Migrants prèmium.

 

La dreta i la més dreta encara, amb la casa mare a Washington sota el pontificat d’en Donald Trump, interpreten les homilies d’aquest -“urbi et orbi”- irradiant idees pel broc gruixut a cor què vols. De mica en mica la gota malaia esdevé tempesta eficaç i perfecta fent forat per assolir els seus objectius, ja que les seves són veritats absolutes i indiscutibles en la defensa- declaren sense vergonya- de la llibertat i la democràcia per posar ordre, entre d’altres, a l’aiguabarreig ètnic. Afers d’entranyes.

La proposta darrera del dirigent popular Alberto Núñez Feijóo el posiciona com un alumne avantatjat amb receptes pròpies a la gallega. Té la intenció d’instaurar un “visat per punts”, un pla que no s’acaba de concretar amb detall -com el tentacle intrèpid d’un pop amb grelos- entestat a reconduir i a collar la immigració. La presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso hi posa la sal gruixuda i el pebre vermell per donar-li una mica de color i una sortida amb un polsim humanitari que l’honora: “la immigració hispana no és immigració” Quin passi més torero agafant per les banyes el problema! Una abraçada amiga i entranyable fonamentada en els vincles històrics amb l’Amèrica Llatina. Pensa en les comunitats llatinoamericanes que tenen en comú la llengua castellana -segur que ella ha dit “espanyola”-. “Un argentí o un veneçolà a Madrid no és immigrant. Ho serà per qüestió de papers, però no ho és a cap efecte”. Només s’ha estalviat de dir que les persones són persones independentment de si viuen a Buenos Aires, a Caracas o al barri de Salamanca.

Ja hi ha qui critica la tendresa acollidora de l’Ayuso per una mesura formidable esborrant els sensepapers d’una revolada. Un plantejament que també hauria d’afectar els mexicans hereus de l’Hernán Cortés i la Malinche a qui en Trump foragita de les seves fronteres sense massa contemplacions. S’haurà de parlar i pactar amb l’administració nord-americana, no fos cas que ens trepitgéssim els ulls de poll per petits detalls de no res. En Feijóo voldria triar i remenar en el supermercat de la immigració a l’engròs decantant-se pels establiments de confiança, les anunciades com a botigues d’ultramarins amb productes més nostrats als quals tenim el paladar avesat amb tolerància zero per la fruita macada i les trumfes massa madures, que seran retornades immediatament al mercat d’origen.   

A la iniciativa -lloable i original- hi podem trobar certes similituds amb la imposada per Trump amb els aranzels. Faig en Feijóo, si arriba el moment de manar de veritat, amb un cartell ben gros amb el llistat de la compra exhibint-lo als periodistes. Exigent com un client en una selecta delicatessen posarà condicions, marcarà les unitats i farà la comanda si li fa el pes. Tot retransmès en directe per allò de la transparència en una mena de concurs com Supervivents o l’Illa dels Afamats. Els que obtinguin el visat tindran garantia perquè un jurat de funcionaris amb la solvència contrastada els haurà observat i entrevistat rigorosament mentre desfilen per a una revisió dental, una de vigor muscular i la morfològica en general, la decisiva, per allò de l’aspecte -que es quedin els lletjos, com deien els Sírex-. En les dones puntuarà excepcionalment la condició de fèrtil.

Aquest procés de reclutament me l’imagino com una mena de concurs oposició i de mèrits que ha de garantir la lliure concurrència amb publicitat. És evident que la igualtat de condicions és el moll de l’os i la baula feble sobre la qual bascula la tria. Ja es veuran quins seran els requisits per acollir-s’hi i poder-s’hi presentar. L’Ayuso ja n’ha declarat exempts els argentins i els veneçolans que resideixen al carrer de Serrano a Madrid. Jo auguro tot un seguit de recursos amb esmenes a la totalitat o a algunes de les clàusules. Si tots els naturals d’aquell desaparegut imperi sempre assolellat perquè no s’hi ponia el sol han de ser plausibles candidats, em pregunto on són els filipins agreujats pels privilegis dels cubans i dels porto-riquenys. Els últims de tots en el desastre del 1898 tornaran a ser de Filipines!

