En
un mes ja s’han produït l’esborronadora xifra de 1.059 incendis -incloent-hi la
vegetació urbana-, una xifra que representa més del doble que l’any passat.
Aquest dimarts el protagonisme se l’ha emportat la comarca de la Segarra amb
dues víctimes mortals i més de 5.500 hectàrees cremades. Torna el socarrimat
ritual d’estiu repartint les culpes i cercant solucions ideals. Enguany, sense
la contumaç sequera del últims anys, no preveiem pas aquest desastre tan greu que
ens ha escomès agreujat per la vegetació exuberant. Els focs de la Segarra els
atribueixen a la “sisena generació”, amb una potència energètica tan intensa
que evaporen l’aigua quan se’ls intenta remullar. Han produït un núvol -l’anomenen
pirocúmul- que va arribar als 19.000 metres d’altitud i va provocar ratxes de
vent variables de fins a 125 Km/h. Les flames avançaven a 30 Km/h. Un infern
literal reescalfat per les insòlites temperatures que rosteixen el país.
El
conreu i la ramaderia tradicionals -artesanes- fa dècades que reposen als
cementiris romàntics dels quals no hi ha constància que n’hagi ressuscitat cap
exquisit cadàver dels que hi reposen en pau. Els panteons o els nínxols amb les
esquelles i les aixades rovellades a la intempèrie, sense mans expertes i
abnegades, pocs les vetllen per esterrossar la gleva o pasturar ramats de
bestiar. Refer l’ecosistema pagès en el context actual és un somni que gosaria qualificar
d’inviable. Ni els neorurals de l’enciam i de la cabra han pogut fer la
viu-viu. El desastre i l’abandó és monumental perquè les petites tasques que la
prevenció requereix no són rendibles, una obsolescència funcional difícilment
recuperable de la qual ens lamentem quan apareix, foc rere foc, el llop en
flames.
Ja
fa dies que els homes del temps amb la potent capacitat i l’altaveu de què
gaudeixen per crear opinió i acollonir l’audiència van enfilant les gràfiques
amb els registres dels rècords de temperatura mai assolits fins aquests dies.
Calor, humitat i xafogor als forns amb cèdula d’habitabilitat en què s’han
convertit la gran majoria dels habitatges pensats i bastits amb materials i
tècniques d’abans del canvi climàtic. Entestar-se a negar aquest desastre és
cada vegada més una qüestió de fe. Les evidències dibuixen amb suor un mapa a
les esquenes de la geografia humana sense dogmes en la roba de qui treballa a
l’exterior o dels privilegiats que nomes hi passegen o fan turisme caminant asfixiats
per les voreres cercant les ombres esveltes d’un semàfor.
Sofrim,
doncs, una onada de calor amb temperatures anormalment altes durant un període
prolongat. Els episodis d’aquest fenomen meteorològic són cada vegada més
freqüents i intensos amb impactes significatius en la salut, el medi ambient i en
la societat. Col·lectius com la gent gran, els infants i les persones amb
malalties cròniques esdevenen el blanc preferit i més feble que han de ser
objecte prioritari d’espais condicionats i de mesures específiques. Deixeu-los
seure al transport púbic, refresqueu-los com geranis d’hivernacle i
ventileu-los com delicades estores perses evitant l’exposició al sol en les
hores centrals perquè són material massa sensible que es pot malmetre.
Caldrà
adaptar-nos, millorar els aïllaments en edificis i crear espais de verdura
urbana que redueixin l’impacte de la calor. Si fos possible i si encara hi som
a temps hauríem de combatre l’esclafament global amb accions individuals tot
reduint les emissions o estalviant aigua. Serem capaços de mitigar aquest
fenomen? Un repte també global que demana urgentment respostes en prevenció -o de
resignació- per protegir-nos a nosaltres mateixos i al planeta, un malalt a les
unitats de cures intensives sense un pronòstic esperançador i amb mala cara.
Que
aquest estiu ens sigui suportable!
