Un món d'alarmes meteorològiques.

 

Hi ha un moment fascinant als telenotícies -una ritual col·lectiu-, quan l’home del temps apareix amb posat greu i veu solemne anunciant que “s'activa l’alerta taronja”. I aleshores, el país s’atura. O més ben dit, el país entra en pànic lleuger. No és la fi del món, però tampoc cal anar a treballar si pots quedar-te a casa mirant el radar com qui mira una sèrie de Netflix. Vivim temps d’alertes. No només meteorològiques -de fet, les altres ens afecten menys-. Però les del temps tenen una aura especial, combinen espectacle, tecnologia i supervivència. El cel és el centre d’interès a les xarxes, una successió d’imatges que ens fan sentir part d’una epopeia climàtica. “Alerta groga a tot Catalunya per fortes pluges”. I tu, que només has vist quatre gotes, comences a sospitar que potser el groc s’ha devaluat.

Aquest món, on els avis vivim de rituals exactes, comparteix el nivell àlgid quan fem la digestió del plat de sopes sense sal abans d’anar al llit. Estem pendents del que dirà l’home del temps i de la ració de píndoles que ens hem d’empassar -en aquest ordre-. Ens llevem l’endemà pel matí amb els mitjons de llana i la bufanda posats perquè el meteoròleg ha anunciat, al telenotícies vespre d’ahir, que farà un fred de trempar violins.

El sistema de colors ha creat una mena de significació emocional col·lectiva. El groc ens inquieta, el taronja ens alarma, i el vermell ens converteix en protagonistes d’un episodi del dia despès de demà. En el fons, ens agrada que ens avisin. Ens encanta ser l’objecte d’una alerta -els protagonistes-. És com rebre un missatge dient-nos que la natura pensa en -o contra- nosaltres. I això té un component psicològic captivador en una època on tot sembla imprevisible -la política, l’economia, el preu del cafè-, ja que el temps semblaria l’únic caos que podem administrar amb un mapa de colors. Cada tempesta és un espectacle amb fotos apocalíptiques, vídeos de rius furiosos, persianes malmeses. Hem convertit el cel en una sèrie coral on som actors secundaris -poetes de tramuntanada- com a testimonis d’un temporal.

Els meteoròlegs abans parlaven del temps amb prudència raonable anunciant que podia ploure una mica. Ara tot sembla més èpic quan anuncien que s’apropa una borrasca amb potencial destructiu. Després comprovem com ha plogut només una estoneta, però quin minut més intens! El llenguatge de la meteorologia ha entrat en una nova dimensió. Si abans volíem que el sol sortís, ara volem que passi alguna cosa. La tranquil·litat és avorrida, poc participativa -només conversa d’ascensor-. Un cel blau no genera rebombori. En canvi, una “dana explosiva” pot convertir qualsevol dia laborable en una fita de calendari.

Es tracta d’un fenomen global. Als Estats Units, la premsa competeix per qui escriu l’adjectiu més apocalíptic. A França, les alertes de Météo France s’han convertit en paisatge cultural, com el formatge o les vagues. I a Itàlia, on el drama és patrimoni nacional, qualsevol tempesta porta un nom que sembla tret d’una òpera: Borrasca Attila, Tempesta Beatrice, Ciclone Medea. Nosaltres encara no hem arribat a tant. De moment, ja tenim la “Dana”, que sona més a influencer que a fenomen meteorològic. Una DANA -Depressió Aïllada en Nivells Alts-, cada tardor treu les banyes a l’horitzó mentre el personal esgota el paper de vàter i els llegums en llauna als prestatges del supermercat com si haguéssim de passar l’hivern en un refugi de l’Himàlaia.

El temps no és neutral. Ni la pluja. És un camp de batalla ideològic. Quan plou massa, és culpa del canvi climàtic -segons uns-. Quan no plou, és culpa del govern -segons altres-. I quan plou poc és culpa de la sequera i del ministre de torn. A Catalunya, ja és un tema d’Estat. L’aigua ha passat de ser un recurs natural a ser matèria política. Cada pantà, cada transvasament, cada gota té partidaris i detractors. I així, mentre esperem que plogui, discutim de qui és competència. A més, hi ha la qüestió de les restriccions a les dutxes amb cronòmetre, dels jardins secs o de les piscines sense aigua, monuments al surrealisme. Ens han ensenyat a viure amb la consciència ecològica encesa: “Atenció, l’aigua no cau del cel”. I això és cert, però també és extenuant.

