Dia dels Difunts convivint amb la memòria.

 

Hi ha dies que no semblen dies, sinó silencis amb data. El Dia dels Difunts n’és un. Més que celebrar-lo, el respectem. El travessem en una jornada feta de calma forçada i pensaments. Una pausa pel repòs dels difunts. Fins i tot la llum sembla més suau, com si la claror tingués consideració pels absents decorant el cel amb túniques de fantasma esfilegassades. El Dia dels Difunts deixa de ser un diàleg amb la mort per convertir-se en un monòleg sobre la vida... la nostra vida. Anar al cementiri és assistir a una cerimònia sense discurs. Portem flors, recordem noms, fem veure que tot continua igual. Però en el fons sabem que no és veritat. Les flors s’assequen, els noms s’esborren, i nosaltres no som els mateixos.

El cementiri és una metròpoli paral·lela, silenciosa, ordenada, meticulosa en el seu repòs. Hi ha carrerons, monuments, plaques lluents i cantonades amb xiprers com places. Si t’hi passeges amb calma, hi descobreixes una estranya forma de convivència. De fet, és l’únic lloc on tothom acaba trobant pau -o com a mínim, ningú no protesta- ja que els egos s’esborren i les discussions sobren. Tot allò que havia estat urgent, decisiu, perd importància. Deu ser això el que ens incomoda, veure la nostra vida abocada a una data d’entrada determinada quan les circumstàncies ens hi empadronin.

Hi ha qui visita els seus amb devoció litúrgica, com si les flors fossin pregàries. Altres hi van per no sentir-se culpables. Hi ha qui prefereix no anar-hi, no per manca d’estima, sinó perquè no necessita una tomba per recordar. Els records són més lleugers que el marbre d’una làpida o les cendres en una urna biodegradable.

Però el dia dels difunts no és només un exercici de memòria. És també una manera de mirar-nos al mirall del temps. És un inventari de vida amb un punt de penediment per tot allò que no hem fet, pels somnis pendents i, fonamentalment, per les converses i els gestos estalviats. I, tanmateix, hi ha una bellesa estranya -enigmàtica- en el ritual. Entre les làpides, tot respira ordre, proporció, silenci. No hi ha presses, ni trànsit, ni anuncis. Només el vent movent les flors seques i l’eco llunyà d’una campana tocant a morts. El món decideix de fer una pausa recordant la seva fragilitat.

Els visitants, sempre tan organitzats, volem tenir la mort sota control. La pintem, la tornem poètica, li portem flors i redactem epitafis enginyosos. La convertim en patrimoni familiar, en objecte de disseny. Però ella, tossuda, no es deixa domesticar. S’entesta a ensenyar-nos la lliçó, tot s’acaba.

En aquests temps, fins i tot la mort s’ha posat al dia. Hi ha làpides amb codis QR que enllacen a vídeos, a perfils commemoratius a les xarxes, flors que no s’assequen i llums LED que s’encenen amb temporitzador. Hem convertit el dol en una aplicació més. Potser és el nostre intent d’allunyar el vertigen, de creure que la tecnologia -la barca funerària- ens pot portar a l’eternitat. Amb l’animació de les estàtiques fotos en blanc i negre hi afegim una versemblança inquietant. Però el record no es fonamenta en les xarxes socials. Un aroma, una cançó, una fotografia descolorida poden fer més que un disc dur carregat de memòria i pampallugues. A vegades, recordar és només sentir un buit familiar, una presència sense cos que t’acompanya quan menys t’ho esperes. Els difunts, de fet, mai no marxen del tot, canvien l’adreça amb la nostra complicitat encara que haguem buidat el seu significat original per omplir-lo amb el nostre narcisisme.

I malgrat tot, quan sortim del cementiri, ens sentim més lleugers. No perquè haguem deixat res allà dins, sinó perquè hem recordat allò essencial: que encara respirem, que encara tenim gana, fred, feina, gent que ens estima i gent a qui estimar. Que cada instant és fràgil i, justament per això, immens. Potser aquest és el veritable sentit del Dia dels Difunts: no tant mirar enrere, sinó mirar millor el present. Entendre que la mort no és un final, sinó un record íntim. Que viure és una manera d’acomiadar-se lentament, però amb estil. Que cada gest amable, cada rialla compartida, cada silenci sincer són les flors que també ens deixaran, tard o d’hora, en algun racó de la memòria d’algú altre.

I així, any rere any, tornem al cementiri com qui visita aquell vell mestre savi. Perquè, en el fons, els morts ens havien volgut ensenyar el que no hem après encara, que la pressa és poc útil, que els mals de cap s’esbargeixen, i que la vida -amb les seves presses, els seus errors i els seus encerts- és massa breu per no fer-hi estada amb tendresa i intensitat. Quan sortim, l’oratge ens acarona amb un adéu discret. Darrere nostre, el silenci resta al seu lloc, tornem a l’aldea dels vius amb la sensació, difícil d’explicar però tan humana, que aquella quietud ens ha colpit. Potser per això hi tornem cada any -no per ells, sinó per nosaltres-. Per sentir-nos vius, que som de pas, i que el millor homenatge que podem fer als difunts és aprendre, d’una vegada, a viure amb la mateixa serenor amb què ells deuen reposar.

