Del porc, tot s'aprofita.

 

L’antic ofici de pagès, alguns han evolucionat a productors, es podria considerar una professió d’alt risc. Ara per ara pateixen diverses escomeses inquietants. Tres focus: un afecta el sector boví amb la dermatosi nodular, milers de vaques sacrificades i més de cent cinquanta mil d’immobilitzades. El segon impacta en les espècies de ploma, la grip aviària comporta que totes les aus de corral criades a l'aire lliure hagin d'estar confinades com a mesura de protecció davant l'augment de brots d’aquesta grip a causa dels moviments migratoris de l’ocellam divers. El tercer focus és el brot de pesta porcina africana acabada de detectar en dos senglars a Collserola.

Els casos de senglars contaminats, els dos primers la setmana passada, han obligat el Ministeri d'Agricultura a suspendre les llicències d'exportació de productes derivats de la carn de porc amb destinació a països extracomunitaris. Vista i mesurada la incidència d’aquestes pestes és per posar-se les mans al cap. Només esclatar, la carn de porc ja ha patit una davallada en el preu segons la llotja lleidatana que en marca la referència. La producció d’una granja no s’atura d’avui per a demà. No hi ha un polsador d’alarma per parar-la sobtadament. La sobreproducció i baix preu tocaran de ple castigant fort el sector. Faig els criadors de porcs, també els de la casa Tarradellas, esmolant l’agudesa i la creativitat als espots publicitaris. Un porquet enfredorit amb bufanda nadalenca i motxilla cercant una llar d’acollida. Saltironejant xiroi i somrient primer trucarà a la porta, en una segona escena es veu com li comprovem la febre al front. El garrinet amb cara de pena ens suplicarà establir-se a la nostra vida com un animal de companyia. -Adopteu-me! -ja no es tractarà de servir-lo a taula infiltrat en una pizza o embolicat en un fuet.

Segons les darreres dades, el sector representa un negoci d'uns vuit mil milions d'euros al conjunt de l'Estat. Catalunya té una cabana porcina de gairebé vuit milions de caps de bestiar. Concretament, les vendes de porc i derivats fora de l'Estat tenen un volum de tres mil milions d'euros anuals, dels quals mil milions són fora de la UE. Amb tants o més porcs que habitants no és, doncs, només una faula econòmica amb tres porquets.

L'accés a la zona està prohibit per evitar que el virus s’estengui a altres parts de Catalunya. Representa un perímetre amb un radi de sis quilòmetres al Parc Natural de Collserola i afecta, de moment, una dotzena de municipis. La Generalitat ha analitzat una quarantena de senglars més trobats a la zona, dels quals uns vuit poden tenir la malaltia. Per ara, no se n'ha detectat cap altre cas. Les trenta i escaig de granges analitzades han donat en totes les proves negatiu, informen les administracions preocupades a negociar amb els tercers països importadors de porc espanyol que acceptin la regionalització de la malaltia, com ha fet la Xina. És a dir, que no es pugui exportar a països fora de la Unió Europea els productes porcins de la província de Barcelona, que el veto no afecti els de la resta de Catalunya i de l'Estat. És el reconeixement d’una nova competència, la gestió de la desgràcia.

Els últims casos detectats a l'Estat van ser el 1994, tot i que la malaltia fa anys que està present en altres països de la UE. Com ha arribat el virus? Un misteri. Els responsables aventuren la possibilitat d'alguna mostra de menjar amb carn de porc contaminada que hauria entrat en contacte amb els senglars de Collserola. Insinuen els rosegons d’un entrepà amb xoriço assassí deixat estar a la contrada. Ves a saber!

El senglar ha evolucionat a subespècie urbanita. Un problema, de fet ja es podria considerar plaga abans de la pesta africana. Què no podia succeir quan aquests bucòlics aventurers de vorera i predadors dels cubells d’escombraries s’han empadronat a les ciutats. L’exercit dels senglars, com els pintorescos cabirols i d’altres espècies alienes a un control veterinari exhaustiu són els reis de la carretera, els dissenyadors dels forats als camps de golf en els conreus i en les pastures on s’atipen -demaneu-ho a algun pagès encara en actiu-. Els afectats confirmen que no en treuen cap benefici que no sigui un positiu al ventall de pestes vigents.

Una dada rellevant, perquè un estat pugui ser declarat lliure de pesta porcina africana ha de passar un any sense que se'n declari cap nou cas. La mentalitat postpandèmia ens ha tornat molt més sensibles. Recuperar la confiança dels mercats i la normalitat en la producció, distribució i comercialització seran un repte formidable.

