Burros amb títol.

 

“Hi ha tants d’ases amb lletra com sense”, una sentència que el meu sogre em dedicava amb posat greu quan jo començava a enfilar-me pels viaranys de la pedanteria, reconegut esport nacional practicat a bastament. Un còctel amb un terç de petulància presumptuosa, unes gotes de fatuïtat i un bon raig de saberut tot ben sacsejat aporten al paladar el regust plaent de l’autobombo mentre la vanaglòria va fonent els glaçons i ens aigualeix la credibilitat. Quina ràbia insubstancial fan aquells personatges que tenen permanentment exposats els trofeus acadèmics emmarcats en un lloc preferent a la paret del despatx. Encara podeu detectar entre els “diplomats” de certa edat, a manca dels cinematogràfics barrets americans de graduació actuals, panys de paret empaperats amb títols de tota mena presidits per l’orla, l’abecedari en format catàleg fotogràfic -en blanc i negre- dels companys de promoció. Recordo com vaig renunciar-hi no pas per insolidari sinó per raons econòmiques, un capital que no em podia permetre. El títol el vaig recollir anys després en un viatge a Madrid per raons no estrictament acadèmiques. Ara dorm plàcidament enrotllat al calaix de la nostàlgia cantonada “movida madrilenya” secció Tierno Galván.

Fent la mili un sergent que escorcollava la bossa de mà quan sortíem de la caserna per si ens emportàvem l’ardor guerrer a casa es va sorprendre al descobrir-hi un llibre ben gruixut en francès -o anglès-. Em va demanar què havia estudiat -Filologia, sergent meu, -vaig respondre. -Allò de les orelles -va replicar confonent-ho amb l’otorinolaringologia. Va encertar-la en la severa rima consonant final. Jo només volia fugir, tocar el dos, estava decidit, doncs, a fer-li una visita ràpida d’orelles si hagués estat necessari. La confusió de disciplines no deu ser delicte si no et dediques a aquella que no tens. D’haver-li escorniflat l’orellal em podia haver arrestat a pa i solitud al calabós si hagués descobert la suplantació.

Puc entendre els personatges falsificadors de títols per poder exercir una determinada professió el requisit de la qual és un documentat determinat. Alguns metges, per significar un gremi, obtenen més prestigi mediàtic per aquesta circumstància que no pas per la seva excel·lència en l’especialitat que practiquen sense el títol oficial. Puc comprendre aquells que per obtenir papers aporten certificacions més falses que un duro sevillano -els costen un ull de la cara- per tal de demostrar estar cursant uns estudis per no ser expulsats del país.

Tot plegat ve al cas per l’aldarull aixecat en l’aiguabarreig de titulacions inscrites a la pàgina web del Congrés d’una jove vicesecretària del Partit Popular amb dobles graus en ciències jurídiques de l’administració, filologia anglesa i llicenciada en dret. Tota una carrera i molts de colzes que s’han concretat en la dimissió dels càrrecs que ostentava emparada només pel títol vàlid de batxillerat. No era cert, havia inflat -mentit- amb escreix els mèrits acadèmics que havia penjat a la paret virtual del Congrés. Ho enllustrava afegint-hi un polsim de realitat, exerceix de professora d’una universitat privada situada a Madrid. Una intel·lectual d’aparador conferint esplendor a la classe política com els casos, també flagrants en l’obtenció sospitosa de títols universitaris, d’en Pablo Casado -qui va estar un fugaç president del partit- i d’una cleptòmana de supermercat -presidenta de la comunitat de Madrid-, la Cristina Cifuentes. Ambdós sense assistir a classe, sense exàmens ni treballs van aprovar en temps rècord.

Quantes medalles acadèmiques sense fonament porten penjades algunes persones? Més de les que ens imaginem. No hi inclouré, no té per ara reconeixement universitari, aquells que es graduen i llicencien a la vida real per l’experiència i l’habilitat per bellugar-s’hi en tota mena de situacions, també en les relacions socials. En castellà existeix el mot col·loquial mundología. Aquests gaudirien de ple dret d’estar exclosos dels presumptes ases sense lletra que esmentàvem. De poder fer un recompte seria, per contrast, alliçonador conèixer quantes persones amb títols formals -legals i reconeguts- de prestigi, treballen de cambrers, reparteixen publicitat bústia a bústia o descarreguen camions al Born.

Als representants electes, polítics d’escó, se’ls suposa una conducta exemplar pel compromís adquirit amb els votants. No dir mentides hauria de ser sagrat. En el cas que ens ocupa el currículum públic d’aquests personatges hauria de passar pel colador de la comprovació documental i la verificació en les bases de dades o els registres dels organismes que els expedeixen. Ben fàcil. Mentre, atesos els antecedents, ens assalta la sospita que hi ha alguns -massa- burros amb títol, medalles de cartró carregades d'altivesa.