12 de jul. 2025

Un afer de banyes, Sant Fermí

 

Per mantenir un nivell alt d’emoció cal sentir que es realitza una activitat potencialment perillosa que ens posa en risc perquè de manera inconscient -o voluntària- ens hi exposem. L’exposició, segons el temps que duri, també comporta un risc més considerable de patir-ne les conseqüències. Per què ens atrauen tant aquestes experiències on hi aventurem quelcom més que el galanteig temerari normalment davant d’un auditori que observa meravellat les evolucions coratjoses que exhibeixen. Ser un valent, un intrèpid que s’hi juga el físic sense contemplacions, acostuma alhora a convocar els covards -els gallines porucs- que som el públic incondicional morbosament pendent de possibles equilibris finals dramàtics. Els toros són un paradigma d’espectacle per excel·lència d’aquesta mena de conductes.

Al ritual “canònic”, regulat per un reglament i amb permís de l’autoritat competent, que dansa amb la mort a les places de braus encara en actiu a les cinc en punt -hora lorquiana- de La pell de brau, com diu el poeta, cal encabir-hi el encierro singular de més ressò per Sant Fermí a Pamplona. A molts llocs de l’altiplà i, encara, en alguns indrets de les terres catalanes també es juga a córrer davant de les banyes d’un brau fora de context. Existeix tanmateix el divertiment més cruel d’encendre-li les banyes per a major lluïment nocturn. Botxins de braus en la foscor que s’exposen. Pamplona deu el prestigi internacional a l’escriptor premi Nobel Ernest Hemingway, un corresponsal nord-americà assidu de Pamplona, amic de toreros, de les siluetes publicitàries amb un toro negre gegantí i del brandi d’Osborne que esquitxen la geografia de La pell de brau exceptuant Catalunya on han estat derrocats, com les corrides. 

Els encierros tenen un quelcom més de democràtic que no pas les aristocràtiques curses de braus amb mantellina, mantó de Manila, havà i clavell a la solapa. No tenen un aforament limitat -numerus clausus-, són gratuïts, no has de triar ni abonar el privilegi d’ocupar un seient a l’ombra. No hi ha trofeus ni rànquings, no es compten les orelles -o la cua- tallades per un figura de l’escalafó taurí si no són les esquinçades per una banyegada fortuïta a un corredor sense reflexos i ara sense orella. Puntuals, una escrupolosa característica tradicional al món dels braus ben allunyada de la precisió ferroviària habitual o administrativa; tiren un coet i s’obre la porta del cortiol coincidint amb el senyal horari de Ràdio Nacional d’Espanya. La marea de corredors amb el cor esvalotat, cames ajudeu-me, esquiva la por freudiana carrer amunt. Uns minuts per treure el fetge per la boca i deixar-se atropellar per la riuada amb un diari caducat a la mà o -pitjor- per un animal banyut de proporcions paquidèrmiques mentre els atletes de la temeritat suen adrenalina pura.

L’afecció converteix Madrid en la ciutat dels toros de veres, posa la lupa en el brau protestant iradament així que un animal surt a la plaça amb el més lleu indici de coixesa atacat per una inoportuna rampa puntual. A Sevilla el focus són els toreros, els mestres del passi i del lluïment. A Pamplona, segurament per allò de la democratització popular de la festa nacional, no són tant exigents ni amb el braus ni amb els torejadors. Venen de contrastar el perill als encierros en les sessions matinals, de grapejar literalment la mercaderia. Per impressionar les graderies navarreses cal exposar-se i cridar molt l’atenció del respetable que està més per endrapar pantagruèlics entrepans amb excés de colesterol o interpretar música de xaranga sovint aliena als pasdobles toreros que pertocarien. Enguany ha fet fortuna la Chica Ye-Ye de la Conxa Velasco. La tragèdia empassant-se un berenar amb fondament o els concerts simfònics per a banda sense solfa de carrer s’imposen al tronío, al donaire i al garbo que marquen el ritual torero sense complements ordinaris més propis de la vulgaritat populatxera.

 Un tronío que no suporta comparacions entre el vestit que il·lumina les figures amb el dels corredors atrotinats que executen esforçats estiraments musculars per si de cas, que la desgracia no els enxampi freds i no els acabi refredant del tot malgrat la protecció del Sant amb la seva capa miraculosa. El donaire té quelcom d’estatuari, de quietud estàtica, actituds que no participen pas del bellugueig esverat dels que corren sense mètode ni bones maneres als encierros; en les últimes edicions és tendència, com es diu ara, fer-se una selfie a tocar dels esbufecs d’un toro. El garbo ve dibuixat per la capacitat de moure’s amb gràcia apamada, un ballet funerari dedicat a qui sacrificaran a cops d’espasa maldestra.

Uns i altres tenen en comú -un mèrit?- que s’exposen ben conscientment al perill amb gran risc. Un afer de banyes molt lleig en contra dels animalistes antitaurins que és encara més controvertit si hi afegim les connotacions de gènere que grinyolen per l’aclaparadora absència de dones corrent per fugir de l’escomesa. En l’essència formal hi deu haver l’exposició ostentosa del paquet testicular i una cueta adossada al clatell. Ja que res sembla casual ho deixo estar rumiant a quin costat porten recollit -adossat- el paquet a què al·ludíem els mestres de la tauromàquia. Per gallejar exposant-hi l’homenia s’ha de tenir, com deia l’avi entès, collons, un atribut ben masculí.

1 comentari:

  1. No sê si a Sòria capital encara fan una cosa semblant per Sant Joan. Una vegada, comentant- ho amb uns veïns, els vaig dir que als catalans aquestes coses no ens Grade , I em van dir, suposo que amb tota la raó, que als sorians de la nostra edat, tampoc, però que els catalans de 20 anys, anaven a la festa de Söria en manada perquè ho passaven molt bé i sempre volien tornar-hi.

    ResponElimina