Què en farem dels guineans i dels saharians i per extensió dels subsaharians que no vam poder colonitzar no per manca de voluntat ni d’ardor bèl·lic sinó perquè aquests territoris ja havien estat pillats per les potències emergents europees. Acumularan punts, aquests? Encara que declamin l’Astúries pàtria aimada amb bona entonació ho tindran espès. Avançant en el raonament, però girant-lo, ¿els musulmans, que ens van conquerir durant vuit segles, tenen dret a ser acollits? Qui ens va portar claror, ciència, filosofia, art i el conreu de l’aigua quan aquí ens vestíem només amb llana bruta i foscor medieval; se’ls admetrà alguna mena de mèrit o de reconeixement?

En la germanor cultural històrica hi consten fonamentalment la llengua i les creences, la religió. Primordials per al visat per punts que afavoriran els que a més a més hi aportin mereixements com el grau de liquació del fenotip indígena en l’ADN dels conqueridors o el punt de contrast òptim amb l’epidèrmica paleta cromàtica europea. Els que anomenem expats, com altres persones sense precarietats, que resideixen per raons de treball puntuals, amor, aventura o jubilació els podríem encabir, sense cap mena de dubte, als contenidors dels migrants prèmium. El compte corrent dilueix de manera formidable la condició incerta d’immigrant amb una mà al davant i una altra al darrere.

Fa poc en una conversa amb una amiga a qui aprecio, la Teresa, una pagesa nonagenària de tota la vida -es recorda de la guerra civil i de viure’n les conseqüències- em va deixar anar una sentència per meditar-hi, una bona síntesi del moment present: “tant els del Paper com els del cartó” s’han ben begut l’enteniment.

 

Festes majors de tardor.

 

M’adscric als convidats a la festa major d’aquella mena que arribaven al primer repic de campana i marxen quan els músics també han tocat el dos. Del poble, a Sant Joan de les Abadesses, s’escau al segon diumenge de setembre, a la Mercè que està a punt de començar. Només cal deixar les finestres obertes perquè ens arribi la flaire dels canelons rossejats i la del pollastre fent la xup-xup a la cassola mentre els invitats s’hi van atansant. De les corrues festives de vint-i-un botó al minimalisme -absentisme- que s’ha imposat edició rere edició. Programes de festa major, missa d’ofici cantada, sardana d’honor, ball de pabordes. Un farciment d’activitats per al gaudi divers dels conciutadans. Tot esquitxat pel ressò cridaner de la fira i les atraccions per a les criatures amb ulls esbatanats i cara de velocitat descobrint com la vida és una roda fent voltes i més revoltes alienes encara a la monotonia de la resta de dies així que la tardor treu les banyes acolorint un nou paisatge marcint-se i els gegants hivernant.

Perfum de plats de sempre amb cuina per a vegans extrems i vegetarians cauts on la corrua dels platillos s’ha convertit en tastet per a paladars esferificats i galindaines comestibles de poca corporeïtat i mesurat valor nutritiu. La festa major s’ha aprimat com el menú de quan els comensals menjaven amb golafreria sota el pretext de la trobada anual per treure el ventre de pena, per afartar-se. Dies de celebració on tot vessava. La festa de veritat era a la taula llarga amb un reguitzell de convidats que solia ultrapassar un parell de dotzenes. A la paret del menjador el rellotge, metrònom implacable de la vida, administrant les cadires aparentment buides, uns espais eteris ocupats -cavallets de la memòria- que no endrapen, però que voleien en l’atmosfera i l’anècdota. Qui ho havia de dir?

