Ofrenes diplomàtiques.

 

Tot i la meva resistència, no parlar de la imatge del dia és gairebé impossible. És un fet que els mandataris, quan reben algú amb molt de ressò mediàtic li ofereixin un present simbòlic amb una intensa i obligada càrrega emocional per a l’amfitrió com qui ofereix un bocí de cor sense amanir- sense vinagretes- a l’homenatjat. Allò de regalar una còpia hiperbòlica de la clau de la ciutat és una carrincloneria ben passada de moda que ja només es practica a algunes cavalcades dels Reis Mags. Sempre hi ha una alternativa comestible, una llepolia de les que es mengen o es xarrupen. Per exemple, en tot cas queda bé que el President del Consell Comarcal del Ripollès porti a un insigne convidat -o estant ell de visita- una capsa de Galetes Birba d’aquelles metàl·liques o que l’Abat de Montserrat no s’oblidi del gran licor Aromes del Montserrat com a present institucional consolidat.

Avui la imatge d’una d’aquestes ofrenes diplomàtiques s’ha fet molt visible -per inusual- en la trobada entre en Milei, el president argentí de les xapes criptogràfiques bordissenques, i en Musk, la mà dreta al·lèrgica a les urnes del xerif americà, en la primera jornada de la conferència ultra a Washington. En Milei, insigne visitant, podia haver optat per venir carregat dels estris i de la teca pertinents per tenir cura d’un rostit selecte amb menuts de vaca de la pampa argentina amb un pot de chimichurri per assaonar-los. No ha estat així.

L’argentí ha ofert al líder del Departament d’Eficiència Governamental una motoserra nova de trinca, cromada i amb zero quilòmetres o d’hores d’ús, que és com mesuren aquest estris la vida útil mentre esbrossen i talen boscos de tota mena i calibre gruixut. Un xerrac com un cotxe de luxe, sens dubte el Rolls-Royce -o el Tesla- de les motosserres, que deu costar un capital al costat d’una bona peça de la culata de vedella també anomenada xurrasco a l’Argentina. En Musk ha xisclat -tot brandant l’arma de doble tall com una espasa imperial toledana- “això és la motoserra per a la burocràcia”.

Que et regalin un pin, una placa amb una inscripció, una planta o un ram de flors -que són de mal portar a casa-, una escultoreta discreta o una capsa de Galetes Birba entra en el supòsits que podríem classificar de normals. Hi incloure entre els presents possibles la nostrada llonganissa -unitat de suborn administratiu de fa unes dècades-. Detalls que acaben a la panxa del bou o en algun prestatge criant pols i oblit. Però un xerrac mecànic... Què en fas d’un xerrac? Conec algun tallador de bosc que sí ho trobaria magnífic, que li regalessin un estri com aquest amb tanta qualitat i aparença sumptuoses. 

Faig aquest present penjat a la capçalera del despatx de l’eficientíssim gran cap governamental al costat d’un meteor procedent de Mart. Diuen que aquest personatge i el seu equip no presenten símptomes de desacceleració -com el xerrac motoritzat- talant ben arran l’espès bosc de funcionaris i d’empleats de la força laboral federal estatunidenca. Alguns que han sofert o patiran la humiliant experiència s’atreveixen a imaginar com pot ser l’atmosfera hostil d’aquests despatxos després de la incorporació d’aquesta andròmina. Tenen malsons amb el planyívol rondinar del motoret que empudega amb el combustible cremat la cambra engreixant el bassal de sang espessa rere cada acomiadament que un individu amb estètica Freddy Krueger despatxa.

Certament, un artefacte a més de poètic, sensible.