Grans gestes del segle XXI.

 

Ara que el món es va arreglant amb la “pau” a Gaza i el final a un pam de “negociar-la” a Ucraïna, la humanitat respira més alleujada. Són els gestos “diplomàtics” emanats del gran artífex, en Donald Trump -i dels seus sequaços-. No acabo d’entendre com el Nobel de la Pau no va estar merescudament atorgat a aquest polític amb una trajectòria exemplar i tan singular. Ha d’acabar necessàriament explicada als llibres d’història i a les enciclopèdies de les grans gestes del segle XXI. Més enllà de tota la Història escrita en majúscules, des dels prolegòmens al país dels troglodites fins ara mateix.

La resta no són notícies, no hi ha galants a la mida del NO-DO per fer ombra a aquest personatge, una hiperactiva font constant de facècies, acudits i maneres que es podran aplegar en l’esmentada enciclopèdia universal. Un manual d’astúcies -martingales- d’obligada lectura per als futurs líders amb anhels per remenar les cireres de la geopolítica de talla gran, calibre gruixut, i d’abast global. La resta, només bagatel·les.

Aquest és el motiu pel qual el farciment informatiu s’ha d’acompanyar amb guarnicions i segons plats de poc fonament culinari. Anècdotes, comparades amb les gestes heroiques tocades pel messianisme de l’actual president nord-americà, les podríem passar per alt i continuar respirant malgrat el protagonisme amb què França s’entesta a aixecar el dit a les contraportades dels informatius. L’enveja i el protagonisme desmesurats l’han portada a empescar-se grans titulars. A la tendència una mica en hores baixes d’Emmanuel Macron, després de la derrota a la primera volta del seu grup Renaixement. Dels problemes per postular un primer ministre que sobrevisqui més d’una setmana a les mocions de censura. Del protagonisme aigualit, sovint sota l’ombra del serrell d’en Trump, en matèria internacional, cal preguntar-se si reeixirà o se n’anirà en orris la grandeur gal·la, l’empremta inveterada del país veí a la corda fluixa de la decadència.

L’entrada literal a la presó de Nicolas Sarkozy ha estat un bon assaig per reclamar l’atenció. La lliçó que en podem extreure és que a França tothom és igual davant de la llei. La igualtat, un dels lemes de la Revolució Francesa, s’ha demostrat vigent empresonant qui va ser president de la República. Sarkozy ingressant al centre penitenciari amb la Carla Bruni acomiadant-lo, llançant petons als seguidors. Fent-li costat públicament és una imatge molt llaminera per a la premsa del cor, amatent al perfil bo de la fotogènica companya del reclòs.

En Macron ha tingut un cop de sort per desenfocar la seva acció política i el grau de suport precari. Un analista polític de taulell i vinassa tenia prou clar que el robatori de les joies al Louvre hauria estat una maniobra encoberta per atenuar la realitat. Pa i circ mediàtics que posen en segon pla la resta d’afers transcendents a França. Un muntatge d’en Macron per endur-se’n les joies napoleòniques. L’observador aventurava, apujant el volum de l’argument entre cervesa i cervesa, que les joies han estat un aranzel més que s’ha pagat marginalment. Ja hi ha muntatges gràfics a les xarxes on Donald Trump apareix coronat i engalanat amb els caríssims penjolls monàrquics sostrets al Louvre. Visca l’emperador! De mica en mica, el patrimoni artístic migra en estranyes circumstàncies per bastir museus exclusius d’incògnit. He abandonat la conferència quan s’enfilava decidit, glop rere glop, per una altra possibilitat. Denunciava enfurismat com moltes obres artístiques han estat falsificades perquè les peces originals s’exposin en museus clandestins en la privatització galopant, ara també del patrimoni cultural.

Buscar afinitats, una cortina de fum als convulsos moments polítics actuals dels Pirineus fins a Gibraltar, té moltes possibilitats i alguns paral·lelismes. Cercant-ne una de versemblant, propera, em fa decantar, trompassant fronteres i legislacions, per la distopia impossible d’imaginar quina hauria estat la repercussió d’una mesura similar a la d’en Sarkozy aplicada al rei emèrit, el proscrit de la corona que resideix com un pròfug allunyat de qui van estar els seus súbdits. Com que no ho veurem mai, em declino per la frivolitat en les darreres edicions del premi Planeta. S’ha tendit per còpies de qualitat dubtosa quan el guardó tenia prestigi i nivell literari reconegut. Un repàs al llistat de guardonats durant l’existència del premi és tot un manifest al respecte, literatura de patacada amanida a la cuina casolana del grup Atresmedia. El premi més ben dotat del món roman a casa.  

Un poema mercantil.

