A l'estiu tota paparra viu.

 

A alguns papus no els cal reviure ja que no han marxat mai, aferrissats i agafallosos no surten ni amb aigua calenta i lleixiu o amb fum de sabatots. Són uns paràsits amb els quals ens hem avesat a conviure com els polls de postguerra difícils d’atonyinar prosperant fins els nostres dies a les closques angelicals dels nostres infants quan en tornen farcits de l’escola. Sangoneres i afins viuen de xuclar-nos amb més o menys habilitat i diferents estratègies la sang. Els sindicat dels boletaires recentment també ens alerta de les paparres. Amb la bonança, la calor i la humitat estivals aquestes es gronxolen altives a les branques baixes per caure en picat com drons russos -o ucraïnesos- damunt dels confiats clatells desprevinguts, no els cal cap mena de provocació.

Són espècies de natural vividor expertes en subsistir de la suor aliena. Els individus més exitosos en aquestes arts gaudeixen de prestigi i arriben a assolir grans cotes de poder al rusc amb una destresa d’admirar per amagar la mel sostreta. Actuen sigil·losament a les esquenes de les abelles obreres encisades pels rituals i el brunzit seductor dels lladres espavilats. La faula ens ensenya que en aquest país no per canviar de rusc ni de reina se’ls pugui aïllar. Algunes obreres fan més hores que un rellotge mentre els abellots es posen la mel a la boca però no els en deixen tastar.

Traslladar la faula al pla polític és un exercici tan elemental com passar la pinta espessa al cap pollós de les nostres criatures. Aquests no desapareixen i algunes paparres tornen cíclicament. És el paisatge pintoresc de la corrupció recurrent. Se’ls pot detectar a la fotografia de grup com abellots voleiant a redós dels ruscs on hi ha el poder i la temptació. No acabem d’entrar en els suborns “entremaliats” per arribar a l’arquitectura “exemplar” de com reescriure les taules macroeconòmiques que un ministre va esmicolar baixant de la muntanya. Com podria proposar en Groucho Marx: Senyores i senyors, aquestes són les lleis. Si no els agraden us en puc oferir d’altres.

La reina d’un rusc autonòmic que va gaudir d’un xalet amb piscina a la serra madrilenya propietat de la Comunitat sense estar avalada normativament es defensa i treu l’agulló. Hi ha fet vida domèstica només dos dies, ha portat la carmanyola de casa i ha sopat en un restaurant del poble. Afegeix que ha comprat queviures amb els “meus mitjans” en un supermercat local. Modèlic. És de plànyer per com la maltracta l’oposició. La pregunta definitiva és si va fer bugada, va rentar els llençols, els va planxar i els va deixar al guarda-robes ben plegats. Incidint i recargolant -que no és la meva voluntat- se la podria recriminar per si no va reciclar el romanent del tàper i no va triar correctament la brossa.

 La vida en un rusc és complicada i molt complexa. Cal, en ocasions, sacrificar algun soldat amb rang. Per no mirar més prim el crucificat pot esdevenir el blanc sense més matisos. Ja tenim el culpable en singular, però el sistema que ho propicia és poc fiable si no proposa més seguretat, transparència i garanties. El despropòsit de l’assignació dels docents a Catalunya ha estat una sotragada -intencionada o per incompetència- molt poc afortunada que tampoc fomenta la confiança en les institucions.

Mentre el sol de juliol ens enrosseix, les encarregades de produir la mel van fent amb continguda alegria concentrada. Tot té conseqüències. Es produeixen reaccions que, per ara, encara no arriben a la categoria de revolta social. S’ha detectat, però, algunes actituds que volen ser el reflex del malestar vigent mentre les autoritats, llençant pilotes fora, atribueixen a un repte viral. En diverses piscines públiques de pobles i ciutats diverses han detectat que presumptes “líders” de la protesta i la reivindicació hi defequen. La situació, de fet, és per cagar-s’hi, però no a la piscina pública, si us plau, que ens remulla -emmerda- a tots, com la corrupció.