The end.

Glamur, escots vertiginosos, corbates de llaç impossibles per nuar al coll l’emoció sovint sobreactuada. Sabates com bastides i escalinates per a vedets amb molt de discurs i poca ploma. En aquest món dels agraïments no ets ningú si no és que hagis estat nomenat per a qualsevol de les gales que preludien la mare de totes elles, els Oscars. The Academy Awards ceremony acostuma a tenir rèpliques prèvies de diversa intensitat que a les nostres contrades també es mesuren en l’escala de Richter, un indicador que quantifica el grau de sacsejada contra l’establishment, determina fins on arriba l’impacte de la reivindicació i palesa com d’efímera és la tramoia humana real de carn i d’ossos. Els immortals del cel·luloide també s’arruguen, després es desarruguen i, finalment, ens abandonen. És el moment trist dels títols de crèdit on van desfilant per rigorós ordre alfabètic de nostàlgia els actors i la gent de la indústria cinematogràfica que ja han rodat l’última pel·lícula. Un drama que es resol en un pla que es va fonent cap a l’eternitat indefinida de la caverna fosca com un cinema de barri anys seixanta on la realitat és una ombra en tecnicolor i la catifa vermella només una estora esquitxada de crispetes. 

-I el premi d’honor és per a...- Tremoleu si us nominen. Quin mot més lleig! Emparentat amb nomenat, esmentat, cridat, escridassat i una mica cosí llunyà d’insultat. Es tracta d’un anglicisme més que navega a la deriva mediàtica a la rodalia dels diccionaris i encara per nominar; un mot refugiat procedent de les costes californianes d’abans del mur amb Mèxic que fa fortuna als concursos i als reality shows. Compte, no us deixeu nominar! Esquiveu els premis d’honor a tota una vida perquè van a mal borràs. Generalment, si exceptuem alguna singularitat, preludien l’última fita. Esgotats i exhaurits s’hi esdevé ferralla redimida –això sí, reconeguda!- en un acte emocionant on s’hi retira la faràndula formalment. Als artistes pescallunes de l’art, només afiliats al precari sindicat de la vida i de la creació, els hi jubilen. I el triat és? Quanta emoció!

 –Seré breu! 

Vistos els premis a Barcelona i a Madrid ahir, la coincidència –la sentència- és aclaparadora. No es tracta d’una premonició, és la constatació que un monstre ens vindrà a veure. Descartat en Trump i exclòs en Rajoy per lector domèstic, quan de nen ja es va decantar per la novel·la de paper a la versió cinematogràfica en blanc i negre del Zorro galaico, quin repartiment tenim. En Mas? S’haurà de veure. És un ferm nominat a la gala del lliurament dels premis judicials d’enguany. La convocatòria és inusual en aquesta mena de gales perquè serà demà dilluns a primera hora al Passeig d’en Lluís Companys. Compareix com a candidat inqüestionable a millor actor secundari per Un pas al costat i a millor guió adaptat per La propera pell. Ha transcendit, les previsions dels Homes de les mil cares no ho descarten, que també li poden atorgar el premi d’honor a tota una trajectòria.

“Aquest ofici és la nostra manera de ser i la nostra manera de viure, i hem de poder fer-ho amb dignitat.” va declamar el gran Josep Maria Pou a Barcelona. L’Ana Belén, a Madrid, va demanar "Salut i feina per a aquesta professió que no es mereix tant de menyspreu dels seus governants". 

Acabo com acostumen els infants davant del repte a la redacció escolar del cap de setmana: 

The end.

Pagesos amb vaques.

Aquest matí s’ha produït un fet insòlit. S’ha aplegat la pagesia catalana al passeig de Maria Cristina, a les fonts de Montjuïc. Com a pagès emèrit, desconec si l’estatus té algun reconeixement, hi he tret el cap. Suposo que els desertors del terròs podríem haver omplert el Camp Nou. Feia goig assistir a una passarel·la de models de tota mena –amb predomini del verd John Deere- desfilant ordenats i orgullosos al cor de la ciutat. Una tractorada desafiant la neu, la pluja. els peatges i els radars de velocitat arribada d’arreu de les comarques de Catalunya. Una renglera de màquines pageses al compàs d’una processó amb ritme funerari. 

-Què costa tot això? –sembla que ho va deixar anar en Josep Pla, un pagès lletraferit, admirat per la lluminària nocturna dels gratacels de la ciutat de Nova York. Qui paga el llum. Jo m’he preguntat qui pot pagar aquests tractors? El catàleg de maquines exposat al firal de Barcelona ha estat espectacular. El cor futurista a pagès és, sense cap mena de dubte, el tractor. El motor descapotable o capotat i dotat dels avenços més actuals que puguem imaginar els de Can Fanga pampalluguejava exhibint-se avui a ciutat. Un tractor magnífic duia un cartell adossat al parabrises –Sóc del banc!- Entre els més fotogènics hi havia un altre exemplar altiu i robust que lluïa un mascaró macabre, un taüt adornat amb flors de cementiri –i de plàstic-.

El fet insòlit rau en la voluntat d’aplegar-se d’un col·lectiu precisament no massa donat a les manifestacions col·lectives. La individualitat pagesa ha viscut tradicionalment reclosa en una dinàmica particular, a la “seva” terra i a la “seva” explotació ramadera familiar. Una singularitat difícil d’esbotzar. Insòlita concentració, doncs, la que s’ha presenciat avui a Barcelona. Els pagesos amb vaques o oliveres no es corresponen amb l’apel·latiu de pagès a seques -sense vaques, oliveres ni tractor- amb què els de la vila ens solien menystenir sense gaire respecte ni consideració, al contrari. Ja s’ha encarregat l’alcaldessa de donar-los la benvinguda i de deixatar el tòpic del tros de pagès que no ha vist mai el mar.

