El negoci dels terrats a Sarajevo.

 

Quan es parla del setge de Sarajevo -1.425 dies sota el foc dels morters, els talls de subministrament i la por espessa als carrers - es repeteixen escenes que ja formen part de l’imaginari col·lectiu amb gent corrent entre els edificis, avis travessant avingudes amb bosses plenes de misèria, nens que aprenien a calcular trajectòries de bala abans de saber multiplicar. Però hi ha un capítol -tabú-, el dels franctiradors que pagaven per disparar. Personatges -excepcionalment alguns d’estrangers- que, per un preu acordat, podien pujar a un terrat i “provar” un rifle de precisió contra la població civil assetjada.

La història és inquietant, però va existir. La corroboren testimonis que no volen aparèixer amb nom i cognoms, informes orals recollits pels primers periodistes que van entrar a la ciutat i, sobretot, la lògica econòmica perversa que apareix en qualsevol guerra, tot el que es pot comprar, es ven. I en un setge on faltava menjar, medicines, gasolina i esperança, la violència també va cotitzar a la borsa dels horrors més execrables. Segons testimonis recollits en notes de premsa de l’època i en converses informals amb corresponsals de guerra, el procediment era sempre similar. No hi havia anuncis. Només paraules insinuades entre combatents irregulars, mercenaris o homes amb connexions amb les milícies. Un estranger -sovint vingut de Sèrbia, Croàcia o, més rarament, d’algun país europeu- preguntava si era possible “veure la línia de foc”. L’intermediari, que solia ser algú amb accés als terrats o a zones altes dels suburbis ocupats, ho facilitava.

El preu variava segons la intensitat del conflicte, la disponibilitat d’armes o el grau de atrocitat que s’hi cercava. Algunes fonts parlen de l’equivalent a uns 50 o 100 euros actuals per poder fer uns quants trets. En emocions més intenses, les quantitats eren molt més altes si es garantia un rifle de bona qualitat o una posició amb “visibilitat”. Els diners, com sol passar, es movien sense deixar rastre. El “client” pujava fins a un edifici destruït on un combatent li ensenyava a utilitzar el fusell, li mostrava una finestra sense vidres i assenyalava el carrer. Els testimonis coincideixen, el client gairebé mai sabia contra què disparava. Podia ser un contenidor, un cotxe abandonat o una figura llunyana que es movia. En alguns casos, podia ser una persona. Era un mercat a l’engròs d’adrenalina.

Alguns d’aquests “clients” eren mercenaris que volien provar armament real. Altres, aficionats a les armes provinents de països on la guerra era un espectacle televisiu. Homes que havien vist massa pel·lícules i que no distingien entre una pantalla i la realitat. També hi havia, segons testimonis de l’ONU, membres d’unitats paramilitars que oferien aquesta “experiència” com a manera de recaptar diners, de fer negoci amb la curiositat morbosa d’alguns turistes bèl·lics. En tots els casos, hi havia un element comú, la deshumanització de la ciutat. Sarajevo no era vista com un lloc ple de famílies, sinó com un tauler de joc amb la mort per satisfer fantasies violentes. I això, a ulls dels que intentaven sobreviure-hi, era una doble condemna, patir el setge i, a més, la indiferència dels que els apuntaven -amb mira telescòpica- com una atracció en la fira del fàstic.

La vida als carrers mantenia una rutina impossible. Els habitants de Sarajevo havien convertit els moviments més simples, anar a buscar aigua o aconseguir pa, en operacions calculades. Hi havia un mapa implícit de la ciutat que només entenien els que la caminaven. Un carrer era segur fins a les 11:00 -l’hora que obria l’atracció-, una cantonada esdevenia perillosa si el sol estava alt o, tanmateix, l’avinguda que s’havia de travessar en ziga-zaga, sense dubtar. Per això, molts ciutadans van aprendre a caminar enganxats a les parets, com si fossin ombres. Les façanes mostraven centenars de marques, cadascuna testimoni d’un tret que potser no havia trobat una víctima. O potser sí. Els habitants recorden que, alguns dies, les bales voleiaven com si el franctirador fos un maldestre. Aquell dia disparaven malament.

Alguns soldats de les forces de pau de l’ONU també havien percebut aquesta activitat, però no es va voler intervenir-hi de manera directa ni decidida al·legant que la ciutat era massa gran, el setge massa dens i la cadena de responsabilitats massa confusa. La negligència internacional, combinada amb el caos intern, havia creat un ecosistema -un infern- on fins i tot la crueltat més abjecta tenia preu.

Avui, més de trenta anys després, la majoria dels que van viure el setge prefereixen parlar de resistència, de solidaritat i de supervivència. Esmentar els franctiradors de pagament és remoure el llot moral que encara esquitxa aquells carrers. Però negar-ne l’existència deu ser falsejar la història. Sarajevo no només va ser víctima d’un setge militar, sinó també d’una indústria obscura que alguns van fer molt rendible.

Sarajevo va sobreviure a tot això. Sí, però el fet que, en algun moment, hi hagués algú disposat a pagar per prémer el gallet, diu molt sobre la condició humana. A l’horror del conflicte cal afegir-hi la perversitat sense objectius bèl·lics. Només una experiència que, espero, mai expliquin ni se’n vanagloriïn. Que el ressò d’aquells trets no els dixi dormir ni existir en pau amb ells mateixos. Una condemna mínima i raonable.