Burros amb títol.

 

“Hi ha tants d’ases amb lletra com sense”, una sentència que el meu sogre em dedicava amb posat greu quan jo començava a enfilar-me pels viaranys de la pedanteria, reconegut esport nacional practicat a bastament. Un còctel amb un terç de petulància presumptuosa, unes gotes de fatuïtat i un bon raig de saberut tot ben sacsejat aporten al paladar el regust plaent de l’autobombo mentre la vanaglòria va fonent els glaçons i ens aigualeix la credibilitat. Quina ràbia insubstancial fan aquells personatges que tenen permanentment exposats els trofeus acadèmics emmarcats en un lloc preferent a la paret del despatx. Encara podeu detectar entre els “diplomats” de certa edat, a manca dels cinematogràfics barrets americans de graduació actuals, panys de paret empaperats amb títols de tota mena presidits per l’orla, l’abecedari en format catàleg fotogràfic -en blanc i negre- dels companys de promoció. Recordo com vaig renunciar-hi no pas per insolidari sinó per raons econòmiques, un capital que no em podia permetre. El títol el vaig recollir anys després en un viatge a Madrid per raons no estrictament acadèmiques. Ara dorm plàcidament enrotllat al calaix de la nostàlgia cantonada “movida madrilenya” secció Tierno Galván.

Fent la mili un sergent que escorcollava la bossa de mà quan sortíem de la caserna per si ens emportàvem l’ardor guerrer a casa es va sorprendre al descobrir-hi un llibre ben gruixut en francès -o anglès-. Em va demanar què havia estudiat -Filologia, sergent meu, -vaig respondre. -Allò de les orelles -va replicar confonent-ho amb l’otorinolaringologia. Va encertar-la en la severa rima consonant final. Jo només volia fugir, tocar el dos, estava decidit, doncs, a fer-li una visita ràpida d’orelles si hagués estat necessari. La confusió de disciplines no deu ser delicte si no et dediques a aquella que no tens. D’haver-li escorniflat l’orellal em podia haver arrestat a pa i solitud al calabós si hagués descobert la suplantació.

Puc entendre els personatges falsificadors de títols per poder exercir una determinada professió el requisit de la qual és un documentat determinat. Alguns metges, per significar un gremi, obtenen més prestigi mediàtic per aquesta circumstància que no pas per la seva excel·lència en l’especialitat que practiquen sense el títol oficial. Puc comprendre aquells que per obtenir papers aporten certificacions més falses que un duro sevillano -els costen un ull de la cara- per tal de demostrar estar cursant uns estudis per no ser expulsats del país.

Tot plegat ve al cas per l’aldarull aixecat en l’aiguabarreig de titulacions inscrites a la pàgina web del Congrés d’una jove vicesecretària del Partit Popular amb dobles graus en ciències jurídiques de l’administració, filologia anglesa i llicenciada en dret. Tota una carrera i molts de colzes que s’han concretat en la dimissió dels càrrecs que ostentava emparada només pel títol vàlid de batxillerat. No era cert, havia inflat -mentit- amb escreix els mèrits acadèmics que havia penjat a la paret virtual del Congrés. Ho enllustrava afegint-hi un polsim de realitat, exerceix de professora d’una universitat privada situada a Madrid. Una intel·lectual d’aparador conferint esplendor a la classe política com els casos, també flagrants en l’obtenció sospitosa de títols universitaris, d’en Pablo Casado -qui va estar un fugaç president del partit- i d’una cleptòmana de supermercat -presidenta de la comunitat de Madrid-, la Cristina Cifuentes. Ambdós sense assistir a classe, sense exàmens ni treballs van aprovar en temps rècord.

Quantes medalles acadèmiques sense fonament porten penjades algunes persones? Més de les que ens imaginem. No hi inclouré, no té per ara reconeixement universitari, aquells que es graduen i llicencien a la vida real per l’experiència i l’habilitat per bellugar-s’hi en tota mena de situacions, també en les relacions socials. En castellà existeix el mot col·loquial mundología. Aquests gaudirien de ple dret d’estar exclosos dels presumptes ases sense lletra que esmentàvem. De poder fer un recompte seria, per contrast, alliçonador conèixer quantes persones amb títols formals -legals i reconeguts- de prestigi, treballen de cambrers, reparteixen publicitat bústia a bústia o descarreguen camions al Born.

Als representants electes, polítics d’escó, se’ls suposa una conducta exemplar pel compromís adquirit amb els votants. No dir mentides hauria de ser sagrat. En el cas que ens ocupa el currículum públic d’aquests personatges hauria de passar pel colador de la comprovació documental i la verificació en les bases de dades o els registres dels organismes que els expedeixen. Ben fàcil. Mentre, atesos els antecedents, ens assalta la sospita que hi ha alguns -massa- burros amb títol, medalles de cartró carregades d'altivesa.

