En Trump i la “xispa” de la vida.

 

L’atzagaiada de Trump contra Zelenski és de Record Guinness. Una imatge, un cromo, que il·lustrarà les enciclopèdies animades de quan la geopolítica va assolir els nivells més abjectes de cortesia diplomàtica, que seria el menys greu dels plats trencats en aquesta trobada. Ha estat una demostració bruta, de testosterona amb mitjons suats i aixelles pudents. El president ucraïnès ha passat per Las Vegas i l’han desplomat de males maneres, exactament com succeeix en aquelles pel·lícules de vaquers rudes que acumulen asos a la màniga, intimiden, guanyen la partida i treuen la pistola com un estri de persuasió que no admet raons. Encara més, en Trump ja li ha deixat clar que qui té les cartes -n’és l’amo- és ell, ningú més.

Al marge de qui tingui la raó i de qui exerceixi el paper de víctima, les maneres exhibides per l’emperador i el seu vicepresident han estat per fregar-se els ulls. Una partida de pòquer amb les cartes ja no marcades, sinó que el contrincant està obligat a fer una aposta amb les terres rares, les sabates i el rellotge però sense una baralla ni cap opció de barrejar els trumfos. Una escena de casino on la imatge de les cartes és d’allò més adient per a un emprenedor fallit en el sector del joc, Trump va liquidar el negoci després que tres dels seus establiments es declaressin en fallida. Vistos els antecedents no podem descartar que el Despatx Oval, l’epicentre de la presidència a Washington i al món, no faci també la fi del Cagaelàstics. Tot i que el profeta que la va endevinar fa anys va estar el president Obama al sopar dels corresponsals de la Casa Blanca en l’edició de 2011on va deixar en Trump com un drap brut i el va convèncer que és presentés a la presidència malgrat el risc de convertir el noble Despatx Oval en una ruleta -russa-.  

Faig la meitat dels americans, els que l’han votat i el tenen com l’ungit pels déus del mercat lliure amb un estol d’apòstols cremant encens en honor seu, feliços. Resant i donant gràcies a Déu abans d’iniciar el primer gabinet presidencial amb en Musk d’escolanet estel·lar. Molt satisfets de tenir un home excepcional que sap posar el Golf d’Amèrica al mapa. Oblideu-vos dels exquisits cagadubtes, tenen el líder. L’individu únic que no dubta i que anomena les coses pel seu nom en aparença sense embuts. Sinó gran una altra vegada, omnipresent. Els guionistes de culebrot hi posen tota la seva expertesa per tenir-nos enganxats al següent capítol en el qual se superen amb escreix les facècies del dia anterior. És l’estratègia de la barrabassada que es va magnificant cada tarda amb tripijocs de guió en els quals no hi manca la resurrecció de personatges tenebrosos que han estat i han deixat petjada al segle XX o d’emperadors romans que es permetien cremar Roma per acabar la temporada del serial històric amb el punt d’intriga ben alt. Veurem si arriben a l’apocalipsi en un capítol final dantesc que avui en Trump ja promocionava per no perdre audiència, la III Guerra Mundial. A quin preu es vendran els últims espais publicitaris abans del tret de sortida i de reprendre aquesta follia. Serà un anunci vital de Coca-Cola com l’espurna -la xispa- de la vida sense sucre ni cafeïna previ al definitiu i darrer espot publicitari, la promoció d’apartaments a primera línia del mar de Gaza.

De la utopia a la distopia. De les construccions idealitzades d’una societat que creu en la quimera i exalça els ideals a una proposta de realitat organitzada de manera opressiva o totalitària en un futur que presenta les característiques negatives de l’alienació humana. La distopia sovint es defineix per la deshumanització, els governs tirànics, postguerres de grans dimensions -com la nuclear- els desastres ambientals i d’altres característiques associades amb cataclismes i decrepituds socials, un món imaginari -o no tant- en la qual les persones porten una vida miserable, deshumanitzada i temorosa. Societats enfrontades en les quals tots i tothom viuen contra d’altres controlats per algú o per un grup d’elegits amb interessos desbocats.  

M’aturaré en l’aspecte formal o d’estil ja que les paraules fan les coses i naturalitzen les aberracions. Ha fet fortuna l’anglicisme woke -que rima amb fake- promogut des de no fa massa anys pels sectors conservadors i ultraconservadors de dreta i d’extrema dreta a Occident per designar els moviments i ideologies progressistes o d’esquerra de manera despectiva. Els personatges woke feien la viu-viu fins ara associats a la ficció, a les pel·lícules, videojocs, sèries o llibres que promovien els valors socials “progres” com la diversitat racial, de gènere o d’identitat sexual. Unes maneres a batre o a devaluar sota el lideratge d’en Trump i dels sues sequaços.

