Grans gestes del segle XXI.

 

Ara que el món es va arreglant amb la “pau” a Gaza i el final a un pam de “negociar-la” a Ucraïna, la humanitat respira més alleujada. Són els gestos “diplomàtics” emanats del gran artífex, en Donald Trump -i dels seus sequaços-. No acabo d’entendre com el Nobel de la Pau no va estar merescudament atorgat a aquest polític amb una trajectòria exemplar i tan singular. Ha d’acabar necessàriament explicada als llibres d’història i a les enciclopèdies de les grans gestes del segle XXI. Més enllà de tota la Història escrita en majúscules, des dels prolegòmens al país dels troglodites fins ara mateix.

La resta no són notícies, no hi ha galants a la mida del NO-DO per fer ombra a aquest personatge, una hiperactiva font constant de facècies, acudits i maneres que es podran aplegar en l’esmentada enciclopèdia universal. Un manual d’astúcies -martingales- d’obligada lectura per als futurs líders amb anhels per remenar les cireres de la geopolítica de talla gran, calibre gruixut, i d’abast global. La resta, només bagatel·les.

Aquest és el motiu pel qual el farciment informatiu s’ha d’acompanyar amb guarnicions i segons plats de poc fonament culinari. Anècdotes, comparades amb les gestes heroiques tocades pel messianisme de l’actual president nord-americà, les podríem passar per alt i continuar respirant malgrat el protagonisme amb què França s’entesta a aixecar el dit a les contraportades dels informatius. L’enveja i el protagonisme desmesurats l’han portada a empescar-se grans titulars. A la tendència una mica en hores baixes d’Emmanuel Macron, després de la derrota a la primera volta del seu grup Renaixement. Dels problemes per postular un primer ministre que sobrevisqui més d’una setmana a les mocions de censura. Del protagonisme aigualit, sovint sota l’ombra del serrell d’en Trump, en matèria internacional, cal preguntar-se si reeixirà o se n’anirà en orris la grandeur gal·la, l’empremta inveterada del país veí a la corda fluixa de la decadència.

L’entrada literal a la presó de Nicolas Sarkozy ha estat un bon assaig per reclamar l’atenció. La lliçó que en podem extreure és que a França tothom és igual davant de la llei. La igualtat, un dels lemes de la Revolució Francesa, s’ha demostrat vigent empresonant qui va ser president de la República. Sarkozy ingressant al centre penitenciari amb la Carla Bruni acomiadant-lo, llançant petons als seguidors. Fent-li costat públicament és una imatge molt llaminera per a la premsa del cor, amatent al perfil bo de la fotogènica companya del reclòs.

En Macron ha tingut un cop de sort per desenfocar la seva acció política i el grau de suport precari. Un analista polític de taulell i vinassa tenia prou clar que el robatori de les joies al Louvre hauria estat una maniobra encoberta per atenuar la realitat. Pa i circ mediàtics que posen en segon pla la resta d’afers transcendents a França. Un muntatge d’en Macron per endur-se’n les joies napoleòniques. L’observador aventurava, apujant el volum de l’argument entre cervesa i cervesa, que les joies han estat un aranzel més que s’ha pagat marginalment. Ja hi ha muntatges gràfics a les xarxes on Donald Trump apareix coronat i engalanat amb els caríssims penjolls monàrquics sostrets al Louvre. Visca l’emperador! De mica en mica, el patrimoni artístic migra en estranyes circumstàncies per bastir museus exclusius d’incògnit. He abandonat la conferència quan s’enfilava decidit, glop rere glop, per una altra possibilitat. Denunciava enfurismat com moltes obres artístiques han estat falsificades perquè les peces originals s’exposin en museus clandestins en la privatització galopant, ara també del patrimoni cultural.

Buscar afinitats, una cortina de fum als convulsos moments polítics actuals dels Pirineus fins a Gibraltar, té moltes possibilitats i alguns paral·lelismes. Cercant-ne una de versemblant, propera, em fa decantar, trompassant fronteres i legislacions, per la distopia impossible d’imaginar quina hauria estat la repercussió d’una mesura similar a la d’en Sarkozy aplicada al rei emèrit, el proscrit de la corona que resideix com un pròfug allunyat de qui van estar els seus súbdits. Com que no ho veurem mai, em declino per la frivolitat en les darreres edicions del premi Planeta. S’ha tendit per còpies de qualitat dubtosa quan el guardó tenia prestigi i nivell literari reconegut. Un repàs al llistat de guardonats durant l’existència del premi és tot un manifest al respecte, literatura de patacada amanida a la cuina casolana del grup Atresmedia. El premi més ben dotat del món roman a casa.