A l'estiu tota paparra viu.

 

A alguns papus no els cal reviure ja que no han marxat mai, aferrissats i agafallosos no surten ni amb aigua calenta i lleixiu o amb fum de sabatots. Són uns paràsits amb els quals ens hem avesat a conviure com els polls de postguerra difícils d’atonyinar prosperant fins els nostres dies a les closques angelicals dels nostres infants quan en tornen farcits de l’escola. Sangoneres i afins viuen de xuclar-nos amb més o menys habilitat i diferents estratègies la sang. Els sindicat dels boletaires recentment també ens alerta de les paparres. Amb la bonança, la calor i la humitat estivals aquestes es gronxolen altives a les branques baixes per caure en picat com drons russos -o ucraïnesos- damunt dels confiats clatells desprevinguts, no els cal cap mena de provocació.

Són espècies de natural vividor expertes en subsistir de la suor aliena. Els individus més exitosos en aquestes arts gaudeixen de prestigi i arriben a assolir grans cotes de poder al rusc amb una destresa d’admirar per amagar la mel sostreta. Actuen sigil·losament a les esquenes de les abelles obreres encisades pels rituals i el brunzit seductor dels lladres espavilats. La faula ens ensenya que en aquest país no per canviar de rusc ni de reina se’ls pugui aïllar. Algunes obreres fan més hores que un rellotge mentre els abellots es posen la mel a la boca però no els en deixen tastar.

Traslladar la faula al pla polític és un exercici tan elemental com passar la pinta espessa al cap pollós de les nostres criatures. Aquests no desapareixen i algunes paparres tornen cíclicament. És el paisatge pintoresc de la corrupció recurrent. Se’ls pot detectar a la fotografia de grup com abellots voleiant a redós dels ruscs on hi ha el poder i la temptació. No acabem d’entrar en els suborns “entremaliats” per arribar a l’arquitectura “exemplar” de com reescriure les taules macroeconòmiques que un ministre va esmicolar baixant de la muntanya. Com podria proposar en Groucho Marx: Senyores i senyors, aquestes són les lleis. Si no els agraden us en puc oferir d’altres.

La reina d’un rusc autonòmic que va gaudir d’un xalet amb piscina a la serra madrilenya propietat de la Comunitat sense estar avalada normativament es defensa i treu l’agulló. Hi ha fet vida domèstica només dos dies, ha portat la carmanyola de casa i ha sopat en un restaurant del poble. Afegeix que ha comprat queviures amb els “meus mitjans” en un supermercat local. Modèlic. És de plànyer per com la maltracta l’oposició. La pregunta definitiva és si va fer bugada, va rentar els llençols, els va planxar i els va deixar al guarda-robes ben plegats. Incidint i recargolant -que no és la meva voluntat- se la podria recriminar per si no va reciclar el romanent del tàper i no va triar correctament la brossa.

 La vida en un rusc és complicada i molt complexa. Cal, en ocasions, sacrificar algun soldat amb rang. Per no mirar més prim el crucificat pot esdevenir el blanc sense més matisos. Ja tenim el culpable en singular, però el sistema que ho propicia és poc fiable si no proposa més seguretat, transparència i garanties. El despropòsit de l’assignació dels docents a Catalunya ha estat una sotragada -intencionada o per incompetència- molt poc afortunada que tampoc fomenta la confiança en les institucions.

Mentre el sol de juliol ens enrosseix, les encarregades de produir la mel van fent amb continguda alegria concentrada. Tot té conseqüències. Es produeixen reaccions que, per ara, encara no arriben a la categoria de revolta social. S’ha detectat, però, algunes actituds que volen ser el reflex del malestar vigent mentre les autoritats, llençant pilotes fora, atribueixen a un repte viral. En diverses piscines públiques de pobles i ciutats diverses han detectat que presumptes “líders” de la protesta i la reivindicació hi defequen. La situació, de fet, és per cagar-s’hi, però no a la piscina pública, si us plau, que ens remulla -emmerda- a tots, com la corrupció.

 

Un afer de banyes, Sant Fermí

 

Per mantenir un nivell alt d’emoció cal sentir que es realitza una activitat potencialment perillosa que ens posa en risc perquè de manera inconscient -o voluntària- ens hi exposem. L’exposició, segons el temps que duri, també comporta un risc més considerable de patir-ne les conseqüències. Per què ens atrauen tant aquestes experiències on hi aventurem quelcom més que el galanteig temerari normalment davant d’un auditori que observa meravellat les evolucions coratjoses que exhibeixen. Ser un valent, un intrèpid que s’hi juga el físic sense contemplacions, acostuma alhora a convocar els covards -els gallines porucs- que som el públic incondicional morbosament pendent de possibles equilibris finals dramàtics. Els toros són un paradigma d’espectacle per excel·lència d’aquesta mena de conductes.

