Migrants prèmium.

 

La dreta i la més dreta encara, amb la casa mare a Washington sota el pontificat d’en Donald Trump, interpreten les homilies d’aquest -“urbi et orbi”- irradiant idees pel broc gruixut a cor què vols. De mica en mica la gota malaia esdevé tempesta eficaç i perfecta fent forat per assolir els seus objectius, ja que les seves són veritats absolutes i indiscutibles en la defensa- declaren sense vergonya- de la llibertat i la democràcia per posar ordre, entre d’altres, a l’aiguabarreig ètnic. Afers d’entranyes.

La proposta darrera del dirigent popular Alberto Núñez Feijóo el posiciona com un alumne avantatjat amb receptes pròpies a la gallega. Té la intenció d’instaurar un “visat per punts”, un pla que no s’acaba de concretar amb detall -com el tentacle intrèpid d’un pop amb grelos- entestat a reconduir i a collar la immigració. La presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso hi posa la sal gruixuda i el pebre vermell per donar-li una mica de color i una sortida amb un polsim humanitari que l’honora: “la immigració hispana no és immigració” Quin passi més torero agafant per les banyes el problema! Una abraçada amiga i entranyable fonamentada en els vincles històrics amb l’Amèrica Llatina. Pensa en les comunitats llatinoamericanes que tenen en comú la llengua castellana -segur que ella ha dit “espanyola”-. “Un argentí o un veneçolà a Madrid no és immigrant. Ho serà per qüestió de papers, però no ho és a cap efecte”. Només s’ha estalviat de dir que les persones són persones independentment de si viuen a Buenos Aires, a Caracas o al barri de Salamanca.

Ja hi ha qui critica la tendresa acollidora de l’Ayuso per una mesura formidable esborrant els sensepapers d’una revolada. Un plantejament que també hauria d’afectar els mexicans hereus de l’Hernán Cortés i la Malinche a qui en Trump foragita de les seves fronteres sense massa contemplacions. S’haurà de parlar i pactar amb l’administració nord-americana, no fos cas que ens trepitgéssim els ulls de poll per petits detalls de no res. En Feijóo voldria triar i remenar en el supermercat de la immigració a l’engròs decantant-se pels establiments de confiança, les anunciades com a botigues d’ultramarins amb productes més nostrats als quals tenim el paladar avesat amb tolerància zero per la fruita macada i les trumfes massa madures, que seran retornades immediatament al mercat d’origen.   

A la iniciativa -lloable i original- hi podem trobar certes similituds amb la imposada per Trump amb els aranzels. Faig en Feijóo, si arriba el moment de manar de veritat, amb un cartell ben gros amb el llistat de la compra exhibint-lo als periodistes. Exigent com un client en una selecta delicatessen posarà condicions, marcarà les unitats i farà la comanda si li fa el pes. Tot retransmès en directe per allò de la transparència en una mena de concurs com Supervivents o l’Illa dels Afamats. Els que obtinguin el visat tindran garantia perquè un jurat de funcionaris amb la solvència contrastada els haurà observat i entrevistat rigorosament mentre desfilen per a una revisió dental, una de vigor muscular i la morfològica en general, la decisiva, per allò de l’aspecte -que es quedin els lletjos, com deien els Sírex-. En les dones puntuarà excepcionalment la condició de fèrtil.

Aquest procés de reclutament me l’imagino com una mena de concurs oposició i de mèrits que ha de garantir la lliure concurrència amb publicitat. És evident que la igualtat de condicions és el moll de l’os i la baula feble sobre la qual bascula la tria. Ja es veuran quins seran els requisits per acollir-s’hi i poder-s’hi presentar. L’Ayuso ja n’ha declarat exempts els argentins i els veneçolans que resideixen al carrer de Serrano a Madrid. Jo auguro tot un seguit de recursos amb esmenes a la totalitat o a algunes de les clàusules. Si tots els naturals d’aquell desaparegut imperi sempre assolellat perquè no s’hi ponia el sol han de ser plausibles candidats, em pregunto on són els filipins agreujats pels privilegis dels cubans i dels porto-riquenys. Els últims de tots en el desastre del 1898 tornaran a ser de Filipines!

Què en farem dels guineans i dels saharians i per extensió dels subsaharians que no vam poder colonitzar no per manca de voluntat ni d’ardor bèl·lic sinó perquè aquests territoris ja havien estat pillats per les potències emergents europees. Acumularan punts, aquests? Encara que declamin l’Astúries pàtria aimada amb bona entonació ho tindran espès. Avançant en el raonament, però girant-lo, ¿els musulmans, que ens van conquerir durant vuit segles, tenen dret a ser acollits? Qui ens va portar claror, ciència, filosofia, art i el conreu de l’aigua quan aquí ens vestíem només amb llana bruta i foscor medieval; se’ls admetrà alguna mena de mèrit o de reconeixement?

En la germanor cultural històrica hi consten fonamentalment la llengua i les creences, la religió. Primordials per al visat per punts que afavoriran els que a més a més hi aportin mereixements com el grau de liquació del fenotip indígena en l’ADN dels conqueridors o el punt de contrast òptim amb l’epidèrmica paleta cromàtica europea. Els que anomenem expats, com altres persones sense precarietats, que resideixen per raons de treball puntuals, amor, aventura o jubilació els podríem encabir, sense cap mena de dubte, als contenidors dels migrants prèmium. El compte corrent dilueix de manera formidable la condició incerta d’immigrant amb una mà al davant i una altra al darrere.

Fa poc en una conversa amb una amiga a qui aprecio, la Teresa, una pagesa nonagenària de tota la vida -es recorda de la guerra civil i de viure’n les conseqüències- em va deixar anar una sentència per meditar-hi, una bona síntesi del moment present: “tant els del Paper com els del cartó” s’han ben begut l’enteniment.