 

El negoci dels terrats a Sarajevo.

 

Quan es parla del setge de Sarajevo -1.425 dies sota el foc dels morters, els talls de subministrament i la por espessa als carrers - es repeteixen escenes que ja formen part de l’imaginari col·lectiu amb gent corrent entre els edificis, avis travessant avingudes amb bosses plenes de misèria, nens que aprenien a calcular trajectòries de bala abans de saber multiplicar. Però hi ha un capítol -tabú-, el dels franctiradors que pagaven per disparar. Personatges -excepcionalment alguns d’estrangers- que, per un preu acordat, podien pujar a un terrat i “provar” un rifle de precisió contra la població civil assetjada.

La història és inquietant, però va existir. La corroboren testimonis que no volen aparèixer amb nom i cognoms, informes orals recollits pels primers periodistes que van entrar a la ciutat i, sobretot, la lògica econòmica perversa que apareix en qualsevol guerra, tot el que es pot comprar, es ven. I en un setge on faltava menjar, medicines, gasolina i esperança, la violència també va cotitzar a la borsa dels horrors més execrables. Segons testimonis recollits en notes de premsa de l’època i en converses informals amb corresponsals de guerra, el procediment era sempre similar. No hi havia anuncis. Només paraules insinuades entre combatents irregulars, mercenaris o homes amb connexions amb les milícies. Un estranger -sovint vingut de Sèrbia, Croàcia o, més rarament, d’algun país europeu- preguntava si era possible “veure la línia de foc”. L’intermediari, que solia ser algú amb accés als terrats o a zones altes dels suburbis ocupats, ho facilitava.

El preu variava segons la intensitat del conflicte, la disponibilitat d’armes o el grau de atrocitat que s’hi cercava. Algunes fonts parlen de l’equivalent a uns 50 o 100 euros actuals per poder fer uns quants trets. En emocions més intenses, les quantitats eren molt més altes si es garantia un rifle de bona qualitat o una posició amb “visibilitat”. Els diners, com sol passar, es movien sense deixar rastre. El “client” pujava fins a un edifici destruït on un combatent li ensenyava a utilitzar el fusell, li mostrava una finestra sense vidres i assenyalava el carrer. Els testimonis coincideixen, el client gairebé mai sabia contra què disparava. Podia ser un contenidor, un cotxe abandonat o una figura llunyana que es movia. En alguns casos, podia ser una persona. Era un mercat a l’engròs d’adrenalina.

Alguns d’aquests “clients” eren mercenaris que volien provar armament real. Altres, aficionats a les armes provinents de països on la guerra era un espectacle televisiu. Homes que havien vist massa pel·lícules i que no distingien entre una pantalla i la realitat. També hi havia, segons testimonis de l’ONU, membres d’unitats paramilitars que oferien aquesta “experiència” com a manera de recaptar diners, de fer negoci amb la curiositat morbosa d’alguns turistes bèl·lics. En tots els casos, hi havia un element comú, la deshumanització de la ciutat. Sarajevo no era vista com un lloc ple de famílies, sinó com un tauler de joc amb la mort per satisfer fantasies violentes. I això, a ulls dels que intentaven sobreviure-hi, era una doble condemna, patir el setge i, a més, la indiferència dels que els apuntaven -amb mira telescòpica- com una atracció en la fira del fàstic.

La vida als carrers mantenia una rutina impossible. Els habitants de Sarajevo havien convertit els moviments més simples, anar a buscar aigua o aconseguir pa, en operacions calculades. Hi havia un mapa implícit de la ciutat que només entenien els que la caminaven. Un carrer era segur fins a les 11:00 -l’hora que obria l’atracció-, una cantonada esdevenia perillosa si el sol estava alt o, tanmateix, l’avinguda que s’havia de travessar en ziga-zaga, sense dubtar. Per això, molts ciutadans van aprendre a caminar enganxats a les parets, com si fossin ombres. Les façanes mostraven centenars de marques, cadascuna testimoni d’un tret que potser no havia trobat una víctima. O potser sí. Els habitants recorden que, alguns dies, les bales voleiaven com si el franctirador fos un maldestre. Aquell dia disparaven malament.

Alguns soldats de les forces de pau de l’ONU també havien percebut aquesta activitat, però no es va voler intervenir-hi de manera directa ni decidida al·legant que la ciutat era massa gran, el setge massa dens i la cadena de responsabilitats massa confusa. La negligència internacional, combinada amb el caos intern, havia creat un ecosistema -un infern- on fins i tot la crueltat més abjecta tenia preu.

