Festes majors de tardor.

 

M’adscric als convidats a la festa major d’aquella mena que arribaven al primer repic de campana i marxen quan els músics també han tocat el dos. Del poble, a Sant Joan de les Abadesses, s’escau al segon diumenge de setembre, a la Mercè que està a punt de començar. Només cal deixar les finestres obertes perquè ens arribi la flaire dels canelons rossejats i la del pollastre fent la xup-xup a la cassola mentre els invitats s’hi van atansant. De les corrues festives de vint-i-un botó al minimalisme -absentisme- que s’ha imposat edició rere edició. Programes de festa major, missa d’ofici cantada, sardana d’honor, ball de pabordes. Un farciment d’activitats per al gaudi divers dels conciutadans. Tot esquitxat pel ressò cridaner de la fira i les atraccions per a les criatures amb ulls esbatanats i cara de velocitat descobrint com la vida és una roda fent voltes i més revoltes alienes encara a la monotonia de la resta de dies així que la tardor treu les banyes acolorint un nou paisatge marcint-se i els gegants hivernant.

Perfum de plats de sempre amb cuina per a vegans extrems i vegetarians cauts on la corrua dels platillos s’ha convertit en tastet per a paladars esferificats i galindaines comestibles de poca corporeïtat i mesurat valor nutritiu. La festa major s’ha aprimat com el menú de quan els comensals menjaven amb golafreria sota el pretext de la trobada anual per treure el ventre de pena, per afartar-se. Dies de celebració on tot vessava. La festa de veritat era a la taula llarga amb un reguitzell de convidats que solia ultrapassar un parell de dotzenes. A la paret del menjador el rellotge, metrònom implacable de la vida, administrant les cadires aparentment buides, uns espais eteris ocupats -cavallets de la memòria- que no endrapen, però que voleien en l’atmosfera i l’anècdota. Qui ho havia de dir?

Cada any, en algunes festes molt especials per a mi penso com s’ha trastornat i capgirat tot. Coses de l’edat ja anunciades pels avantpassats ens van atrapant. La il·lusió amb què comptava -literalment- els dies s’ha convertit en cançoneria amb un punt d’obligació si no fos perquè coincidim aquells que ens estimem, ens agrada compartir les diades i les celebracions imposades pel calendari local. De la mare de Déu d’Agost ençà n’hi ha un degoteig cíclic per la contrada. Acluco els ulls per escapolir-me i entrar a l’envelat a Sant Pau de Segúries on l’orquestra interpreta una música molt rítmica i moderna, un Twist, tot recargolant les parelles. Sento enveja d’aquells músics tan ben avinguts aconseguint omplir l’espai d’alegria i bogeria. En sentia encara més de no ser un dels que sobresortien en aquell exercici que requereix ímpetu, però sobretot, de no patir vergonya.

Festes majors de collita que ja fresquejaven i eren el pretext per estrenar l’abric, una peça de roba -d’abans del canvi climàtic- que s’heretava amb aire immortal, mai es feia malbé. Dels germans a cosins passava de generació en generació amb petites modificacions estructurals. S’arranjava amb un retoc la llargària de les mànigues i, si tenies sort, amb un joc de botons nou. Com que eren fets a mida no sempre eren escaients, ja que les estructures dels respectius propietaris sovint no eren compatibles. Era una peça de lluir fonamentalment a l’ofici de festa major, una missa tan eterna com aquella peça de roba. Missa i vermut. Començava el ritual dels àpats i les llarguíssimes estades a taula. Dels passants airosos amb músics desmenjats interpretant l’alegria que pertoca. Festa major és la trobada familiar per celebrar allò que no es podia en altres esdeveniments d’obligada assistència, els funerals. S’hi anava aplegant gradualment la parentela. Era un congrés de tiets i cosins que havien de fer nit estenallats a les cambres i raconades de la casa, arreu matalassos arrenglerats on passar la nit. La casa es convertia en un laberint estrany de persones que dormien cadascuna avesada segons les dèries a anar-hi tard o a matinar amb el primer cant del gall. Un caos vital, però joiós.  

Acabat el ball un any per Sant Miquel a la Serra de Cavallera fent el camí de tornada cap al mas, una pujada abrupta, vaig presenciar l’espectacle impressionant -em va commoure molt- d’un cel de tardor net i clar com un ull de peix. És un d’aquells moments que queden fixats com a referent d’una perfecció inabastable en una nit sense lluna per no fer la competència a aquell sembrat d’estels penjats, surant en la foscor retallats per la carena. Un cel viu on cada un dels punts de llum bategava dolçament amb vida pròpia. Es podia jugar, de ser possible, a comptar-los per l’aparent proximitat i llunyania els uns respecte dels altres. El miratge de poder-los abastar només aixecant un braç, prenent-los amb la mà i emportar-se amagada a la butxaca una d’aquelles llumetes que romandrien enceses per a l’eternitat. Els grans estaven per altres històries, de qui havia ballat amb qui, de furtives eixancarrades de cames, tenint cura de no ensopegar amb els entrebancs de la vida o del camí. Efectivament, el calendari a pagès celebrava el cap d’any particular, el seu. Començava un nou cicle coincidint amb la fugida d’alguns convidats, havent dinat, cap a les respectives destinacions. Jo era, però, un dels convidats d’estada llarga

Un dia clar amb el cel blau en un poblet esfilegassat, petitó, la Ral. Les teulades retallant-se també vestides de diada particular. El jovent enfilava les banderoles i les il·lusions de balconada a balconada. Garlandes de boix com merlets vegetals per al cadafal on grimpaven els músics. Els serrells de coloraines acaronaven la música amb posat de panxacontent. Els fanals s’han tornat globus arrissats com de l’orient. Tot màgic. La refiladissa de l’orquestra, la quitxalla fent nosa entre les cames dels balladors. Mares vetllant les ninetes de porcellana fràgil. La parella de la guàrdia civil no dansa. El perfum del pollastre rostit i del xai a la brasa. Ritmes que fan bellugar el peu, txis-pum! txis-pum! És un pasdoble airós on la trompeta destil·la estridències alegres amb espignet festiu. Qui amb peus plans gomboldava amb gràcia i fatxenderia. Txis-pum! Txis-pum! Sacsejar compassadament, amunt i avall, amb el fregadís subtil de les mitges. Minyons contemplant-s’ho com qui mira un aparador. Festa major! L’últim diumenge d’agost, quan calia portar abrigall perquè refresca. A la plaça, dessota les bombetes, estels propers d’alegria, es condensa la música i l’alegria amb el fum del tabac, les floretes afalagadores, enginyoses. Qui no està per aquests rituals d’aparellament, aprofita per parlar del temps, del jovent, dels parents. Qui ha estat afortunat i proposa de fer un tomb pels horts amb el pretext d’anar a pispar pomes d’agost, àcides i verdes. També els músics en aquells descansos sense resoldre carregaven les maletes de solfes, prunes i pometes. Recordo, jo soc el nen endormiscat de l’escena, com el vocalista ballava amb una rossa de mentida vestida de blanc princesa amb taques vermelles grosses. Quan era a la feina de cantar lluïa repentinat amb els cabells greixosos acabats de solcar per una pinta espessa amarrat al faristol com si fos la cintureta de la rossa de mentida.

Bona festa major!