Cada any, en algunes festes molt especials per a mi penso com s’ha trastornat i capgirat tot. Coses de l’edat ja anunciades pels avantpassats ens van atrapant. La il·lusió amb què comptava -literalment- els dies s’ha convertit en cançoneria amb un punt d’obligació si no fos perquè coincidim aquells que ens estimem, ens agrada compartir les diades i les celebracions imposades pel calendari local. De la mare de Déu d’Agost ençà n’hi ha un degoteig cíclic per la contrada. Acluco els ulls per escapolir-me i entrar a l’envelat a Sant Pau de Segúries on l’orquestra interpreta una música molt rítmica i moderna, un Twist, tot recargolant les parelles. Sento enveja d’aquells músics tan ben avinguts aconseguint omplir l’espai d’alegria i bogeria. En sentia encara més de no ser un dels que sobresortien en aquell exercici que requereix ímpetu, però sobretot, de no patir vergonya.

Festes majors de collita que ja fresquejaven i eren el pretext per estrenar l’abric, una peça de roba -d’abans del canvi climàtic- que s’heretava amb aire immortal, mai es feia malbé. Dels germans a cosins passava de generació en generació amb petites modificacions estructurals. S’arranjava amb un retoc la llargària de les mànigues i, si tenies sort, amb un joc de botons nou. Com que eren fets a mida no sempre eren escaients, ja que les estructures dels respectius propietaris sovint no eren compatibles. Era una peça de lluir fonamentalment a l’ofici de festa major, una missa tan eterna com aquella peça de roba. Missa i vermut. Començava el ritual dels àpats i les llarguíssimes estades a taula. Dels passants airosos amb músics desmenjats interpretant l’alegria que pertoca. Festa major és la trobada familiar per celebrar allò que no es podia en altres esdeveniments d’obligada assistència, els funerals. S’hi anava aplegant gradualment la parentela. Era un congrés de tiets i cosins que havien de fer nit estenallats a les cambres i raconades de la casa, arreu matalassos arrenglerats on passar la nit. La casa es convertia en un laberint estrany de persones que dormien cadascuna avesada segons les dèries a anar-hi tard o a matinar amb el primer cant del gall. Un caos vital, però joiós.  

Acabat el ball un any per Sant Miquel a la Serra de Cavallera fent el camí de tornada cap al mas, una pujada abrupta, vaig presenciar l’espectacle impressionant -em va commoure molt- d’un cel de tardor net i clar com un ull de peix. És un d’aquells moments que queden fixats com a referent d’una perfecció inabastable en una nit sense lluna per no fer la competència a aquell sembrat d’estels penjats, surant en la foscor retallats per la carena. Un cel viu on cada un dels punts de llum bategava dolçament amb vida pròpia. Es podia jugar, de ser possible, a comptar-los per l’aparent proximitat i llunyania els uns respecte dels altres. El miratge de poder-los abastar només aixecant un braç, prenent-los amb la mà i emportar-se amagada a la butxaca una d’aquelles llumetes que romandrien enceses per a l’eternitat. Els grans estaven per altres històries, de qui havia ballat amb qui, de furtives eixancarrades de cames, tenint cura de no ensopegar amb els entrebancs de la vida o del camí. Efectivament, el calendari a pagès celebrava el cap d’any particular, el seu. Començava un nou cicle coincidint amb la fugida d’alguns convidats, havent dinat, cap a les respectives destinacions. Jo era, però, un dels convidats d’estada llarga

