Resistir als autoritarismes.

 

Fa vuitanta anys que els soldats russos van entrar i alliberar Auschwizt-Birkenau. Aquests dies s’ha recordat l’horror amb mètode i l’assassinat eficient en cadena de milions de persones en aquests camps on sarcàsticament el treball els havia d’alliberar. Serem a temps de reescriure un manual de resistència? Que eviti les temptacions -davant la desmemòria interessada-  per tal que no tornin a esdevenir uns líders nacionalistes, populistes, autoritaris, xenòfobs i racistes amb temptacions com les que van acabar propiciant les aberracions perpetrades pels règims feixistes. Hi ha vigents comparacions entre el moment actual que són objecte de controvèrsia encara que no poden ser universalment acceptades. Amb tot, existeixen actituds sospitosament semblants que van propiciar l’ascens d’aquells dictadors.

El primer ingredient és el discurs fortament nacionalista que promou la supremacia de la pròpia nació sobre les altres. En el cas dels nazis la superioritat tenia un fort component de caràcter racial. Una hegemonia amb una paleta de colors ben definida que encara és vigent en comunitats on el contrast epidèrmic o de creença no estan superats. Tant com Trump utilitza, el nazisme alemany va emprar un discurs populista i nacionalista que apel·lava a les emocions i frustracions d’un segment de la població. Tornar a la “grandesa d’Amèrica” és un eslògan que ressalta la idea de recuperar una esplendor passada, similar a com el nazisme promovia la idea de restablir l’honor i la glòria d’Alemanya després de la Primera Guerra Mundial. Trump ha capitalitzat hàbilment el descontentament d’una part de la població estatunidenca que se sent marginada per la globalització, la pèrdua de llocs de treball i per les elits polítiques tradicionals que no l’han pogut vèncer.

El populisme és un component que té una gramàtica planera, simplista -carregada d’esdrúixols altisonants-, reduccionista de les complexitats extraordinàries que pateix la vida en convivència si no l’encongim a una conversa de barra de bar per arreglar el món amb un aiguardent generós de molt octanatge sense glaçons i amb got ample mentre ens erigim en representants i salvadors del poble planer contra les elits polítiques, informatives i econòmiques perquè tots -tots- son uns corruptes incompetents.

L’autoritarisme practica l’atac contra els mitjans de comunicació que li són crítics menystenint-los o directament silenciant-los. Els declaren enemics del “poble”. Cal anihilar els crítics i els díscols amb una contundent estratègia qüestionant-ne la seva opinió -el vot que representen- per convertir en il·legítims els processos democràtics quan no els són favorables i, alhora, debilitar-ne les institucions per consolidar el seu poder. A finals de febrer del 1933 a Berlín es va produir un incendi intencionat al Reichstag, l’assemblea parlamentària o el Parlament. En Trump ha qüestionat repetidament la legitimitat dels processos electorals, com ara les eleccions de 2020, i ha atacat institucions com el sistema judicial o els mitjans de comunicació sense oblidar l’assalt al Capitoli pel qual s’ha autoamnistiat. El nazisme va utilitzar la propaganda de manera massiva per controlar el discurs públic. En Trump, per la seva banda, ha fet un ús intensiu de les xarxes socials -com Twitter- per comunicar-se directament amb els seus seguidors, evitant els mitjans tradicionals i difonent missatges sovint polèmics o falsos.

El culte a la personalitat quan un individu passa per davant fins i tot del partit que representa esdevé una imatge per mobilitzar el suport popular davant d’un ingredient formidable, la por i la inseguretat lligats a la immigració que acostumen a justificar les mesures autoritàries i consolidar un poder amb temptacions d’allargar els períodes de mandat en el govern que usurpen. La xenofòbia i el racisme són recursos potents i eficaços, els cal un enemic contra qui focalitzar la culpa i l’odi. El nazisme va identificar "enemics" com els jueus, els comunistes i altres minories com a responsables dels problemes d’Alemanya. Trump, encara que no ha arribat a aquest extrem, utilitza un discurs divisiu en què identifica grups d’immigrants, els musulmans o els mitjans de comunicació com a fonts de problemes per als Estats Units.

Les comparacions entre l'ascens de Donald Trump i el nazisme alemany són temes complexos i controvertits que s’emmirallen. Alguns analistes han assenyalat certes similituds en la retòrica, les estratègies polítiques i el context social, però és important destacar que es tracta de fenòmens històrics i polítics molt diferents. Tot i aquestes possibles similituds, cal no equiparar directament els dos fenòmens. El nazisme va ser un règim totalitari que va dur a terme genocidis i va provocar una guerra mundial, mentre que Trump, malgrat la seva retòrica i polítiques controvertides, opera dins d’un sistema democràtic amb certs controls i equilibris precaris. A més, el context històric, cultural i polític dels anys 30 a Alemanya és diferent del dels Estats Units del segle XXI. Encara que hi ha elements que poden recordar l’ascens del nazisme, cal analitzar aquestes comparances amb precaució i tenir en compte les grans diferències entre ambdós moments.

Estarem amatents als discursos d’en Trump tot i les dificultats extraordinàries que comporti la traducció simultània ja que la Trumpslation -com l’anomenen els responsables de fer entenedors els seus missatges en viu- és una tasca impossible per la manifesta pobresa de vocabulari i de pensament que exhibeix combinats amb els girs d’argument incoherents emesos per aquest bust parlant amb certa grandesa numismàtica rondinaire que li confereix al posat el càrrec que ostenta. En Trump i els seus sequaços. Qui fa d’altaveu, qui escriu el guió i qui en finança la tinta?