Guanyar o derrotar.

 

Des que vivim en la misèria eurovisiva un tel de pessimisme s’ha projectat davant l’imminent estiu que ja treu el cap alertant-nos, caldrà gorra, protector ultraviolat i taral·lejar-ne la cançó habitual. Les decisions mancomunades del festival han relegat la participant pàtria a la cua amb un trist antepenúltim lloc decebedor que menysté el tronío, l’empoderament epidèrmic i el saber fer i cantar amanits amb un polsim ètnic imprescindible, el barret cordovès, uns faralaes i el compàs d’una guitarra espanyola. Parlo sense fonament i amb poca propietat ja que no vaig veure la gala. Només el ressò del daltabaix nacional ha propiciat que fes una ullada a la contribució de la castissa intèrpret, la diva aquesta de pa sucat amb oli que no ha commogut massa sensibilitats melòdiques. Un impacte amb un punt d’interès visual mentre l’escot desafiava el pitram al caire del desbordament. Res de nou, una més que passarà sense pena ni massa glòria a les gramoles estiuenques amb regust de paella precuinada feta amb el suc aprofitat d’uns macarrons del dia abans. A les bodegues de la cançó lleugera -com li’n deien- segur que hi ha peix més fresc i amb unes ganyes més ufanes.

Com que la cosa pot anar de guanyadors o, com a mínim de participants, l’últim esdeveniment de masses concentrat en directe als carrers de la inquieta Barcelona -més proper- ha estat la rua futbolística del Barça per celebrar la collita de victòries. Una vegada més la ciutat es col·lapsa per un esdeveniment massiu com si totes les espardenyes esportives confluïssin a l’Arc de Triomf. Maratons, semimaratons, bombers en samarreta, curses roses de la dona o les promogudes pels grans magatzems concorren a l’eixample barceloní. Per unes hores la suor i el regust de les begudes isotòniques s’imposen als efluvis dels carburants. Viure en aquests indrets urbans tan freqüentment afectats per aquests esdeveniments de caire esportiu -també per la celebració de l’any xinès, la Mercè, la setmana del llibre en català o la pacificació dels carrers propers a les zones escolars- n’és un peatge més, sinó cívic, penitent o mortificant per als afectats per les restriccions.

La passió que torna a aixecar el Barça entre l’afecció es va aplegar als carrers i a TV3 -3Cat-. Enfilats en la carrossa triomfant hi havia la tropa dels jugadors i el general que els ensinistra. Els herois han desfilat per demostrar que són humans, d’aquest món ja que baixen directament del cel esportiu per exposar-se a la proximitat i al caliu dels seguidors orgullosos per les fites assolides. Guerrers de la gespa venerats pel joc de peus i els encerts. Mantenir la retransmissió i la cobertura de la desfilada ha estat un exercici lloable. Què dius tanta estona davant la inactivitat, la manca de regats, de gols i sense les polèmiques arbitrals? La monotonia de la retransmissió trencava l’emoció i el joc que el públic assidu exigeix a l’arena dels estadis. No així al certamen de la cançó europea, una mena de lliga a cobert concentrada en una successió d’intervencions que es resol en una sessió final.

L’important ja no és participar, el fonamental és guanyar, vèncer. Qui recorda les medalles de plata o de bronze a qualsevol de les olimpíades que concentren els millors d’una especialitat, sigui la que sigui, cultural, d’espardenya o de menjar calçots. Qui rememora els que no van creuar la línia de meta en primer lloc? No guanyar és empadronar-se a desgrat en la mediocritat. Un concepte, una percepció ben arrelada, que ateny també els processos transcendents com la tria d’un papa. Lleó XIV ha arribat destacat amb la sotana ben eixuta, sense suor ni esbufecs, sense les sabatilles vermelles per a una llarga marató vaticana. Entestat en la pau -sort!- contrasta amb els que disputen guerres i desfermen les monstruositats genocides a la terra, que també volen guanyar. La guerra, però, és derrota amb humiliació, aniquilació i destrucció que van més enllà de vèncer. La guerra desafina amb esgarips de canonada. La guerra juga brut tant a camp propi o com a visitant.