 

Ara mateix hauria de fer una ullada a com cotitza a les cases de juguesques l’OPA del BBVA en contra del Sabadell. L’Oferta Pública d’Adquisició és una maniobra legal per la qual un inversor ofereix públicament als accionistes d’una altra empresa comprar les seves participacions a un preu superior al seu valor de cotització. L’objectiu és evident, eliminar l’empresa comprada del mercat o reduir-ne la competència en un sector, en aquest cas, el de la banca. 

Mai el desplegament de seducció mediàtic, la propaganda per terra, per mar i pels núvols havia estat tan intensa i reiterativa. ¿Algú ha comptat els anuncis només a la televisió emesos per part d’una i de l’altra entitat bancàries? El màrqueting al respecte és aclaparador, gairebé se solapen, un rere de l’altre, espais que si no estàs a l’aguait es poden arribar a confondre pel formalisme -o el minimalisme- gràfic i visual amb predomini dels grisos. La borsa, de fet, no té una gama de color assortida, només el verd i el vermell. Ja fa temps que la pugna és dirimeix en una audiència majoritàriament innocent. Sí, innocent, perquè jo i un percentatge elevadíssim dels espectadors a qui van realment adreçats aquests missatges captivadors -temptadors- no hi tenim cap interès i, per descomptat, ni una trista acció. Practiquem la tècnica que al món dels braus consisteix a contemplar-se la sagnia des de la barrera -o des del sofà de casa-.

Soc un llec en matèria borsària, un ignorant de la macroeconomia, però com al futbol, malgrat no ser soci ni aferrissat seguidor de cap equip, sí que tinc les meves simpaties quan es disputa un partit del segle que si no n’has vist la retransmissió, la vida social et desterra. En aquest cas em passa quelcom de similar, per allò de la samarreta suada per l’esperit de David contra Goliat, em decanto a favor del Sabadell. Ja es veurà! Si la cosa dels diners tingués una poètica amb les seves metàfores i les seves rimes, m’he adonat que Sabadell permet una rima consonant, dura, amb clatell. ¿Una metonímia gens sentimental que podria profetitzar la clatellada que s’apropa?

Acostumo a llegir el diari d’ahir mentre esmorzo, perquè les notícies prenen una mica la textura dels iogurts caducats, perden la punyent fiblada de la immediatesa en la rabiosa actualitat estremidora -catastròfica- que descriuen. Ja fa dies, potser mesos, que un banc i l’altre omplen pàgines completes, o dobles, dedicades a anunciar les seves virtuts amb contundent fermesa. El comprador parla de beneficis, decantar-se per l’opa fent el salt a l’altra entitat, és com creuar la frontera de Xauxa. Mentre, el banc assaltat o agredit es rebel·la denunciant la mentida, “que no t’enganyin”. Marxar amb un cop de porta sonor a causa d’una infidelitat comptable sota la promesa de molta terra a l’Habana, es de traïdors i de covards. Assistim, doncs, a una fascinant apocalipsi als parquets.

L’escena té un punt de pel·lícula del llunyà oest amb lladregots de vaques o de cavalls i malfactors a cara coberta que atraquen la sucursal del llogaret a perdigonades. Vistos els vents que bufen, no descarto que es recuperi el cinema de cowboys ja que té un punt d’intersecció amb escenes actuals on no hi manca el prepotent fatxenda que entra a la taverna provocant i posant a prova la rapidesa dels estossinats amb un tret destre i amb molta punteria. La paraula “hostil” és la que em provoca aquesta associació mental, ja em disculpareu. El diccionari, que serveix per regular i posar ordre en el garbuix de les paraules, defineix literalment l’adjectiu com allò “propi d’un enemic, que mostra la disposició o la inspiració d’aquest”.

La jugada subtil és, doncs, disfressar l’hostilitat de l’opa salpebrada amb els beneficis i els avantatges a compte de la fusió imposada, no de bon grat. Al món financer no els cal pintar-ho de rosa on l’amor s’hi posa. Els diners són freds i esquius, no estan per romanços. No tenen ànima ni esperit. Ostenten, en paper -o virtuals-, el poder exacte i suprem en les transaccions amb unes normes i regulacions que poden fugir del sentit comú permetent comprar allò que no es té o al mercat de futurs el que no ha nascut encara, com les collites de blat o la producció de la garrofa de secà. Batalles en una guerra sense treva que poden convertir la tropa en zombis de la indigència si t’oblides de retornar els crèdits o la hipoteca. Societats anònimes sense rostre si no és el dels generals, carregats de medalles i de molta ambició, exhibint sense pudor qui té el rendiment més llarg. Dirigents capaços de trobades sense plans de pau amb posat i tarannà esportius quan, en societat, no deixen de representar el paper d’amigables col·legues.

Qui se’n sortirà amb la seva? Incertesa, ja que la cartera només s’apropa al cor quan la portem a la butxaca de la camisa.

 

PD: Contemplat des de la ingenuïtat despullada de complexitats penso en el que està succeint, a Palestina, a la invasió d’Ucraïna o en les maniobres del cowboy Donald Trump, té quelcom d’OPA -però molt i molt hostil!- per neutralitzar o eliminar els objectius proposats.