Dia dels Difunts convivint amb la memòria.

 

Hi ha dies que no semblen dies, sinó silencis amb data. El Dia dels Difunts n’és un. Més que celebrar-lo, el respectem. El travessem en una jornada feta de calma forçada i pensaments. Una pausa pel repòs dels difunts. Fins i tot la llum sembla més suau, com si la claror tingués consideració pels absents decorant el cel amb túniques de fantasma esfilegassades. El Dia dels Difunts deixa de ser un diàleg amb la mort per convertir-se en un monòleg sobre la vida... la nostra vida. Anar al cementiri és assistir a una cerimònia sense discurs. Portem flors, recordem noms, fem veure que tot continua igual. Però en el fons sabem que no és veritat. Les flors s’assequen, els noms s’esborren, i nosaltres no som els mateixos.

El cementiri és una metròpoli paral·lela, silenciosa, ordenada, meticulosa en el seu repòs. Hi ha carrerons, monuments, plaques lluents i cantonades amb xiprers com places. Si t’hi passeges amb calma, hi descobreixes una estranya forma de convivència. De fet, és l’únic lloc on tothom acaba trobant pau -o com a mínim, ningú no protesta- ja que els egos s’esborren i les discussions sobren. Tot allò que havia estat urgent, decisiu, perd importància. Deu ser això el que ens incomoda, veure la nostra vida abocada a una data d’entrada determinada quan les circumstàncies ens hi empadronin.

Hi ha qui visita els seus amb devoció litúrgica, com si les flors fossin pregàries. Altres hi van per no sentir-se culpables. Hi ha qui prefereix no anar-hi, no per manca d’estima, sinó perquè no necessita una tomba per recordar. Els records són més lleugers que el marbre d’una làpida o les cendres en una urna biodegradable.

Però el dia dels difunts no és només un exercici de memòria. És també una manera de mirar-nos al mirall del temps. És un inventari de vida amb un punt de penediment per tot allò que no hem fet, pels somnis pendents i, fonamentalment, per les converses i els gestos estalviats. I, tanmateix, hi ha una bellesa estranya -enigmàtica- en el ritual. Entre les làpides, tot respira ordre, proporció, silenci. No hi ha presses, ni trànsit, ni anuncis. Només el vent movent les flors seques i l’eco llunyà d’una campana tocant a morts. El món decideix de fer una pausa recordant la seva fragilitat.

Els visitants, sempre tan organitzats, volem tenir la mort sota control. La pintem, la tornem poètica, li portem flors i redactem epitafis enginyosos. La convertim en patrimoni familiar, en objecte de disseny. Però ella, tossuda, no es deixa domesticar. S’entesta a ensenyar-nos la lliçó, tot s’acaba.

En aquests temps, fins i tot la mort s’ha posat al dia. Hi ha làpides amb codis QR que enllacen a vídeos, a perfils commemoratius a les xarxes, flors que no s’assequen i llums LED que s’encenen amb temporitzador. Hem convertit el dol en una aplicació més. Potser és el nostre intent d’allunyar el vertigen, de creure que la tecnologia -la barca funerària- ens pot portar a l’eternitat. Amb l’animació de les estàtiques fotos en blanc i negre hi afegim una versemblança inquietant. Però el record no es fonamenta en les xarxes socials. Un aroma, una cançó, una fotografia descolorida poden fer més que un disc dur carregat de memòria i pampallugues. A vegades, recordar és només sentir un buit familiar, una presència sense cos que t’acompanya quan menys t’ho esperes. Els difunts, de fet, mai no marxen del tot, canvien l’adreça amb la nostra complicitat encara que haguem buidat el seu significat original per omplir-lo amb el nostre narcisisme.

I malgrat tot, quan sortim del cementiri, ens sentim més lleugers. No perquè haguem deixat res allà dins, sinó perquè hem recordat allò essencial: que encara respirem, que encara tenim gana, fred, feina, gent que ens estima i gent a qui estimar. Que cada instant és fràgil i, justament per això, immens. Potser aquest és el veritable sentit del Dia dels Difunts: no tant mirar enrere, sinó mirar millor el present. Entendre que la mort no és un final, sinó un record íntim. Que viure és una manera d’acomiadar-se lentament, però amb estil. Que cada gest amable, cada rialla compartida, cada silenci sincer són les flors que també ens deixaran, tard o d’hora, en algun racó de la memòria d’algú altre.

I així, any rere any, tornem al cementiri com qui visita aquell vell mestre savi. Perquè, en el fons, els morts ens havien volgut ensenyar el que no hem après encara, que la pressa és poc útil, que els mals de cap s’esbargeixen, i que la vida -amb les seves presses, els seus errors i els seus encerts- és massa breu per no fer-hi estada amb tendresa i intensitat. Quan sortim, l’oratge ens acarona amb un adéu discret. Darrere nostre, el silenci resta al seu lloc, tornem a l’aldea dels vius amb la sensació, difícil d’explicar però tan humana, que aquella quietud ens ha colpit. Potser per això hi tornem cada any -no per ells, sinó per nosaltres-. Per sentir-nos vius, que som de pas, i que el millor homenatge que podem fer als difunts és aprendre, d’una vegada, a viure amb la mateixa serenor amb què ells deuen reposar.