Setembre.

 

Inaugurem l’any nou laboral, l’inici del curs en tots els àmbits que s’han permès de tancar per vacances durant l’inútil mes d’agost, un període estèril en el qual només romanen al lloc els novells a la plaça forçats per raons habitualment d’antiguitat. Passerells, alguns carregats d’il·lusió i d’empenta, d’altres viuen aquest període com la penitència necessària que el temps i l’experiència redimiran eximint-los d’aquesta càrrega fora de temporada alta. Sempre hi ha l’optimista que comprova com durant l’agost la intensitat del treball i la responsabilitat a la feina baixen notablement. ¿Qui emmalalteix o es dedica a observar-se les xacres cròniques amb lupa prenent el sol bressolat per les ones? Un luxe dubtós -tampoc un privilegi- que pocs volem practicar. El món s’atura en sec o baixa de revolucions. Agost! Ajornem-ho per al setembre.

El Cap d’Any estival mata el període de lleure i comença l’any nou amb el mandrós i cruel primer de setembre. Enguany amb una dosi de fatalisme afegit, s’escau en dilluns. Una doble patacada a l’estat emocional per a la represa. A alguns, el temps -o la vida- ens ha acabat redimint del tot, som els pensionistes, el col·lectiu teòricament desvagat amb els calendaris -paper moll- que confon els dilluns amb els dissabtes. Com solia, m’he permès de desitjar bon curs també a aquells a qui l’administració ens descavalca del dret -o del deure- de treballar activament. Jubilats, pensionistes o classes passives, conceptes amb matisos. Els funcionaris passem a engrossir el poètic concepte de passius, no actius, per tant; som aquells que deixem obrar els altres sense fer res. Certament, un privilegi condicionat pels “si no fos...” la cantarella reiterada a les pistes de petanca o als bancs públics tot atipant coloms o gallines urbanes que nien a les voreres en obres.  

Ja que aquest període té molt sentit per als que realment les viuen empaquetades en un període concret, generalment a l’agost, als pensionistes se’ls hauria de retirar aquesta prerrogativa per decret. ¿Són pròpiament vacances el que practica aquest gremi? Qui s’ho contempla des de l’expectativa de celebrar l’hora que podrà prescindir de les obligacions de tants anys, deu pensar que aquest personal ja es complau tot l’any deixant treballar els altres. Efectivament és així. Hauríem de saber com ho valoren aquests padrins. Si m’ho pregunteu a mi us respondré que faig vacances per solidaritat, quelcom compatible amb la fal·lera sindicalista. He vist alguns jubilats alçant el puny i reclamant millores en tots els sentits, com el dret a gaudir -pensió digna també- de les onades en primera línia al costat de les atlètiques socorristes.

Perfums d’estiu que es marceixen en la roda vital de la natura. Setembre és el preludi del fred i de la letargia. L’avantsala d’una hivernació amb certa malastruga que hauria d’estar reparadora abans no torni l’esclat lluminós i verd amb què ens sorprendrà la renovada primavera poderosa, un cant a la vida. Quants dilluns haurem d’esfullar per arribar-hi! No ens deprimíssim, encenem els llums i l’esperança, també aquella il·lusió pròpia dels principiants, però amb experiència.  

Bon curs!

 

Notícies d'estiu.

 

Dies d’agost sense massa teca per a uns diaris de paper prims, a dieta, carregats d’articles informatius intranscendents ja que l’univers proper es permet abaixar la persiana. Notícies intranscendents d’una immediatesa pròxima al setí amb xancletes estivals retratant els privilegis bressolats en un iot que pesca truites de mar. Glamur i coloms -gavines de ciutat- mentre el més dramàtic esdevenen les deposicions de vorera -no de piscina o d’en Trump- als carrers urbans gairebé desèrtics per l’èxode a les platges assignades amb el recompte d’avis ofegats per un tall de digestió propiciat per una paella marinera d'ones amoroses amb cadència d’havanera. Perfums de rom cremat i de musclo, d’olis per fer fregues a les epidermis estrangeres amb pigments de gamba escaldada. Estius d’aventura transatlàntica en la barca de lloguer per hores -una palangana amb pedals- vorejant la costa sense perdre la tovallola de vista.

