusos ni embolics perquè el ritual de les festes no tornarà a tenir validesa fins al proper advent coincidint amb el solstici d’hivern. Reprendrem allò que solíem i serem testimonis del que ens portarà aquest any nou 2025 acabat de desembolicar. Comprovarem si tots els bons desitjos arribaran a bon port o, com recelàvem, la foscor de l’hivern -dels temps que corren- s’imposa i amb quina intensitat ho fa. Les perspectives no són per tirar coets. Bufa un vent que ens neguiteja i ens fa estar alerta del que pugui esdevenir.

El darrer balanç, que mesura el programa europeu Copernicus, confirma que el 2024 ha estat l’any més càlid de la història des que disposem de dades. Aquest període, un any natural, ha superat el grau i mig de l’escala Celsius (1,5º C) per sobre de la mitjana fulminant el límit que es va proposar a l’Acord de París el 2015. Les conseqüències les patim amb la virulència dels aiguats ferotges com al País Valencià o els focs apocalíptics que estan arrasant Califòrnia. És més fàcil cercar culpables amb nom i cognoms que no pas revertir la causa del problema. L’agosarat Trump, mentre evacuaven residents afectats, ja va senyalar el responsable, el governador -del partit contrari- per les polítiques de gestió de l’aigua.

Els elements desfermats -que empetiteixen la petulància humana- no discriminen, són implacables i equitatius, van més enllà de les solucions individuals, tampoc no han respectat les mansions milionàries de les estrelles rutilants de Hollywood que hi habiten. Una realitat, com les morts causades, que, per ara, poden abastar tothom. Estarem al cas de com pensa gestionar l’administració Trump els grans focs que sovint rosteixen el continent. Més enllà, demà passat, estarem amatents a les grans mesures estructurals que el president americà -el primer president convicte- pensa aplicar per vèncer el perill i per complir l’Acord de París del 2025 del qual es va retirar perquè creu que no està fet per protegir el medi sinó per matar l’economia estatunidenca.

Si féssim un repàs a les guerres que sacsegen el món, aquest Nadal tampoc ha fet net; continuen acarnissades allí on les vam deixar. Ni l’arbre més alt i brillant que mai ha existit patrocinat per l’alcalde de Vigo o el seu germà petit de Badalona, que va creixent -en properes edicions farà una estirada considerable si fa bondat i s’alimenta com cal-, no han brillat amb prou intensitat, la que calia per mitigar la misèria humana tot il·luminant els fronts de batalla amb la pau i la concòrdia anhelades.

Malgrat que s’hagin apagat el llums de Nadal podem encendre l’esperança amb sentit crític perquè no ens enlluernin amb la mentida o l’odi, apaguem la foscor encegadora dels dies. Que no ens glacin la calidesa d’esperit ara que ens crema la fàbrica de somnis.