No ens deixeu.

 

Fa uns dies em permetia jugar amb la dita que a l’estiu tota cuca -paparra ho titulava- viu. És cert i raonable pensar-ho mentre unes estadístiques sense ànim de crear opinió, sense interessos electorals, no demostrin el contrari. Tota cuca viu, doncs. Traslladant el postulat al vessant humà ens porta a formular-nos la pregunta estacional pertinent. Què fem, a l’estiu, amb les criatures i els avis? Quants viatges i aventures arriscades es frustren o s’ajornen mentre la personeta desvalguda no assoleix l’edat de poder entomar el repte. La solució per als que per viatjar necessiten de complements ortopèdics diversos és més cruel i es pot eternitzar si fem cas a les estadístiques referides a l’esperança de vida d’aquells mortals també indefensos. Que els vells no ens acabem de morir mai, vaja. No em centraré massa en la diversitat d’éssers que també poden conformar la unitat familiar, els que caminen de quatre potes, els que volen o aquells que naufraguen en les limitadíssimes peixeres ornamentals dels menjador-sala d’estar que també esdevenen un engavany per veure món.

La cosa va a tomb en relació al fet succeït a l’aeroport del Prat a finals de juliol. Una parella que viatjava amb dos fills va pujar a l’avió només amb un, abandonant el de deu anys a la terminal ja que no disposava de la documentació pertinent per volar. Tot rutllava com acostuma en aquests procediments d’embarcament del passatge quan una trucada urgent va alertar els tripulants que hi havia un menor sol i desconsolat assegut a la terminal amb una bossa de patates fregides i un refresc. La criatura va confessar que els seus pares i el germà ja eren dins de l’avió. El comandant -Armando Rampes, com diuen els Antònia Font- va preguntar als passatgers si algú s’havia oblidat del nen que era a terra. Davant del silenci i l’estupor col·lectiu com a resposta es va alertar la Guàrdia Civil, qui té les competències en matèria de seguretat i control als aeroports per treure’n l’entrellat del succés.

Una coneguda del gremi sanitari explica que han d’estar alerta en les consultes ambulatòries o en les d’urgències durant els períodes de vacances per tal que no els deixin l’avi o la iaia a la sala d’espera com un quisso sense xip en qualsevol benzinera d’una carretera secundària. Desentendre’s de la nosa estival en un centre sanitari té com a eximent, el pretext per fer-nos sentir menys despietats, que no l’abandonem en el sentit estricte de la paraula, només el deixem en préstec -un llibre vell ple de batalletes reiterades de continu- en un lloc on es garanteix el control de la tensió arterial amb un menú a primera línia de quiròfan amb una sopa trista sense sal, un bocí de peix bullit i una poma àcida. Una bona estratègia per a dipositar-los -sigui avi o padrina- és fent-nos l’orni amb el pretext d’anar a prendre’ns un cafè que el cambrer haurà trigat quinze dies, com a mínim, a servir-nos -Ara tornem, iaia!- Una recomanació, l’èxit d’aquesta opció passa per deixar-los estar sense cap mena de documentació havent-los despullat prèviament dels audiòfons i de la dentadura postissa si fos el cas. La demència senil és una bona aliada, molt efectiva, a manca d’empadronaments emocionals per a les llargues vacances d’agost. 

-Quan arribem? -és la pregunta repetida constantment que comença a ratllar els límits del nivell paternal de tolerància. Els nostres fills, de petits, no acostumen a entendre les lleis del moviment en relació amb el temps necessari a esmerça-hi. A l’escola encara no han arribat als problemes per resoldre qüestions de distància, velocitat i del temps que els pertoca suportar per arribar a la destinació. Esgotat el recurs de la casset de benzinera amb aquell toro enamorat de la lluna amb efectes estabornidors propiciant uns minuts de tranquil·litat al seient del darrere acorden interpretar a capella una i altra vegada el “Quan arribem” a dues veus o més. El viatge se’ls fa molt feixuc transitant per unes carreteres infinitament rectes i assolellades. Ni les promeses a complir només arribar ni els requeriments produeixen massa efecte. En un dels “quan arribem” -perdut el compte i, sobretot, la paciència- es pot aturar expeditivament el vehicle -Ja heu arribat, podeu baixar!  La sorpresa per la inesperada reacció pot estar efectiva o no. D’estar-ho, la reacció -verificada- pot consistir en un lament tristíssim que trenca el cor -No ens deixeu...

De viatge per determinats països és freqüent detectar la quantitat de gossos que van a la seva, sense sostre ni ofici ni benefici. Pidolen amb mestria aixecant la pota davantera en una salutació apresa abans que els acomiadessin com a mascotes domèstiques. No són agressius, no borden, s’apropen submisos amb la cua entre cames oferint la pota o fent una tombarella enginyosa però amb els ulls tristos carregats de lleganys i de puces. Sembla que vulguin dir: -No ens deixeu... El dia que les mascotes puguin votar -tot arribarà- els candidats animalistes es disputaran la presidència.