L’exhibició d’arrel camperola denuncia la situació del sector que en 15 anys ha perdut el 40% de la seva riquesa, la renda agrària, i el 27% dels llocs de treball. Unes xifres que donen la raó al tractorista eixelebrat que passejava el florit taüt. Jo no he sentit mai un pagès confessant que ha tingut un bon any, però la fredor de les xifres i la situació actual del sector s’alinea objectivament amb el tarannà pessimista i queixós del gremi de l’esquella i de l’aixada.

Escoltant els parlaments dels sindicats que feien costat a Unió de Pagesos he recordat aquell avi que s’esgargamellava al mercat dominical proclamant la força de la terra, un patriarca destronat casat amb una pubilla ufanosa que proposava tancar l’aixeta de la producció per desfermar la fam i el caos al món. El mateix ingenu malfiat fermament convençut que el dia que va deixar de sembrar blat ja no podria menjar pa.

El veto rus, la meteorologia, les retallades del govern -del 47% als últims anys- han propiciat el miracle d’aquest matí. Demanen uns preus justos contra la gran distribució per viure amb dignitat i poder modernitzar –mantenir- les explotacions, de poder controlar la fauna externa o les arbitrarietats urbanístiques que fan més mal que la plaga de senglars. Només s’han oblidat d’esmentar les denúncies pel repicar d’esquelles o pel perfum que indigna i ofèn tant al turisme rural.

La terra és molt important i els pagesos són l’agent que en té cura. Fem-la sostenible amb una política alimentària de proximitat perquè el relleu generacional sigui possible. 

Dedicat als temeraris pagesos joves amb empenta i vocació.

Profeta de calamitats.

La manifestació aplegada avui, el dia després de la investidura d’en Donald, supera en nombre i en color a la que vam poder veure ahir des de les pantalles que emetien per al món com refilava una nena de setze anys l’himne americà. Ja ha de fer ràbia que ningú dels consagrats, cap estrella rutilant hollywoodenca, es presti a posar-hi la veu, la morfologia o l’epidermis retocada en un acte tan important, la investidura del 45è president. És evident que a Espanya en Rajoy hauria trobat algun Raphael o algun Bertín sense haver de recórrer als triumfitos de l’acadèmia. És obvi que en Puigdemont podria comptar amb el suport a cappella de la Núria Feliu i d’en Lluís Llach per a una versió de Els segadors. Doncs en Trump no! 

Les cares il·lusionades i esperançades amb la bona nova anunciada per un messies d’aurèola color pastanaga -el predominant ahir- avui s’han tornassolat amb la supremacia del color rosa irritat. Del blanc glop de llet amb cert reflex ari a la paleta càlida del xocolata per a pinzellades enèrgiques sobre el llenç de la resistència civil. Al cor d’Amèrica i a la perifèria global s’ha produït un refús preventiu i significatiu a les maneres que demostra el nou patriarca mundial. La persistència tossuda del nou líder ha trobat la rèplica en un Pontífex conciliador que ha dit que “no podem ser profetes de calamitats”. Que déu l’escolti i es faci la seva voluntat -la del Papa!-

Encara treia fum el canó de l’estilogràfica amb la qual havia signat la investidura que, sense treva per refredar l’artilleria legislativa, el nou mandatari estampava la rúbrica de president en rodatge en un decret per tal d’afusellar a la matinada, abans que sortís el sol, la reforma sanitària de l’antecessor Obama. A la pàgina oficial de la Casa Blanca o de la Presidència dels Estats Units s’hi fonien –a causa de les altes temperatures insòlites per l’època- els enllaços i les referències al canvi climàtic. Lleig! Lleig i poc elegant, Donald! Jo em decanto per aventurar que, fins i tot els més aferrissats seguidors incondicionals, ho haurien suportat sense dubtar de les teves promeses, que haguessis trigat unes setmanes –uns dies si ho prefereixes- a estampar-hi l’estigma de la nova legislatura a la llei. 

Respecte del canvi climàtic ja són figues d’un altre paner. No hi puc estar més d’acord. Jo també sóc dels que creuen que mort el gos, anihilada la ràbia. Sàvia mesura. Negar el concepte i no esmentar-lo és no conferir-li naturalitat. ¿Pot persistir la realitat si no hi parem atenció i deixem d’anomenar-la? Doncs, no! Una decisió encertada que esborra el problema d’una manotada. El canvi climàtic ja no existeix! No espereu que jo aparelli mai més aquests dos mots que en Trump ha divorciat per la via ràpida, sense judicis cars ni plets innecessaris. Fonts ben informades diuen que han vist, això de la vel·leïtat de les borrasques i dels termòmetres, tocar el dos de vacances acompanyant l’Obama cap a Califòrnia amb una camisa hawaiana molt cridanera. Eren només dèries de meteoròlegs per aixecar l’audiència amenaçant amb onades de fred siberià per tal d’enfonsar en la misèria el gremi de l’hostaleria controlat pels xinesos. 

Com el papa Francesc -per la part que em toca- jo també et desitjo, Donald, sort i molt d’encert. Seguiré el teu exemple i llençaré moltes paraules a la paperera i, si amb això no s’han de verificar, seré fidel a la promesa de no emprar-les més. Per res del món m’agradaria conjurar-les per esdevenir un profeta de calamitats.