Aquest que comença a declinar anticipa ombres de tardor calenta i convulsa amb titulars que malauradament no perden vigència. La imatge de l’actual president americà, en Donald Trump, exercint de mestretites al despatx Oval, la sala del tron pontifici de la política occidental a la Casa Blanca, és demolidora. Davant hi té asseguts els insignes dirigents europeus amb en Zelenski vestit de nuvi per a l’ocasió al racó de pensar. La imatge anacrònica d’uns cortesans rendits al sobirà prenent nota de la lliçó magistral impartida ens posa davant del mirall. Els faig copiant a mà amb bona lletra cent per mil vegades “En Donald és el més guapo i el més intel·ligent”.

Al rànquing de la fotogènia, situats al pòdium, al moment actual hi posiciono també en Vladímir Putin i en Benjamí Netanyahu. Genets rampants d’una apocalipsi bèl·lica amb molts candidats -em decantaré per en Xi Jinping- per ocupar el quart lloc com a aspirant o membre honorari per jugar una partida de cartes -a la ruleta o al golf- amb apostes molt fortes. Carregats de testosterona apugen la juguesca com solien alguns homes convidats a les matances de porc de fa anys que hi perdien collites i propietats. En la llegenda tristament certa algun perdedor conjurant l’atzar hi deixava l’anell de casat i més encara, la mateixa muller -una pertinença- com a penyora carregada d’esperança resolta en una mà dolenta i perdedora malmetent el ressopó, la vetllada i la vida conjugal. Quina poca fortuna! Me’ls imagino, els quatre magnats rampants jugant-se les mullers alienes, la família tota, la regió sencera i una part del món fent-se trampes i catxes amb estratègies que involucren tothom. Els daus marcats van carregats de malastruga com bombes precises. La banca torna a vèncer. 

La modesta geopolítica peninsular, més d’estar per casa, ja s’ha anticipat a la tardor calenta i convulsa amb una literalitat formidable. El nord-est pateix una onada incontrolada d’incendis terribles. Foc infernal, fum i desesper concretada en la simultaneïtat dels focs forestals durant molts dies seguits. Bombers i militars lluitant contra l’enemic que els sobrepassa amb una virulència inaudita. Les temperatures anormalment altes, la baixa humitat amb la massa forestal acumulada promouen el desastre arrodonit per la macabra aritmètica d’unes 400.000 hectàrees cremades, un altre rècord de superfície arrasada.   

Focs de “sisena generació” causats per dues inèrcies: el canvi climàtic i l’abandonament de la gestió forestal, una conxorxa alimentada per la biomassa desbocada a causa de la pèrdua de població rural, del terreny conreat pels agricultors i del pasturat pels ramaders. Tanmateix la gestió forestal d’un territori atomitzat per petits propietaris -latifundis al marge, però amb problemes similars- reclamen una gestió valenta. Quants ramats de cabres funcionàries -o d’ases burocràtics- calen per netejar el sotabosc? On els exèrcits de pastors i de pagesos que han de mantenir netes les margeres? El territori buidat no és “sostenible”, recuperar-lo jo diria que esdevé gairebé impossible. Mentre, els polítics es barallen en disputes inútils que no apagarien un braser. 

Un afer públic o privat? Promoure un cop d’estat amb mà militar puntual no deu ser massa eficient si la tropa no disposa de les armes ni de la preparació necessàries per reduir les flames, amb pólvora no s’extingeix un incendi. Calen bombers i unitats militars com les existents específiques amb recursos, sí, però cal una nova cultura forestal que com a promesa electoral no té massa ganxo, és la Ventafocs dels programes polítics perquè la banca rampant negacionista torna a guanyar. De qui és competència, que traduït vol dir expulsar-se la culpa, de la gestió nefasta o inexistent. Aquests dies de solucions de despatx i retrets inflamats els escolans d’en Trump tenen el dilema d’aquesta realitat tossuda que envesteix cíclicament amb la força i la bravura que a la Pell de Brau els recursos destinats a la promoció taurina no poden lidiar -ni volen liderar-.  

 

No ens deixeu.

 

Fa uns dies em permetia jugar amb la dita que a l’estiu tota cuca -paparra ho titulava- viu. És cert i raonable pensar-ho mentre unes estadístiques sense ànim de crear opinió, sense interessos electorals, no demostrin el contrari. Tota cuca viu, doncs. Traslladant el postulat al vessant humà ens porta a formular-nos la pregunta estacional pertinent. Què fem, a l’estiu, amb les criatures i els avis? Quants viatges i aventures arriscades es frustren o s’ajornen mentre la personeta desvalguda no assoleix l’edat de poder entomar el repte. La solució per als que per viatjar necessiten de complements ortopèdics diversos és més cruel i es pot eternitzar si fem cas a les estadístiques referides a l’esperança de vida d’aquells mortals també indefensos. Que els vells no ens acabem de morir mai, vaja. No em centraré massa en la diversitat d’éssers que també poden conformar la unitat familiar, els que caminen de quatre potes, els que volen o aquells que naufraguen en les limitadíssimes peixeres ornamentals dels menjador-sala d’estar que també esdevenen un engavany per veure món.

La cosa va a tomb en relació al fet succeït a l’aeroport del Prat a finals de juliol. Una parella que viatjava amb dos fills va pujar a l’avió només amb un, abandonant el de deu anys a la terminal ja que no disposava de la documentació pertinent per volar. Tot rutllava com acostuma en aquests procediments d’embarcament del passatge quan una trucada urgent va alertar els tripulants que hi havia un menor sol i desconsolat assegut a la terminal amb una bossa de patates fregides i un refresc. La criatura va confessar que els seus pares i el germà ja eren dins de l’avió. El comandant -Armando Rampes, com diuen els Antònia Font- va preguntar als passatgers si algú s’havia oblidat del nen que era a terra. Davant del silenci i l’estupor col·lectiu com a resposta es va alertar la Guàrdia Civil, qui té les competències en matèria de seguretat i control als aeroports per treure’n l’entrellat del succés.

Una coneguda del gremi sanitari explica que han d’estar alerta en les consultes ambulatòries o en les d’urgències durant els períodes de vacances per tal que no els deixin l’avi o la iaia a la sala d’espera com un quisso sense xip en qualsevol benzinera d’una carretera secundària. Desentendre’s de la nosa estival en un centre sanitari té com a eximent, el pretext per fer-nos sentir menys despietats, que no l’abandonem en el sentit estricte de la paraula, només el deixem en préstec -un llibre vell ple de batalletes reiterades de continu- en un lloc on es garanteix el control de la tensió arterial amb un menú a primera línia de quiròfan amb una sopa trista sense sal, un bocí de peix bullit i una poma àcida. Una bona estratègia per a dipositar-los -sigui avi o padrina- és fent-nos l’orni amb el pretext d’anar a prendre’ns un cafè que el cambrer haurà trigat quinze dies, com a mínim, a servir-nos -Ara tornem, iaia!- Una recomanació, l’èxit d’aquesta opció passa per deixar-los estar sense cap mena de documentació havent-los despullat prèviament dels audiòfons i de la dentadura postissa si fos el cas. La demència senil és una bona aliada, molt efectiva, a manca d’empadronaments emocionals per a les llargues vacances d’agost. 

-Quan arribem? -és la pregunta repetida constantment que comença a ratllar els límits del nivell paternal de tolerància. Els nostres fills, de petits, no acostumen a entendre les lleis del moviment en relació amb el temps necessari a esmerça-hi. A l’escola encara no han arribat als problemes per resoldre qüestions de distància, velocitat i del temps que els pertoca suportar per arribar a la destinació. Esgotat el recurs de la casset de benzinera amb aquell toro enamorat de la lluna amb efectes estabornidors propiciant uns minuts de tranquil·litat al seient del darrere acorden interpretar a capella una i altra vegada el “Quan arribem” a dues veus o més. El viatge se’ls fa molt feixuc transitant per unes carreteres infinitament rectes i assolellades. Ni les promeses a complir només arribar ni els requeriments produeixen massa efecte. En un dels “quan arribem” -perdut el compte i, sobretot, la paciència- es pot aturar expeditivament el vehicle -Ja heu arribat, podeu baixar!  La sorpresa per la inesperada reacció pot estar efectiva o no. D’estar-ho, la reacció -verificada- pot consistir en un lament tristíssim que trenca el cor -No ens deixeu...

De viatge per determinats països és freqüent detectar la quantitat de gossos que van a la seva, sense sostre ni ofici ni benefici. Pidolen amb mestria aixecant la pota davantera en una salutació apresa abans que els acomiadessin com a mascotes domèstiques. No són agressius, no borden, s’apropen submisos amb la cua entre cames oferint la pota o fent una tombarella enginyosa però amb els ulls tristos carregats de lleganys i de puces. Sembla que vulguin dir: -No ens deixeu... El dia que les mascotes puguin votar -tot arribarà- els candidats animalistes es disputaran la presidència.