Un dia clar amb el cel blau en un poblet esfilegassat, petitó, la Ral. Les teulades retallant-se també vestides de diada particular. El jovent enfilava les banderoles i les il·lusions de balconada a balconada. Garlandes de boix com merlets vegetals per al cadafal on grimpaven els músics. Els serrells de coloraines acaronaven la música amb posat de panxacontent. Els fanals s’han tornat globus arrissats com de l’orient. Tot màgic. La refiladissa de l’orquestra, la quitxalla fent nosa entre les cames dels balladors. Mares vetllant les ninetes de porcellana fràgil. La parella de la guàrdia civil no dansa. El perfum del pollastre rostit i del xai a la brasa. Ritmes que fan bellugar el peu, txis-pum! txis-pum! És un pasdoble airós on la trompeta destil·la estridències alegres amb espignet festiu. Qui amb peus plans gomboldava amb gràcia i fatxenderia. Txis-pum! Txis-pum! Sacsejar compassadament, amunt i avall, amb el fregadís subtil de les mitges. Minyons contemplant-s’ho com qui mira un aparador. Festa major! L’últim diumenge d’agost, quan calia portar abrigall perquè refresca. A la plaça, dessota les bombetes, estels propers d’alegria, es condensa la música i l’alegria amb el fum del tabac, les floretes afalagadores, enginyoses. Qui no està per aquests rituals d’aparellament, aprofita per parlar del temps, del jovent, dels parents. Qui ha estat afortunat i proposa de fer un tomb pels horts amb el pretext d’anar a pispar pomes d’agost, àcides i verdes. També els músics en aquells descansos sense resoldre carregaven les maletes de solfes, prunes i pometes. Recordo, jo soc el nen endormiscat de l’escena, com el vocalista ballava amb una rossa de mentida vestida de blanc princesa amb taques vermelles grosses. Quan era a la feina de cantar lluïa repentinat amb els cabells greixosos acabats de solcar per una pinta espessa amarrat al faristol com si fos la cintureta de la rossa de mentida.

Bona festa major!  

Manual per a bons minyons.

 

Les relacions humanes han de tenir pautes que ens protegeixen dels excessos aliens i de les nostres intencions perverses respecte d’altri. Regulen la manera de viure i conviure en societat en relació amb com tractem en teoria els altres independentment de la seva identitat, gènere, religió o edat d’acord amb un sentiment ètic -positiu- que ens condueix a l’harmonia i al confort emocional. Encara em ronda pel magí la sentència segons la qual la dictadura s’exculpava, “la meva llibertat acaba just on comença la teva”; no acatar aquesta trivialitat era caure en el pecat capital del “llibertinatge”, la manera com habiten els que practiquen la intemperància, la disbauxa o la perversió. El punt ponderat el disposaria la bàscula amb què els que manen pesen i mesuren els delicats ingredients.

Aquells que practiquen la literatura de diari oficial -la grandiloqüent aspiració inconfessable d’alguns escriptors- o dels lletraferits dels decrets, les ordres i les resolucions normatives tenen aquesta responsabilitat legítima -delegada democràticament-. Allò que no es legisla, no existeix. Per tant, la capacitat per sancionar sempre ha de ser posterior a una norma que fonamenta i defineix les regles del joc amb un petit detall molt delicat, la interpretació d’allò que voldríem que digués a favor nostre en contrast amb la redacció literal. Està demostrat que fer ballar una llei és tot un art.

El corpus de normes europees, les d’abast nacional, autonòmic, municipal o les d’una escala de veïns deu ser formidable i pantagruèlic -si fos comestible i lleuger de pair-. Totes les que estan en actiu, condicionades per la seva vigència, són com les persones: neixen, viuen i moren,. Algunes fan mala cara, sobreviuen corcades, arrugades i empolsinades. D’altres tenen una vida curta i molta requesta pel govern de torn a fer-les dansar. De les que tenen molta demanda als balls de saló i han fet vessar molta tinta són les d’ensenyament en un ventall de solfes diverses com el tango, el pasdoble, el rock, el pop i darrerament el reggaeton; a tots els gèneres musicals esmentats hi sotsjau una tendència agosarada envers la milonga trista.

 L’exercit legal per regular la tropa gaudeix de rang estricte. De les que llueixen corona a les més subordinades dictades per un caporal ascendit a sergent del cigró. De les municipals regulant el trencaclosques de la circulació a les d’escala prohibint els pícnics d’ascensor. Un ventall de major a menor transcendència en la vida de la tropa -la ciutadania- a les quals està sotmesa. Segur que en alguna llei de rang superior es determina que un alcalde no pugui disposar d’estores vermelles a la vorera on resideix. La conseqüència d’aquesta preeminència legal, de més a menys abast, comporta que les institucions considerades menors, tinguin un recorregut curt o no massa essencial en la normativa que pot generar per iniciativa pròpia. Alternança de guals setmanals a les voreres o ordenances municipals per habilitar un pipicà en determinades contrades. El complex d’inferioritat legal en alguns casos acostuma a comportar una profusió de normatives irrellevants; algunes, molestes i prescindibles, esdevenen lleis de l’amor propi per marcar autoritat territorial com els quissos a les cantonades.