Avui, més de trenta anys després, la majoria dels que van viure el setge prefereixen parlar de resistència, de solidaritat i de supervivència. Esmentar els franctiradors de pagament és remoure el llot moral que encara esquitxa aquells carrers. Però negar-ne l’existència deu ser falsejar la història. Sarajevo no només va ser víctima d’un setge militar, sinó també d’una indústria obscura que alguns van fer molt rendible.

Sarajevo va sobreviure a tot això. Sí, però el fet que, en algun moment, hi hagués algú disposat a pagar per prémer el gallet, diu molt sobre la condició humana. A l’horror del conflicte cal afegir-hi la perversitat sense objectius bèl·lics. Només una experiència que, espero, mai expliquin ni se’n vanagloriïn. Que el ressò d’aquells trets no els dixi dormir ni existir en pau amb ells mateixos. Una condemna mínima i raonable.

 

Un món d'alarmes meteorològiques.

 

Hi ha un moment fascinant als telenotícies -una ritual col·lectiu-, quan l’home del temps apareix amb posat greu i veu solemne anunciant que “s'activa l’alerta taronja”. I aleshores, el país s’atura. O més ben dit, el país entra en pànic lleuger. No és la fi del món, però tampoc cal anar a treballar si pots quedar-te a casa mirant el radar com qui mira una sèrie de Netflix. Vivim temps d’alertes. No només meteorològiques -de fet, les altres ens afecten menys-. Però les del temps tenen una aura especial, combinen espectacle, tecnologia i supervivència. El cel és el centre d’interès a les xarxes, una successió d’imatges que ens fan sentir part d’una epopeia climàtica. “Alerta groga a tot Catalunya per fortes pluges”. I tu, que només has vist quatre gotes, comences a sospitar que potser el groc s’ha devaluat.

Aquest món, on els avis vivim de rituals exactes, comparteix el nivell àlgid quan fem la digestió del plat de sopes sense sal abans d’anar al llit. Estem pendents del que dirà l’home del temps i de la ració de píndoles que ens hem d’empassar -en aquest ordre-. Ens llevem l’endemà pel matí amb els mitjons de llana i la bufanda posats perquè el meteoròleg ha anunciat, al telenotícies vespre d’ahir, que farà un fred de trempar violins.

El sistema de colors ha creat una mena de significació emocional col·lectiva. El groc ens inquieta, el taronja ens alarma, i el vermell ens converteix en protagonistes d’un episodi del dia despès de demà. En el fons, ens agrada que ens avisin. Ens encanta ser l’objecte d’una alerta -els protagonistes-. És com rebre un missatge dient-nos que la natura pensa en -o contra- nosaltres. I això té un component psicològic captivador en una època on tot sembla imprevisible -la política, l’economia, el preu del cafè-, ja que el temps semblaria l’únic caos que podem administrar amb un mapa de colors. Cada tempesta és un espectacle amb fotos apocalíptiques, vídeos de rius furiosos, persianes malmeses. Hem convertit el cel en una sèrie coral on som actors secundaris -poetes de tramuntanada- com a testimonis d’un temporal.

Els meteoròlegs abans parlaven del temps amb prudència raonable anunciant que podia ploure una mica. Ara tot sembla més èpic quan anuncien que s’apropa una borrasca amb potencial destructiu. Després comprovem com ha plogut només una estoneta, però quin minut més intens! El llenguatge de la meteorologia ha entrat en una nova dimensió. Si abans volíem que el sol sortís, ara volem que passi alguna cosa. La tranquil·litat és avorrida, poc participativa -només conversa d’ascensor-. Un cel blau no genera rebombori. En canvi, una “dana explosiva” pot convertir qualsevol dia laborable en una fita de calendari.

Es tracta d’un fenomen global. Als Estats Units, la premsa competeix per qui escriu l’adjectiu més apocalíptic. A França, les alertes de Météo France s’han convertit en paisatge cultural, com el formatge o les vagues. I a Itàlia, on el drama és patrimoni nacional, qualsevol tempesta porta un nom que sembla tret d’una òpera: Borrasca Attila, Tempesta Beatrice, Ciclone Medea. Nosaltres encara no hem arribat a tant. De moment, ja tenim la “Dana”, que sona més a influencer que a fenomen meteorològic. Una DANA -Depressió Aïllada en Nivells Alts-, cada tardor treu les banyes a l’horitzó mentre el personal esgota el paper de vàter i els llegums en llauna als prestatges del supermercat com si haguéssim de passar l’hivern en un refugi de l’Himàlaia.

