Quan s’apaguen els llums de Nadal.

 

Despenjant els guarniments nadalencs ens atrapa la buidor ornamental que lliga amb el retorn a la regularitat sense excessos gastronòmics, sense regals innecessaris i sense haver de desitjar a cada persona coneguda amb qui ens creuem bon any. La treva, l’acord per aturar temporalment les hostilitats volàtils  amb el veí del replà, perd validesa perquè allò que anomenem genèricament com a normalitat torna a tenir vigència. Hi ha persones que aprofiten per endreçar-hi, a la capsa dels ornaments, la màgia, l’alegria i la generositat si no és que mai les van exposar endollades tot fent-nos l’ullet a l’arbre de Nadal.

He comprovat com de feixuc és desmuntar el pessebre i ordenar les tirallongues de llumetes sense nusos ni embolics perquè el ritual de les festes no tornarà a tenir validesa fins al proper advent coincidint amb el solstici d’hivern. Reprendrem allò que solíem i serem testimonis del que ens portarà aquest any nou 2025 acabat de desembolicar. Comprovarem si tots els bons desitjos arribaran a bon port o, com recelàvem, la foscor de l’hivern -dels temps que corren- s’imposa i amb quina intensitat ho fa. Les perspectives no són per tirar coets. Bufa un vent que ens neguiteja i ens fa estar alerta del que pugui esdevenir.

El darrer balanç, que mesura el programa europeu Copernicus, confirma que el 2024 ha estat l’any més càlid de la història des que disposem de dades. Aquest període, un any natural, ha superat el grau i mig de l’escala Celsius (1,5º C) per sobre de la mitjana fulminant el límit que es va proposar a l’Acord de París el 2015. Les conseqüències les patim amb la virulència dels aiguats ferotges com al País Valencià o els focs apocalíptics que estan arrasant Califòrnia. És més fàcil cercar culpables amb nom i cognoms que no pas revertir la causa del problema. L’agosarat Trump, mentre evacuaven residents afectats, ja va senyalar el responsable, el governador -del partit contrari- per les polítiques de gestió de l’aigua.

Els elements desfermats -que empetiteixen la petulància humana- no discriminen, són implacables i equitatius, van més enllà de les solucions individuals, tampoc no han respectat les mansions milionàries de les estrelles rutilants de Hollywood que hi habiten. Una realitat, com les morts causades, que, per ara, poden abastar tothom. Estarem al cas de com pensa gestionar l’administració Trump els grans focs que sovint rosteixen el continent. Més enllà, demà passat, estarem amatents a les grans mesures estructurals que el president americà -el primer president convicte- pensa aplicar per vèncer el perill i per complir l’Acord de París del 2025 del qual es va retirar perquè creu que no està fet per protegir el medi sinó per matar l’economia estatunidenca.

Si féssim un repàs a les guerres que sacsegen el món, aquest Nadal tampoc ha fet net; continuen acarnissades allí on les vam deixar. Ni l’arbre més alt i brillant que mai ha existit patrocinat per l’alcalde de Vigo o el seu germà petit de Badalona, que va creixent -en properes edicions farà una estirada considerable si fa bondat i s’alimenta com cal-, no han brillat amb prou intensitat, la que calia per mitigar la misèria humana tot il·luminant els fronts de batalla amb la pau i la concòrdia anhelades.

Malgrat que s’hagin apagat el llums de Nadal podem encendre l’esperança amb sentit crític perquè no ens enlluernin amb la mentida o l’odi, apaguem la foscor encegadora dels dies. Que no ens glacin la calidesa d’esperit ara que ens crema la fàbrica de somnis.