Parlant de lleis, aquest setembre de tornada a les aules s’inicia amb novetats modulades per la Conselleria del gremi dels mestres. Es prohibeixen els telèfons mòbils, els rellotges intel·ligents i les tauletes tàctils en les etapes d’ensenyament obligatori. Es gira la truita i es declara al·lèrgic a la pedagogia allò que funciona amb bateria endollada a les xarxes llibertines. Tendències amb fort contrast de quan les virtuts fonamentals del xip en l’ensenyament eren, tot just fa quatre dies, imprescindibles. De l’autisme social emmirallats en una pantalla al guix i a la pissarra analògics. Del gris fosc retroil·luminat al blanc full de paper. Sura a l’aula el ritme sincopat d’una milonga trista que em -ens- descol·loca.

Més lleis. El govern espanyol fa un pas més per endurir el setge contra el tabac. El consell de ministres ha aprovat fa uns dies un avantprojecte de llei que introdueix noves restriccions. Amplia les zones lliures de fum a les terrasses de bars, al cotxe, als parcs públics, estacions de transport, espectacles i concerts a l’aire lliure, parcs infantils, sanitaris, educatius i socials. Inclou a l’avantprojecte les noves formes de fumar endollades a una bateria, com els mòbils. Per ser més concrets en la precisió legal, jo, addicte empedreït al conreu del vici del tabac, demanaria precisió, especificar sense ambigüitat en la interpretació de la llei, els llocs on se’ns permetrà encendre’n ostensiblement un de paper ben legalment.

No discutiré pas la llei. És de civilitzats reprimir el dret a fumar allí on comença el dret a respirar sense fums del veí de taula o de parada de bus. Fa aproximadament quaranta-cinc anys un cendrer hiperbòlic presidia la taula dels mestres a les aules quan vaig començar a exercir la professió. A la facultat la boirina propiciada pel fumerri i el tuf de nicotina et feien dubtar de si eres curt de vista o de gambals. Ara, reblant el clau, la norma estipularà que els menors -menys de divuit anys- no només no puguin comprar tabac sinó tampoc consumir-ne. No és un exercici de melangia, però sempre he recordat com un mestre de l’única escola unitària de Sant Pau de Segúries ens va prohibir de jugar a futbol. Ell era un entusiasta de la cistella. Amb quina dèria cercàvem espais discrets a la muntanya per jugar clandestinament a l’esport que es practica amb els peus, llavors amb porteries virtuals que no físiques. Posar barricades al mar és difícil en una societat hereva de quan llençar el fum als ulls de la noia que ens tenia el cor captiu era glamurós. Cal tenir en compte que les taxes que graven el vici han apujat el glamur al preu que destil·len la gamba llagostinera o la tomata ecològica fora de temporada. Espero que mercadejar tabac d’amagatotis no promogui substàncies més suggeridores i clandestines com practicar el futbol en la meva infantesa a Sant Pau.

Lleis, normes! En la fal·lera per promoure’n, modificar-les o derogar-ne -digueu-me ingenu- no acabo de comprendre com la humanitat no n’ha redactat d’implacables, de contundents que evitin les malvestats, les guerres i les pulsions dictatorials. En Trump, per exemple, amb la destresa dramàtica amb què martelleja els decrets signant-los artísticament emulant un parrús femení, podria ser un exemple de bonhomia, com el dirigent israelià construint zones residencials amb centres comercials per a palestins. Ambdós miralls per a en Putin que no només tornaria el territori arrabassat sinó que els convidaria a una ronda de vodka amb caviar gurmet.

No fumem!