El temps no és neutral. Ni la pluja. És un camp de batalla ideològic. Quan plou massa, és culpa del canvi climàtic -segons uns-. Quan no plou, és culpa del govern -segons altres-. I quan plou poc és culpa de la sequera i del ministre de torn. A Catalunya, ja és un tema d’Estat. L’aigua ha passat de ser un recurs natural a ser matèria política. Cada pantà, cada transvasament, cada gota té partidaris i detractors. I així, mentre esperem que plogui, discutim de qui és competència. A més, hi ha la qüestió de les restriccions a les dutxes amb cronòmetre, dels jardins secs o de les piscines sense aigua, monuments al surrealisme. Ens han ensenyat a viure amb la consciència ecològica encesa: “Atenció, l’aigua no cau del cel”. I això és cert, però també és extenuant.

Les inquietuds meteorològiques s’han infiltrat. Ja no estem nerviosos, vivim en alerta emocional. El cervell modern funciona com Protecció Civil, analitza els núvols al WhatsApp, calcula la probabilitat de tempesta sentimental i activa el protocol adequat. Vivim, doncs, en estat d’agitació constant, i el temps és el reflex més literal d’aquesta sensació. El cel s’ha convertit en una metàfora perfecta del nostre estat d’ànim col·lectiu: inestable, canviant, saturat d’informació i de núvols digitals. Potser per això ens atrauen tant els radars de la pluja. És com mirar el futur en una predicció imperfecta amb un punt de bola de vidre plena d’esperança.

El so de les sirenes és hipnòtic, una barreja de seguretat i d’inquietud. Ens recorda que vivim en un món que necessita avisar-nos de tot perquè quelcom succeeix. El problema és que, a força de assajos, arriba un moment que ja no sabem distingir la prova de la realitat. El conte d’en Pere i el llop. Soroll informatiu devaluant-se per si estem vivint un episodi històric o una simulació més.

L’economia del pànic suau és molt rendible, mou diners en assegurances, kits d’emergència, generadors... Les grans marques ho saben, un bon temporal és una oportunitat. Quan neva -nevava- a ciutat, les empreses de cadenes per a cotxes es freguen les mans. Quan plou, les botigues de xinesos fan l’agost venent paraigües. I quan hi ha sequera, els supermercats carretegen més garrafes d’aigua. El clima s’ha convertit en una indústria narrativa, en un relat per vendre seguretat. Perquè si el món és imprevisible, almenys podem comprar una sensació de control. Les aplicacions meteorològiques, amb els seus gràfics minimalistes i percentatges de probabilitat, han esdevingut uns oracles moderns -amb patrocini-.

Cada generació té el seu record meteorològic sovint amb marques a les parets fins on va arribar la riuada. Hi ha un detall important, avui, cada episodi deixa rastre digital. Les pluges ja no passen, es documenten. La memòria col·lectiva viu -literalment- al núvol. Les alarmes són el mirall perfecte dels temps que corren. Reflecteixen la nostra necessitat de control, la nostra fascinació pel risc i la nostra dependència a l’alerta. Però també són un espantall recordant-nos com d’hipnòtica pot ser la por representada en gràfics i coloraines. El mirall ens mostra el progrés en la ciència que anticipa fenòmens, la tecnologia que ens protegeix, la societat que s’organitza. L’espantall, però, ens alerta de la saturació, del soroll i del pànic generats. Hi ha una línia molt fina entre estar preparats i estar obsedits. I nosaltres fa temps que la trepitgem calçats amb botes d’aigua.

Potser el problema rau en la meteorologia existencial. Vivim pendents de quan arribarà la propera tempesta, la política, l’econòmica, la judicial o la tecnològica. I cada avís nou -sigui una borrasca o una crisi- reforça la sensació que el món està en estat d’alerta perpetu. Les alarmes del temps només són el símbol visible d’una tempesta molt més profunda en un món que ha après abans a reaccionar que a entendre. Potser per això els dies sense alerta ens semblen insípids. La calma deu ser sospitosa.

I si un dia el cel emmudeix? Imaginem que el cel s’estabilitza, que no hi ha avisos ni alertes, ni gotes fredes ni onades de calor. Què faríem sense aquesta adrenalina? Potser ens obligaria a mirar altres tempestes: les humanes, les de dins, les que no surten al radar. Mentrestant, el cel seguirà fent la seva amb un ull al núvol i l’altre a la notificació. Som vulnerables. Serem capaços de redreçar-ho? Ha d’haver-hi un lloc tranquil d’alerta verda -si existís- on simplement plou. Sense titulars. Només aigua que cau, i un món que respira si no haguéssim perdut la clau del cel, aquella que els pagesos d’abans reivindicaven. Em temo molt, però, que aquesta clau l’hem malmesa.