En Trump i la “xispa” de la vida.

 

L’atzagaiada de Trump contra Zelenski és de Record Guinness. Una imatge, un cromo, que il·lustrarà les enciclopèdies animades de quan la geopolítica va assolir els nivells més abjectes de cortesia diplomàtica, que seria el menys greu dels plats trencats en aquesta trobada. Ha estat una demostració bruta, de testosterona amb mitjons suats i aixelles pudents. El president ucraïnès ha passat per Las Vegas i l’han desplomat de males maneres, exactament com succeeix en aquelles pel·lícules de vaquers rudes que acumulen asos a la màniga, intimiden, guanyen la partida i treuen la pistola com un estri de persuasió que no admet raons. Encara més, en Trump ja li ha deixat clar que qui té les cartes -n’és l’amo- és ell, ningú més.

Al marge de qui tingui la raó i de qui exerceixi el paper de víctima, les maneres exhibides per l’emperador i el seu vicepresident han estat per fregar-se els ulls. Una partida de pòquer amb les cartes ja no marcades, sinó que el contrincant està obligat a fer una aposta amb les terres rares, les sabates i el rellotge però sense una baralla ni cap opció de barrejar els trumfos. Una escena de casino on la imatge de les cartes és d’allò més adient per a un emprenedor fallit en el sector del joc, Trump va liquidar el negoci després que tres dels seus establiments es declaressin en fallida. Vistos els antecedents no podem descartar que el Despatx Oval, l’epicentre de la presidència a Washington i al món, no faci també la fi del Cagaelàstics. Tot i que el profeta que la va endevinar fa anys va estar el president Obama al sopar dels corresponsals de la Casa Blanca en l’edició de 2011on va deixar en Trump com un drap brut i el va convèncer que és presentés a la presidència malgrat el risc de convertir el noble Despatx Oval en una ruleta -russa-.  

Faig la meitat dels americans, els que l’han votat i el tenen com l’ungit pels déus del mercat lliure amb un estol d’apòstols cremant encens en honor seu, feliços. Resant i donant gràcies a Déu abans d’iniciar el primer gabinet presidencial amb en Musk d’escolanet estel·lar. Molt satisfets de tenir un home excepcional que sap posar el Golf d’Amèrica al mapa. Oblideu-vos dels exquisits cagadubtes, tenen el líder. L’individu únic que no dubta i que anomena les coses pel seu nom en aparença sense embuts. Sinó gran una altra vegada, omnipresent. Els guionistes de culebrot hi posen tota la seva expertesa per tenir-nos enganxats al següent capítol en el qual se superen amb escreix les facècies del dia anterior. És l’estratègia de la barrabassada que es va magnificant cada tarda amb tripijocs de guió en els quals no hi manca la resurrecció de personatges tenebrosos que han estat i han deixat petjada al segle XX o d’emperadors romans que es permetien cremar Roma per acabar la temporada del serial històric amb el punt d’intriga ben alt. Veurem si arriben a l’apocalipsi en un capítol final dantesc que avui en Trump ja promocionava per no perdre audiència, la III Guerra Mundial. A quin preu es vendran els últims espais publicitaris abans del tret de sortida i de reprendre aquesta follia. Serà un anunci vital de Coca-Cola com l’espurna -la xispa- de la vida sense sucre ni cafeïna previ al definitiu i darrer espot publicitari, la promoció d’apartaments a primera línia del mar de Gaza.

De la utopia a la distopia. De les construccions idealitzades d’una societat que creu en la quimera i exalça els ideals a una proposta de realitat organitzada de manera opressiva o totalitària en un futur que presenta les característiques negatives de l’alienació humana. La distopia sovint es defineix per la deshumanització, els governs tirànics, postguerres de grans dimensions -com la nuclear- els desastres ambientals i d’altres característiques associades amb cataclismes i decrepituds socials, un món imaginari -o no tant- en la qual les persones porten una vida miserable, deshumanitzada i temorosa. Societats enfrontades en les quals tots i tothom viuen contra d’altres controlats per algú o per un grup d’elegits amb interessos desbocats.  

M’aturaré en l’aspecte formal o d’estil ja que les paraules fan les coses i naturalitzen les aberracions. Ha fet fortuna l’anglicisme woke -que rima amb fake- promogut des de no fa massa anys pels sectors conservadors i ultraconservadors de dreta i d’extrema dreta a Occident per designar els moviments i ideologies progressistes o d’esquerra de manera despectiva. Els personatges woke feien la viu-viu fins ara associats a la ficció, a les pel·lícules, videojocs, sèries o llibres que promovien els valors socials “progres” com la diversitat racial, de gènere o d’identitat sexual. Unes maneres a batre o a devaluar sota el lideratge d’en Trump i dels sues sequaços.

Ja em va fer obrir les orelles quan el mai prou ponderat -màster cum laude en xerracs-, en Milei, ara president de l’Argentina, disparava l’artilleria pel broc gros contra el “zurderio” de la Pampa. L’última aportació intel·lectual d’aquest personatge ha aparegut en un annex de no fa just una setmana en una resolució publicada al butlletí oficial de la nació on s’hi defineixen els criteris mèdics per a mesurar la invalidesa laboral. L’agencia nacional de discapacitat argentina qualifica els susceptibles en tres graus de discapacitat com a “idiotes, febles mentals o imbècils”. Una oda heroica a la diversitat!

La distopia solidificant-se com un formatge elaborat amb llets crues de procedència diversa és tendència i s’ha fet un lloc a la taula de la geopolítica del segle XXI i al paladar dels votants desencisats o desesperats. Un formatge intens, florit i amb una extraordinària fortor que ofèn l’olfacte. Un producte amb personalitat de propietats organolèptiques inconfusibles. Quin tuf! Un article que ja és a molts supermercats europeus amb gran demanadissa que ha fugit de la ficció per fer-se massa real i cruel. Ja apuntaven a distòpies els avions enclastats a les Torres Bessones o la predicció sorneguera de l’Obama promovent en Trump a la presidència. Ja van estar unes distopies potents el trencament de la Gran Bretanya amb la UE o la pandèmia de la qual n’havíem de sortir millor. Allò cosí germà de la ciència-ficció com a gènere que explora les possibilitats imaginades a la ciència, la tecnologia -la IA-, la societat i la vida del futur, ja és aquí, ben real i de cos present.

Aquests dies només sembla que una cosa rutlli amb precisió, l’alineació planetària que no es repetirà fins d’ací a 400 anys. Hi ha un proverbi pagès que diu “senyals al cel, treballs a la terra”.