Entrada 500 a Miralls i Espantalls.

 

Aquesta és la que arrodoneix a cinc-centes les cròniques que es poden llegir en aquest blog Miralls i Espantalls. Una xifra rodona de la qual no n’era massa conscient, ha estat fent un cop d’ull a l’historial dels articles publicats que m’ha fet adonar casualment de l’efemèride. Publicacions que comencen regularment l’any 2013 amb una empenta inicial de quatre per mes. A partir del 2019 l’assiduïtat o la fal·lera -més deixatades- es van reduir a tres publicacions mensuals. Malgrat no tenir cap mena de pressió o de termini per lliurar-les, he procurat -més o menys- respectar la cadència a l’hora de fer-les públiques seguint aquest criteri, tres per mes. Ja excusareu la meva obstinació i gosadia.

 El seguiment per part dels que obriu la pàgina -que no és garantia que ho llegiu- s’ha anat incrementant amb el temps i la vostra paciència. Unes dades que afalaguen enmig de la impossibilitat de saber amb exactitud qui ho segueix i des d’on. Misteris incerts en la magnitud de les xarxes malgrat disposar d’aplicacions que analitzen les visites rebudes, el lloc o l’entrada triada. M’he adonat comprovant-ho que no són prou fiables ja que en el meu cas van a pams. Tanmateix podria fer un llistat d’aquelles persones que, com es diu, sou seguidores fidels -jo prefereixo qualificar-vos de lectores-. Gràcies a vosaltres!

Abans d’obrir el blog Miralls i Espantalls, un suggeriment reiterat, alguns escrits els trametia a un petit grup de còmplices que no s’atrevien a fer critiques agosarades d’aquelles que, com a lletraferit, t’enfonsen en la misèria. Fer el pas, exposar-se a les xarxes produeix certa prevenció i alhora vertigen. Què direu, què pensareu? A mesura que ha anat evolucionant la tasca, el pudor -la vergonya- amb el temor als errors formals de tota mena, ortogràfics, sintàctics -que n’hi ha-, els he anat diluint com qui s’avesa a conviure amb l’esglaó traïdor de l’escala o l’aixeta que degoteja.

He reflexionat que amb els anys m’he convertit en una gota malaia -com la de l’aixeta- imposant-me una mena de disciplina que sovint inquieta. I ara què. Què escric? Triar el centre d’interès, la temàtica, no sempre és fàcil malgrat el pou sense fons en el qual alguns polítics s’hi renten els peus tot esquitxant-nos. He procurat no insistir en la vida i miracles dels protagonistes que manen. Treure suc de continu d’aquests personatges no ha estat pas la meva voluntat encara que en Trump ens ho posi massa fàcil i és, entre d’altres coses, molt llaminer. Insisteixo com acostumo amb els propers, aquells que hi estan gairebé obligats a llegir Miralls i Espantalls posant-vos en un compromís -Al proper, de què parlo? -Tu mateix -acostumeu a arronsar les espatlles per resposta o com a molt deixar anar quelcom genèric propi de les portades dels telenotícies. -Tu mateix! -us reafirmeu -Ho emboliques com fas, ja m’entens, i ja està. Perseveraré, digues de què tracto al proper?

Així és com ho he embolicat -com un regal virtual d’aniversari- en aquesta fita dels 500. Per molts anys! Diguem que aquest ha estat un bon pretext per no atabalar-me cercant un centre d’interès que pertocaria o no. De tot plegat, crec, el més significatiu per a qui escriu aquestes cròniques o articles és com un text sense cap il·lustració ni cap acompanyament -sense unes patates rosses, uns pebrots escalivats o unes carxofes cruixents- que la tecnologia actual permet tingui un reguitzell de visites gratificants, en algunes de les quals us permeteu de fer aportacions, comentaris o correccions. Gràcies! Perquè llegir un text sense sants ni destorbs té mèrit en un món de focs d’artifici i de coloraines sonores.