Un poema mercantil.

 

Ara mateix hauria de fer una ullada a com cotitza a les cases de juguesques l’OPA del BBVA en contra del Sabadell. L’Oferta Pública d’Adquisició és una maniobra legal per la qual un inversor ofereix públicament als accionistes d’una altra empresa comprar les seves participacions a un preu superior al seu valor de cotització. L’objectiu és evident, eliminar l’empresa comprada del mercat o reduir-ne la competència en un sector, en aquest cas, el de la banca. 

Mai el desplegament de seducció mediàtic, la propaganda per terra, per mar i pels núvols havia estat tan intensa i reiterativa. ¿Algú ha comptat els anuncis només a la televisió emesos per part d’una i de l’altra entitat bancàries? El màrqueting al respecte és aclaparador, gairebé se solapen, un rere de l’altre, espais que si no estàs a l’aguait es poden arribar a confondre pel formalisme -o el minimalisme- gràfic i visual amb predomini dels grisos. La borsa, de fet, no té una gama de color assortida, només el verd i el vermell. Ja fa temps que la pugna és dirimeix en una audiència majoritàriament innocent. Sí, innocent, perquè jo i un percentatge elevadíssim dels espectadors a qui van realment adreçats aquests missatges captivadors -temptadors- no hi tenim cap interès i, per descomptat, ni una trista acció. Practiquem la tècnica que al món dels braus consisteix a contemplar-se la sagnia des de la barrera -o des del sofà de casa-.

Soc un llec en matèria borsària, un ignorant de la macroeconomia, però com al futbol, malgrat no ser soci ni aferrissat seguidor de cap equip, sí que tinc les meves simpaties quan es disputa un partit del segle que si no n’has vist la retransmissió, la vida social et desterra. En aquest cas em passa quelcom de similar, per allò de la samarreta suada per l’esperit de David contra Goliat, em decanto a favor del Sabadell. Ja es veurà! Si la cosa dels diners tingués una poètica amb les seves metàfores i les seves rimes, m’he adonat que Sabadell permet una rima consonant, dura, amb clatell. ¿Una metonímia gens sentimental que podria profetitzar la clatellada que s’apropa?

Acostumo a llegir el diari d’ahir mentre esmorzo, perquè les notícies prenen una mica la textura dels iogurts caducats, perden la punyent fiblada de la immediatesa en la rabiosa actualitat estremidora -catastròfica- que descriuen. Ja fa dies, potser mesos, que un banc i l’altre omplen pàgines completes, o dobles, dedicades a anunciar les seves virtuts amb contundent fermesa. El comprador parla de beneficis, decantar-se per l’opa fent el salt a l’altra entitat, és com creuar la frontera de Xauxa. Mentre, el banc assaltat o agredit es rebel·la denunciant la mentida, “que no t’enganyin”. Marxar amb un cop de porta sonor a causa d’una infidelitat comptable sota la promesa de molta terra a l’Habana, es de traïdors i de covards. Assistim, doncs, a una fascinant apocalipsi als parquets.

L’escena té un punt de pel·lícula del llunyà oest amb lladregots de vaques o de cavalls i malfactors a cara coberta que atraquen la sucursal del llogaret a perdigonades. Vistos els vents que bufen, no descarto que es recuperi el cinema de cowboys ja que té un punt d’intersecció amb escenes actuals on no hi manca el prepotent fatxenda que entra a la taverna provocant i posant a prova la rapidesa dels estossinats amb un tret destre i amb molta punteria. La paraula “hostil” és la que em provoca aquesta associació mental, ja em disculpareu. El diccionari, que serveix per regular i posar ordre en el garbuix de les paraules, defineix literalment l’adjectiu com allò “propi d’un enemic, que mostra la disposició o la inspiració d’aquest”.

La jugada subtil és, doncs, disfressar l’hostilitat de l’opa salpebrada amb els beneficis i els avantatges a compte de la fusió imposada, no de bon grat. Al món financer no els cal pintar-ho de rosa on l’amor s’hi posa. Els diners són freds i esquius, no estan per romanços. No tenen ànima ni esperit. Ostenten, en paper -o virtuals-, el poder exacte i suprem en les transaccions amb unes normes i regulacions que poden fugir del sentit comú permetent comprar allò que no es té o al mercat de futurs el que no ha nascut encara, com les collites de blat o la producció de la garrofa de secà. Batalles en una guerra sense treva que poden convertir la tropa en zombis de la indigència si t’oblides de retornar els crèdits o la hipoteca. Societats anònimes sense rostre si no és el dels generals, carregats de medalles i de molta ambició, exhibint sense pudor qui té el rendiment més llarg. Dirigents capaços de trobades sense plans de pau amb posat i tarannà esportius quan, en societat, no deixen de representar el paper d’amigables col·legues.

Qui se’n sortirà amb la seva? Incertesa, ja que la cartera només s’apropa al cor quan la portem a la butxaca de la camisa.

 

PD: Contemplat des de la ingenuïtat despullada de complexitats penso en el que està succeint, a Palestina, a la invasió d’Ucraïna o en les maniobres del cowboy Donald Trump, té quelcom d’OPA -però molt i molt hostil!- per neutralitzar o eliminar els objectius proposats.