Les inquietuds meteorològiques s’han infiltrat. Ja no estem nerviosos, vivim en alerta emocional. El cervell modern funciona com Protecció Civil, analitza els núvols al WhatsApp, calcula la probabilitat de tempesta sentimental i activa el protocol adequat. Vivim, doncs, en estat d’agitació constant, i el temps és el reflex més literal d’aquesta sensació. El cel s’ha convertit en una metàfora perfecta del nostre estat d’ànim col·lectiu: inestable, canviant, saturat d’informació i de núvols digitals. Potser per això ens atrauen tant els radars de la pluja. És com mirar el futur en una predicció imperfecta amb un punt de bola de vidre plena d’esperança.

El so de les sirenes és hipnòtic, una barreja de seguretat i d’inquietud. Ens recorda que vivim en un món que necessita avisar-nos de tot perquè quelcom succeeix. El problema és que, a força de assajos, arriba un moment que ja no sabem distingir la prova de la realitat. El conte d’en Pere i el llop. Soroll informatiu devaluant-se per si estem vivint un episodi històric o una simulació més.

L’economia del pànic suau és molt rendible, mou diners en assegurances, kits d’emergència, generadors... Les grans marques ho saben, un bon temporal és una oportunitat. Quan neva -nevava- a ciutat, les empreses de cadenes per a cotxes es freguen les mans. Quan plou, les botigues de xinesos fan l’agost venent paraigües. I quan hi ha sequera, els supermercats carretegen més garrafes d’aigua. El clima s’ha convertit en una indústria narrativa, en un relat per vendre seguretat. Perquè si el món és imprevisible, almenys podem comprar una sensació de control. Les aplicacions meteorològiques, amb els seus gràfics minimalistes i percentatges de probabilitat, han esdevingut uns oracles moderns -amb patrocini-.

Cada generació té el seu record meteorològic sovint amb marques a les parets fins on va arribar la riuada. Hi ha un detall important, avui, cada episodi deixa rastre digital. Les pluges ja no passen, es documenten. La memòria col·lectiva viu -literalment- al núvol. Les alarmes són el mirall perfecte dels temps que corren. Reflecteixen la nostra necessitat de control, la nostra fascinació pel risc i la nostra dependència a l’alerta. Però també són un espantall recordant-nos com d’hipnòtica pot ser la por representada en gràfics i coloraines. El mirall ens mostra el progrés en la ciència que anticipa fenòmens, la tecnologia que ens protegeix, la societat que s’organitza. L’espantall, però, ens alerta de la saturació, del soroll i del pànic generats. Hi ha una línia molt fina entre estar preparats i estar obsedits. I nosaltres fa temps que la trepitgem calçats amb botes d’aigua.

Potser el problema rau en la meteorologia existencial. Vivim pendents de quan arribarà la propera tempesta, la política, l’econòmica, la judicial o la tecnològica. I cada avís nou -sigui una borrasca o una crisi- reforça la sensació que el món està en estat d’alerta perpetu. Les alarmes del temps només són el símbol visible d’una tempesta molt més profunda en un món que ha après abans a reaccionar que a entendre. Potser per això els dies sense alerta ens semblen insípids. La calma deu ser sospitosa.

I si un dia el cel emmudeix? Imaginem que el cel s’estabilitza, que no hi ha avisos ni alertes, ni gotes fredes ni onades de calor. Què faríem sense aquesta adrenalina? Potser ens obligaria a mirar altres tempestes: les humanes, les de dins, les que no surten al radar. Mentrestant, el cel seguirà fent la seva amb un ull al núvol i l’altre a la notificació. Som vulnerables. Serem capaços de redreçar-ho? Ha d’haver-hi un lloc tranquil d’alerta verda -si existís- on simplement plou. Sense titulars. Només aigua que cau, i un món que respira si no haguéssim perdut la clau del cel, aquella que els pagesos d’abans reivindicaven. Em temo molt, però, que aquesta clau l’hem malmesa.