Trump/ades.

 

Xoc, topada, impacte, empenta, col·lisió, embat, escomesa, batzacada, patacada, encontre, infortuni, desgràcia, calamitat, mal, dissort, trastorn, adversitat, contratemps, pega... El meu subconscient s’ha associat al reguitzell de mots -n’hi ha més- que són sinònims de “trompada”, una homofonia a la manera com ací pronunciem el cognom Trump. Toca parlar de l’entronització d’aquest emperador que s’ha coronat a Washington davant del cadàver polític Joe Biden.

Dec formar part d’aquesta meitat de ciutadans del planeta que consideren una calamitat que Donald Trump hagi vençut en l’última escomesa electoral. La meva prevenció a la patacada no li resta mèrit ni pot desmerèixer l’entusiasme i el furor polític que desperta aquest senyor entre els seus addictes amb una devoció per la política dura que va més enllà del concepte partidari o adepte. La seva victòria, el seu lideratge i la seva persona superen, trastornen -atropellen-, el partit republicà. Esperem que no aixafi amb un embat rampellut la democràcia amb peus maldestres de paquiderm.

En aquesta reedició, un contratemps electe de quatre anys, ja ens hem avesat a les maneres barroeres d’aquest personatge que no podrà optar més -esperem- a la reelecció. L’hem integrat a l’imaginari i no ens impacta tant com ho va fer al primer mandat. Ens hem familiaritzat a les irrupcions de xèrif entrant a batzacades al saló on s’hi juga fort amb cartes marcades al pòquer amb juguesques i catxes d’abast geopolític mundial. La fatxenderia gestual ens fa témer que pot disparar en qualsevol moment així que algú el contradigui o es permeti de bufar-li a l’orella. Un personatge que ha empentat -quin home!- aquells que no estan al seu costat incondicionalment sense fissures ni matisos.

En aquest segon mandat ha tornat amb temps i prou fúria per dur a la pràctica allò que l’ha turmentat fins que no ho ha fet amb un sonor cop de puny a la taula sense contemplacions, amb pressa. Tot rumiat, tot planificat. Ha anat per feina signant decrets i més decrets com qui escaliva xurros en oli roent a tort i a dret. Una nit, la primera després del nomenament, que la Melania ha hagut d’exercir d’àngel protector amb guariments específics i untures tribals diverses dels indis reclosos a les reserves per al mal de canell i de colze -una mena de síndrome del tennista- que ha matxucat en Donald de tant signar i aixecar les taules divines de la llei per mostrar-les als fidels. El dolor físic, el mal, que no el goig per la revenja d’esperit, han fet que deixés de levitar descendint -posant-hi només els mitjons- a la Terra a mesura que els emplastres de la Melania obraven el miracle. Dubto que el personatge s’hagi qüestionat la rampa a l’avantbraç com un avís del déu que l’ha ungit per a aquesta missió messiànica -després d’inaugurar un casino a Mart amb l’Elon Musk i en Jeff Bezos de crupiers- advertint-lo, és humà i com a tal de carn i d’ossos.

Hi ha una tendència en taca d’oli -en Trump n’és el cabdill des agutzils - a reduir la complexitat de la vida i de les relacions entre els homes a una simplicitat adversa que es podria resumir entre allò “comestible” i allò “no comestible”. Només existeixen el blanc o el negre, els grisos son per als cagadubtes primmirats o els llepafils ofuscats. Ens tempten amb una dieta infantil d’impacte que pot obstruir amb colesterol del dolent les artèries de la democràcia tal com la pensàvem els ingenus. “A partir d'ara, serà la política oficial del govern dels Estats Units que només existeixin dos gèneres: el masculí i el femení”. Cony! Quins collons!

Només repassant titulars sense llegir la lletra menuda o en negreta tot apunta a la idea de la barra lliure per cruspir-se el que resta de la poma -Apple?- mig podrida amb un cuc a què hem reduït el món i els seus recursos. Les desgràcies mediambientals no han estat cap impediment per repensar-se la sortida -una topada ecològica lletja per segona vegada- dels acords climàtics de París. Ho remata, perquè també és “comestible”, abandonant l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'agència de les Nacions Unides responsable de gestionar les polítiques de prevenció, promoció i intervenció en salut a escala mundial, que va tenir un paper especialment destacat durant la pandèmia de covid-19 quan en Trump ja hi va tenir un encontre tot receptant als ciutadans americans lleixiu diluït amb sucre i molta incompetència.

La desgràcia treu les banyes afegint-se a l’infortuni dels migrants al segon dia de la presidència d’aquest home i del nou equip governamental en construcció. El flamant secretari de Seguretat Nacional ha aixecat la veda a les batudes en escoles i esglésies -també a les rodalies d’aquests centres- per tal que “els criminals” no puguin amagar-s’hi. La incertesa i la por del col·lectiu irregular que resideix al país viu esparverat. Ni els fills d’aquests nascuts a Estats Units tenen garantits els seus drets com a ciutadans. Moltes famílies han tancat a pany i forrellat els nens que deixen i deixaran d’anar a escola pel temor fundat de ser detinguts i deportats quan no reclosos.

 "L'època daurada dels Estats Units comença ara. A partir d’aquest dia, el nostre país prosperarà i serà respectat de nou arreu del món. Serem l’enveja de totes les nacions, i no permetrem que se’ns prengui avantatge ni un sol dia durant tota l’administració de Trump. Simplement, posaré Amèrica en primer lloc". La declaració és d’aquelles que en una òpera ampul·losa es correspondria al moment culminant on l’orquestra s’hi fa d’allò més amb grans estridències del metall i trompades de timbal triomfant mentre el director mata mosques amb la batuta. Una filharmònica per a una òpera en quatre actes, els del mandat. Alguns crítics musicals de contrastada solvència ja hi han detectat mancances i greus sortides de solfa diverses.

Assistirem a les actuacions d’aquesta filharmònica de Washington i la seguirem en els respectius bolos fora de la temporada arreu del món. Es tracta d’una formació que aplega  els primers espases, els més rics, els més poderosos. Són els més valents perquè hi posen la cara per treure les castanyes del foc als de Detroit i d’altres indrets castigats per la pobresa amb gran sensibilitat social tot vetllant per l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Amb un equip tan selecte sens dubte que la simfonia Amèrica Gran i Trumpfant serà un èxit de taquilla si el primer violí, l’Elon Musk, no xoca i se les tenen com dos galls de panses per raons de protagonisme amb el gran director, en Donald, que no està per sortides de to d’aquest pollastre amb esperons d’or que no hagi marcat la seva batuta.

Per cortesia no escrita ni reglamentada s’acostumava a concedir cent dies de gràcia als acabats d’arribar a un càrrec prominent. En Trump també se’ls mereixeria, però potser no és el cas de qui inaugura els primers minuts després de la investidura aferrissant-se amb furor cal·ligràfic a signar decrets per desfer llegats i consensos assolits en anteriors presidències.