Al ritual “canònic”, regulat per un reglament i amb permís de l’autoritat competent, que dansa amb la mort a les places de braus encara en actiu a les cinc en punt -hora lorquiana- de La pell de brau, com diu el poeta, cal encabir-hi el encierro singular de més ressò per Sant Fermí a Pamplona. A molts llocs de l’altiplà i, encara, en alguns indrets de les terres catalanes també es juga a córrer davant de les banyes d’un brau fora de context. Existeix tanmateix el divertiment més cruel d’encendre-li les banyes per a major lluïment nocturn. Botxins de braus en la foscor que s’exposen. Pamplona deu el prestigi internacional a l’escriptor premi Nobel Ernest Hemingway, un corresponsal nord-americà assidu de Pamplona, amic de toreros, de les siluetes publicitàries amb un toro negre gegantí i del brandi d’Osborne que esquitxen la geografia de La pell de brau exceptuant Catalunya on han estat derrocats, com les corrides. 

Els encierros tenen un quelcom més de democràtic que no pas les aristocràtiques curses de braus amb mantellina, mantó de Manila, havà i clavell a la solapa. No tenen un aforament limitat -numerus clausus-, són gratuïts, no has de triar ni abonar el privilegi d’ocupar un seient a l’ombra. No hi ha trofeus ni rànquings, no es compten les orelles -o la cua- tallades per un figura de l’escalafó taurí si no són les esquinçades per una banyegada fortuïta a un corredor sense reflexos i ara sense orella. Puntuals, una escrupolosa característica tradicional al món dels braus ben allunyada de la precisió ferroviària habitual o administrativa; tiren un coet i s’obre la porta del cortiol coincidint amb el senyal horari de Ràdio Nacional d’Espanya. La marea de corredors amb el cor esvalotat, cames ajudeu-me, esquiva la por freudiana carrer amunt. Uns minuts per treure el fetge per la boca i deixar-se atropellar per la riuada amb un diari caducat a la mà o -pitjor- per un animal banyut de proporcions paquidèrmiques mentre els atletes de la temeritat suen adrenalina pura.

L’afecció converteix Madrid en la ciutat dels toros de veres, posa la lupa en el brau protestant iradament així que un animal surt a la plaça amb el més lleu indici de coixesa atacat per una inoportuna rampa puntual. A Sevilla el focus són els toreros, els mestres del passi i del lluïment. A Pamplona, segurament per allò de la democratització popular de la festa nacional, no són tant exigents ni amb el braus ni amb els torejadors. Venen de contrastar el perill als encierros en les sessions matinals, de grapejar literalment la mercaderia. Per impressionar les graderies navarreses cal exposar-se i cridar molt l’atenció del respetable que està més per endrapar pantagruèlics entrepans amb excés de colesterol o interpretar música de xaranga sovint aliena als pasdobles toreros que pertocarien. Enguany ha fet fortuna la Chica Ye-Ye de la Conxa Velasco. La tragèdia empassant-se un berenar amb fondament o els concerts simfònics per a banda sense solfa de carrer s’imposen al tronío, al donaire i al garbo que marquen el ritual torero sense complements ordinaris més propis de la vulgaritat populatxera.

 Un tronío que no suporta comparacions entre el vestit que il·lumina les figures amb el dels corredors atrotinats que executen esforçats estiraments musculars per si de cas, que la desgracia no els enxampi freds i no els acabi refredant del tot malgrat la protecció del Sant amb la seva capa miraculosa. El donaire té quelcom d’estatuari, de quietud estàtica, actituds que no participen pas del bellugueig esverat dels que corren sense mètode ni bones maneres als encierros; en les últimes edicions és tendència, com es diu ara, fer-se una selfie a tocar dels esbufecs d’un toro. El garbo ve dibuixat per la capacitat de moure’s amb gràcia apamada, un ballet funerari dedicat a qui sacrificaran a cops d’espasa maldestra.

Uns i altres tenen en comú -un mèrit?- que s’exposen ben conscientment al perill amb gran risc. Un afer de banyes molt lleig en contra dels animalistes antitaurins que és encara més controvertit si hi afegim les connotacions de gènere que grinyolen per l’aclaparadora absència de dones corrent per fugir de l’escomesa. En l’essència formal hi deu haver l’exposició ostentosa del paquet testicular i una cueta adossada al clatell. Ja que res sembla casual ho deixo estar rumiant a quin costat porten recollit -adossat- el paquet a què al·ludíem els mestres de la tauromàquia. Per gallejar exposant-hi l’homenia s’ha de tenir, com deia l’avi entès, collons, un atribut ben masculí.