Per
mantenir un nivell alt d’emoció cal sentir que es realitza una activitat
potencialment perillosa que ens posa en risc perquè de manera inconscient -o
voluntària- ens hi exposem. L’exposició, segons el temps que duri, també comporta
un risc més considerable de patir-ne les conseqüències. Per què ens atrauen
tant aquestes experiències on hi aventurem quelcom més que el galanteig
temerari normalment davant d’un auditori que observa meravellat les evolucions
coratjoses que exhibeixen. Ser un valent, un intrèpid que s’hi juga el físic
sense contemplacions, acostuma alhora a convocar els covards -els gallines
porucs- que som el públic incondicional morbosament pendent de possibles equilibris
finals dramàtics. Els toros són un paradigma d’espectacle per excel·lència
d’aquesta mena de conductes.
Al
ritual “canònic”, regulat per un reglament i amb permís de l’autoritat
competent, que dansa amb la mort a les places de braus encara en actiu a les
cinc en punt -hora lorquiana- de La pell
de brau, com diu el poeta, cal encabir-hi el encierro singular de més ressò per Sant Fermí a Pamplona. A
molts llocs de l’altiplà i, encara, en alguns indrets de les terres catalanes
també es juga a córrer davant de les
banyes d’un brau fora de context. Existeix tanmateix el divertiment més cruel
d’encendre-li les banyes per a major lluïment nocturn. Botxins de braus en la
foscor que s’exposen. Pamplona deu el prestigi internacional a l’escriptor
premi Nobel Ernest Hemingway, un corresponsal nord-americà assidu de Pamplona,
amic de toreros, de les siluetes publicitàries amb un toro negre gegantí i del
brandi d’Osborne que esquitxen la geografia de La pell de brau exceptuant Catalunya on han estat derrocats, com
les corrides.
Els
encierros tenen un quelcom més de
democràtic que no pas les aristocràtiques curses de braus amb mantellina, mantó
de Manila, havà i clavell a la solapa. No tenen un aforament limitat -numerus clausus-, són gratuïts, no has
de triar ni abonar el privilegi d’ocupar un seient a l’ombra. No hi ha trofeus
ni rànquings, no es compten les orelles -o la cua- tallades per un figura de
l’escalafó taurí si no són les esquinçades per una banyegada fortuïta a un
corredor sense reflexos i ara sense orella. Puntuals, una escrupolosa característica
tradicional al món dels braus ben allunyada de la precisió ferroviària habitual
o administrativa; tiren un coet i s’obre la porta del cortiol coincidint amb el
senyal horari de Ràdio Nacional d’Espanya. La marea de corredors amb el cor
esvalotat, cames ajudeu-me, esquiva la por freudiana carrer amunt. Uns minuts
per treure el fetge per la boca i deixar-se atropellar per la riuada amb un
diari caducat a la mà o -pitjor- per un animal banyut de proporcions
paquidèrmiques mentre els atletes de la temeritat suen adrenalina pura.
L’afecció
converteix Madrid en la ciutat dels toros de veres, posa la lupa en el brau protestant
iradament així que un animal surt a la plaça amb el més lleu indici de coixesa
atacat per una inoportuna rampa puntual. A Sevilla el focus són els toreros,
els mestres del passi i del lluïment. A Pamplona, segurament per allò de la
democratització popular de la festa nacional, no són tant exigents ni amb el
braus ni amb els torejadors. Venen de contrastar el perill als encierros en les sessions matinals, de
grapejar literalment la mercaderia. Per impressionar les graderies navarreses cal
exposar-se i cridar molt l’atenció del respetable
que està més per endrapar pantagruèlics entrepans amb excés de colesterol o
interpretar música de xaranga sovint aliena als pasdobles toreros que
pertocarien. Enguany ha fet fortuna la Chica
Ye-Ye de la Conxa Velasco. La tragèdia empassant-se un berenar amb
fondament o els concerts simfònics per a banda sense solfa de carrer s’imposen al
tronío, al donaire i al garbo que marquen
el ritual torero sense complements ordinaris més propis de la vulgaritat
populatxera.
Un tronío
que no suporta comparacions entre el vestit que il·lumina les figures amb el dels
corredors atrotinats que executen esforçats estiraments musculars per si de
cas, que la desgracia no els enxampi freds i no els acabi refredant del tot
malgrat la protecció del Sant amb la seva capa miraculosa. El donaire té quelcom d’estatuari, de
quietud estàtica, actituds que no participen pas del bellugueig esverat dels
que corren sense mètode ni bones maneres als encierros; en les últimes edicions és tendència, com es diu ara,
fer-se una selfie a tocar dels
esbufecs d’un toro. El garbo ve
dibuixat per la capacitat de moure’s amb gràcia apamada, un ballet funerari dedicat
a qui sacrificaran a cops d’espasa maldestra.
Uns
i altres tenen en comú -un mèrit?- que s’exposen ben conscientment al perill
amb gran risc. Un afer de banyes molt lleig en contra dels animalistes
antitaurins que és encara més controvertit si hi afegim les connotacions de
gènere que grinyolen per l’aclaparadora absència de dones corrent per fugir de
l’escomesa. En l’essència formal hi deu haver l’exposició ostentosa del paquet
testicular i una cueta adossada al clatell. Ja que res sembla casual ho deixo estar
rumiant a quin costat porten recollit -adossat- el paquet a què al·ludíem els
mestres de la tauromàquia. Per gallejar exposant-hi l’homenia s’ha de tenir,
com deia l’avi entès, collons, un atribut ben masculí.
No sê si a Sòria capital encara fan una cosa semblant per Sant Joan. Una vegada, comentant- ho amb uns veïns, els vaig dir que als catalans aquestes coses no ens Grade , I em van dir, suposo que amb tota la raó, que als sorians de la nostra edat, tampoc, però que els catalans de 20 anys, anaven a la festa de Söria en manada perquè ho passaven molt bé i sempre volien tornar-hi.
ResponElimina