Ja em va fer obrir les orelles quan el mai prou ponderat -màster cum laude en xerracs-, en Milei, ara president de l’Argentina, disparava l’artilleria pel broc gros contra el “zurderio” de la Pampa. L’última aportació intel·lectual d’aquest personatge ha aparegut en un annex de no fa just una setmana en una resolució publicada al butlletí oficial de la nació on s’hi defineixen els criteris mèdics per a mesurar la invalidesa laboral. L’agencia nacional de discapacitat argentina qualifica els susceptibles en tres graus de discapacitat com a “idiotes, febles mentals o imbècils”. Una oda heroica a la diversitat!

La distopia solidificant-se com un formatge elaborat amb llets crues de procedència diversa és tendència i s’ha fet un lloc a la taula de la geopolítica del segle XXI i al paladar dels votants desencisats o desesperats. Un formatge intens, florit i amb una extraordinària fortor que ofèn l’olfacte. Un producte amb personalitat de propietats organolèptiques inconfusibles. Quin tuf! Un article que ja és a molts supermercats europeus amb gran demanadissa que ha fugit de la ficció per fer-se massa real i cruel. Ja apuntaven a distòpies els avions enclastats a les Torres Bessones o la predicció sorneguera de l’Obama promovent en Trump a la presidència. Ja van estar unes distopies potents el trencament de la Gran Bretanya amb la UE o la pandèmia de la qual n’havíem de sortir millor. Allò cosí germà de la ciència-ficció com a gènere que explora les possibilitats imaginades a la ciència, la tecnologia -la IA-, la societat i la vida del futur, ja és aquí, ben real i de cos present.

Aquests dies només sembla que una cosa rutlli amb precisió, l’alineació planetària que no es repetirà fins d’ací a 400 anys. Hi ha un proverbi pagès que diu “senyals al cel, treballs a la terra”.

 

Ofrenes diplomàtiques.

 

Tot i la meva resistència, no parlar de la imatge del dia és gairebé impossible. És un fet que els mandataris, quan reben algú amb molt de ressò mediàtic li ofereixin un present simbòlic amb una intensa i obligada càrrega emocional per a l’amfitrió com qui ofereix un bocí de cor sense amanir- sense vinagretes- a l’homenatjat. Allò de regalar una còpia hiperbòlica de la clau de la ciutat és una carrincloneria ben passada de moda que ja només es practica a algunes cavalcades dels Reis Mags. Sempre hi ha una alternativa comestible, una llepolia de les que es mengen o es xarrupen. Per exemple, en tot cas queda bé que el President del Consell Comarcal del Ripollès porti a un insigne convidat -o estant ell de visita- una capsa de Galetes Birba d’aquelles metàl·liques o que l’Abat de Montserrat no s’oblidi del gran licor Aromes del Montserrat com a present institucional consolidat.

Avui la imatge d’una d’aquestes ofrenes diplomàtiques s’ha fet molt visible -per inusual- en la trobada entre en Milei, el president argentí de les xapes criptogràfiques bordissenques, i en Musk, la mà dreta al·lèrgica a les urnes del xerif americà, en la primera jornada de la conferència ultra a Washington. En Milei, insigne visitant, podia haver optat per venir carregat dels estris i de la teca pertinents per tenir cura d’un rostit selecte amb menuts de vaca de la pampa argentina amb un pot de chimichurri per assaonar-los. No ha estat així.

L’argentí ha ofert al líder del Departament d’Eficiència Governamental una motoserra nova de trinca, cromada i amb zero quilòmetres o d’hores d’ús, que és com mesuren aquest estris la vida útil mentre esbrossen i talen boscos de tota mena i calibre gruixut. Un xerrac com un cotxe de luxe, sens dubte el Rolls-Royce -o el Tesla- de les motosserres, que deu costar un capital al costat d’una bona peça de la culata de vedella també anomenada xurrasco a l’Argentina. En Musk ha xisclat -tot brandant l’arma de doble tall com una espasa imperial toledana- “això és la motoserra per a la burocràcia”.

Que et regalin un pin, una placa amb una inscripció, una planta o un ram de flors -que són de mal portar a casa-, una escultoreta discreta o una capsa de Galetes Birba entra en el supòsits que podríem classificar de normals. Hi incloure entre els presents possibles la nostrada llonganissa -unitat de suborn administratiu de fa unes dècades-. Detalls que acaben a la panxa del bou o en algun prestatge criant pols i oblit. Però un xerrac mecànic... Què en fas d’un xerrac? Conec algun tallador de bosc que sí ho trobaria magnífic, que li regalessin un estri com aquest amb tanta qualitat i aparença sumptuoses. 

Faig aquest present penjat a la capçalera del despatx de l’eficientíssim gran cap governamental al costat d’un meteor procedent de Mart. Diuen que aquest personatge i el seu equip no presenten símptomes de desacceleració -com el xerrac motoritzat- talant ben arran l’espès bosc de funcionaris i d’empleats de la força laboral federal estatunidenca. Alguns que han sofert o patiran la humiliant experiència s’atreveixen a imaginar com pot ser l’atmosfera hostil d’aquests despatxos després de la incorporació d’aquesta andròmina. Tenen malsons amb el planyívol rondinar del motoret que empudega amb el combustible cremat la cambra engreixant el bassal de sang espessa rere cada acomiadament que un individu amb estètica Freddy Krueger despatxa.

Certament, un artefacte a més de poètic, sensible.

 

Entrada 500 a Miralls i Espantalls.

 

Aquesta és la que arrodoneix a cinc-centes les cròniques que es poden llegir en aquest blog Miralls i Espantalls. Una xifra rodona de la qual no n’era massa conscient, ha estat fent un cop d’ull a l’historial dels articles publicats que m’ha fet adonar casualment de l’efemèride. Publicacions que comencen regularment l’any 2013 amb una empenta inicial de quatre per mes. A partir del 2019 l’assiduïtat o la fal·lera -més deixatades- es van reduir a tres publicacions mensuals. Malgrat no tenir cap mena de pressió o de termini per lliurar-les, he procurat -més o menys- respectar la cadència a l’hora de fer-les públiques seguint aquest criteri, tres per mes. Ja excusareu la meva obstinació i gosadia.

 El seguiment per part dels que obriu la pàgina -que no és garantia que ho llegiu- s’ha anat incrementant amb el temps i la vostra paciència. Unes dades que afalaguen enmig de la impossibilitat de saber amb exactitud qui ho segueix i des d’on. Misteris incerts en la magnitud de les xarxes malgrat disposar d’aplicacions que analitzen les visites rebudes, el lloc o l’entrada triada. M’he adonat comprovant-ho que no són prou fiables ja que en el meu cas van a pams. Tanmateix podria fer un llistat d’aquelles persones que, com es diu, sou seguidores fidels -jo prefereixo qualificar-vos de lectores-. Gràcies a vosaltres!

Abans d’obrir el blog Miralls i Espantalls, un suggeriment reiterat, alguns escrits els trametia a un petit grup de còmplices que no s’atrevien a fer critiques agosarades d’aquelles que, com a lletraferit, t’enfonsen en la misèria. Fer el pas, exposar-se a les xarxes produeix certa prevenció i alhora vertigen. Què direu, què pensareu? A mesura que ha anat evolucionant la tasca, el pudor -la vergonya- amb el temor als errors formals de tota mena, ortogràfics, sintàctics -que n’hi ha-, els he anat diluint com qui s’avesa a conviure amb l’esglaó traïdor de l’escala o l’aixeta que degoteja.

He reflexionat que amb els anys m’he convertit en una gota malaia -com la de l’aixeta- imposant-me una mena de disciplina que sovint inquieta. I ara què. Què escric? Triar el centre d’interès, la temàtica, no sempre és fàcil malgrat el pou sense fons en el qual alguns polítics s’hi renten els peus tot esquitxant-nos. He procurat no insistir en la vida i miracles dels protagonistes que manen. Treure suc de continu d’aquests personatges no ha estat pas la meva voluntat encara que en Trump ens ho posi massa fàcil i és, entre d’altres coses, molt llaminer. Insisteixo com acostumo amb els propers, aquells que hi estan gairebé obligats a llegir Miralls i Espantalls posant-vos en un compromís -Al proper, de què parlo? -Tu mateix -acostumeu a arronsar les espatlles per resposta o com a molt deixar anar quelcom genèric propi de les portades dels telenotícies. -Tu mateix! -us reafirmeu -Ho emboliques com fas, ja m’entens, i ja està. Perseveraré, digues de què tracto al proper?

Així és com ho he embolicat -com un regal virtual d’aniversari- en aquesta fita dels 500. Per molts anys! Diguem que aquest ha estat un bon pretext per no atabalar-me cercant un centre d’interès que pertocaria o no. De tot plegat, crec, el més significatiu per a qui escriu aquestes cròniques o articles és com un text sense cap il·lustració ni cap acompanyament -sense unes patates rosses, uns pebrots escalivats o unes carxofes cruixents- que la tecnologia actual permet tingui un reguitzell de visites gratificants, en algunes de les quals us permeteu de fer aportacions, comentaris o correccions. Gràcies! Perquè llegir un text sense sants ni destorbs té mèrit en un món de focs d’artifici i de coloraines sonores.