A
alguns papus no els cal reviure ja que no han marxat mai, aferrissats i
agafallosos no surten ni amb aigua calenta i lleixiu o amb fum de sabatots. Són
uns paràsits amb els quals ens hem avesat a conviure com els polls de
postguerra difícils d’atonyinar prosperant fins els nostres dies a les closques
angelicals dels nostres infants quan en tornen farcits de l’escola. Sangoneres
i afins viuen de xuclar-nos amb més o menys habilitat i diferents estratègies
la sang. Els sindicat dels boletaires recentment també ens alerta de les
paparres. Amb la bonança, la calor i la humitat estivals aquestes es gronxolen
altives a les branques baixes per caure en picat com drons russos -o
ucraïnesos- damunt dels confiats clatells desprevinguts, no els cal cap mena de
provocació.
Són
espècies de natural vividor expertes en subsistir de la suor aliena. Els
individus més exitosos en aquestes arts gaudeixen de prestigi i arriben a
assolir grans cotes de poder al rusc amb una destresa d’admirar per amagar la
mel sostreta. Actuen sigil·losament a les esquenes de les abelles obreres
encisades pels rituals i el brunzit seductor dels lladres espavilats. La faula
ens ensenya que en aquest país no per canviar de rusc ni de reina se’ls pugui
aïllar. Algunes obreres fan més hores que un rellotge mentre els abellots es
posen la mel a la boca però no els en deixen tastar.
Traslladar
la faula al pla polític és un exercici tan elemental com passar la pinta
espessa al cap pollós de les nostres criatures. Aquests no desapareixen i
algunes paparres tornen cíclicament. És el paisatge pintoresc de la corrupció
recurrent. Se’ls pot detectar a la fotografia de grup com abellots voleiant a
redós dels ruscs on hi ha el poder i la temptació. No acabem d’entrar en els
suborns “entremaliats” per arribar a l’arquitectura “exemplar” de com
reescriure les taules macroeconòmiques que un ministre va esmicolar baixant de
la muntanya. Com podria proposar en Groucho Marx: Senyores i senyors, aquestes
són les lleis. Si no els agraden us en puc oferir d’altres.
La
reina d’un rusc autonòmic que va gaudir d’un xalet amb piscina a la serra
madrilenya propietat de la Comunitat sense estar avalada normativament es
defensa i treu l’agulló. Hi ha fet vida domèstica només dos dies, ha portat la
carmanyola de casa i ha sopat en un restaurant del poble. Afegeix que ha
comprat queviures amb els “meus mitjans” en un supermercat local. Modèlic. És
de plànyer per com la maltracta l’oposició. La pregunta definitiva és si va fer
bugada, va rentar els llençols, els va planxar i els va deixar al guarda-robes
ben plegats. Incidint i recargolant -que no és la meva voluntat- se la podria recriminar
per si no va reciclar el romanent del tàper i no va triar correctament la
brossa.
La vida en un rusc és complicada i molt
complexa. Cal, en ocasions, sacrificar algun soldat amb rang. Per no mirar més prim
el crucificat pot esdevenir el blanc sense més matisos. Ja tenim el culpable en
singular, però el sistema que ho propicia és poc fiable si no proposa més
seguretat, transparència i garanties. El despropòsit de l’assignació dels
docents a Catalunya ha estat una sotragada -intencionada o per incompetència- molt
poc afortunada que tampoc fomenta la confiança en les institucions.
Mentre
el sol de juliol ens enrosseix, les encarregades de produir la mel van fent amb
continguda alegria concentrada. Tot té conseqüències. Es produeixen reaccions
que, per ara, encara no arriben a la categoria de revolta social. S’ha
detectat, però, algunes actituds que volen ser el reflex del malestar vigent mentre
les autoritats, llençant pilotes fora, atribueixen a un repte viral. En
diverses piscines públiques de pobles i ciutats diverses han detectat que
presumptes “líders” de la protesta i la reivindicació hi defequen. La situació,
de fet, és per cagar-s’hi, però no a la piscina pública, si us plau, que ens
remulla -emmerda- a tots, com la corrupció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada