Notícies d'estiu.

 

Dies d’agost sense massa teca per a uns diaris de paper prims, a dieta, carregats d’articles informatius intranscendents ja que l’univers proper es permet abaixar la persiana. Notícies intranscendents d’una immediatesa pròxima al setí amb xancletes estivals retratant els privilegis bressolats en un iot que pesca truites de mar. Glamur i coloms -gavines de ciutat- mentre el més dramàtic esdevenen les deposicions de vorera -no de piscina o d’en Trump- als carrers urbans gairebé desèrtics per l’èxode a les platges assignades amb el recompte d’avis ofegats per un tall de digestió propiciat per una paella marinera d'ones amoroses amb cadència d’havanera. Perfums de rom cremat i de musclo, d’olis per fer fregues a les epidermis estrangeres amb pigments de gamba escaldada. Estius d’aventura transatlàntica en la barca de lloguer per hores -una palangana amb pedals- vorejant la costa sense perdre la tovallola de vista.

Aquest que comença a declinar anticipa ombres de tardor calenta i convulsa amb titulars que malauradament no perden vigència. La imatge de l’actual president americà, en Donald Trump, exercint de mestretites al despatx Oval, la sala del tron pontifici de la política occidental a la Casa Blanca, és demolidora. Davant hi té asseguts els insignes dirigents europeus amb en Zelenski vestit de nuvi per a l’ocasió al racó de pensar. La imatge anacrònica d’uns cortesans rendits al sobirà prenent nota de la lliçó magistral impartida ens posa davant del mirall. Els faig copiant a mà amb bona lletra cent per mil vegades “En Donald és el més guapo i el més intel·ligent”.

Al rànquing de la fotogènia, situats al pòdium, al moment actual hi posiciono també en Vladímir Putin i en Benjamí Netanyahu. Genets rampants d’una apocalipsi bèl·lica amb molts candidats -em decantaré per en Xi Jinping- per ocupar el quart lloc com a aspirant o membre honorari per jugar una partida de cartes -a la ruleta o al golf- amb apostes molt fortes. Carregats de testosterona apugen la juguesca com solien alguns homes convidats a les matances de porc de fa anys que hi perdien collites i propietats. En la llegenda tristament certa algun perdedor conjurant l’atzar hi deixava l’anell de casat i més encara, la mateixa muller -una pertinença- com a penyora carregada d’esperança resolta en una mà dolenta i perdedora malmetent el ressopó, la vetllada i la vida conjugal. Quina poca fortuna! Me’ls imagino, els quatre magnats rampants jugant-se les mullers alienes, la família tota, la regió sencera i una part del món fent-se trampes i catxes amb estratègies que involucren tothom. Els daus marcats van carregats de malastruga com bombes precises. La banca torna a vèncer. 

La modesta geopolítica peninsular, més d’estar per casa, ja s’ha anticipat a la tardor calenta i convulsa amb una literalitat formidable. El nord-est pateix una onada incontrolada d’incendis terribles. Foc infernal, fum i desesper concretada en la simultaneïtat dels focs forestals durant molts dies seguits. Bombers i militars lluitant contra l’enemic que els sobrepassa amb una virulència inaudita. Les temperatures anormalment altes, la baixa humitat amb la massa forestal acumulada promouen el desastre arrodonit per la macabra aritmètica d’unes 400.000 hectàrees cremades, un altre rècord de superfície arrasada.   

Focs de “sisena generació” causats per dues inèrcies: el canvi climàtic i l’abandonament de la gestió forestal, una conxorxa alimentada per la biomassa desbocada a causa de la pèrdua de població rural, del terreny conreat pels agricultors i del pasturat pels ramaders. Tanmateix la gestió forestal d’un territori atomitzat per petits propietaris -latifundis al marge, però amb problemes similars- reclamen una gestió valenta. Quants ramats de cabres funcionàries -o d’ases burocràtics- calen per netejar el sotabosc? On els exèrcits de pastors i de pagesos que han de mantenir netes les margeres? El territori buidat no és “sostenible”, recuperar-lo jo diria que esdevé gairebé impossible. Mentre, els polítics es barallen en disputes inútils que no apagarien un braser. 

Un afer públic o privat? Promoure un cop d’estat amb mà militar puntual no deu ser massa eficient si la tropa no disposa de les armes ni de la preparació necessàries per reduir les flames, amb pólvora no s’extingeix un incendi. Calen bombers i unitats militars com les existents específiques amb recursos, sí, però cal una nova cultura forestal que com a promesa electoral no té massa ganxo, és la Ventafocs dels programes polítics perquè la banca rampant negacionista torna a guanyar. De qui és competència, que traduït vol dir expulsar-se la culpa, de la gestió nefasta o inexistent. Aquests dies de solucions de despatx i retrets inflamats els escolans d’en Trump tenen el dilema d’aquesta realitat tossuda que envesteix cíclicament amb la força i la bravura que a la Pell de Brau els recursos destinats a la promoció taurina no poden lidiar -ni volen liderar-.