La manifestació
aplegada avui, el dia després de la investidura d’en Donald, supera en nombre i
en color a la que vam poder veure ahir des de les pantalles que emetien per al món
com refilava una nena de setze anys l’himne americà. Ja ha de fer ràbia que
ningú dels consagrats, cap estrella rutilant hollywoodenca, es presti a
posar-hi la veu, la morfologia o l’epidermis retocada en un acte tan important,
la investidura del 45è president. És evident que a Espanya en Rajoy hauria
trobat algun Raphael o algun Bertín sense haver de recórrer als triumfitos de l’acadèmia. És obvi que en
Puigdemont podria comptar amb el suport a
cappella de la Núria Feliu i d’en Lluís Llach per a una versió de Els segadors. Doncs en Trump no!
Les cares il·lusionades
i esperançades amb la bona nova anunciada per un messies d’aurèola color
pastanaga -el predominant ahir- avui s’han tornassolat amb la supremacia del color
rosa irritat. Del blanc glop de llet amb cert reflex ari a la paleta càlida del
xocolata per a pinzellades enèrgiques sobre el llenç de la resistència civil. Al
cor d’Amèrica i a la perifèria global s’ha produït un refús preventiu i
significatiu a les maneres que demostra el nou patriarca mundial. La persistència
tossuda del nou líder ha trobat la rèplica en un Pontífex conciliador que ha
dit que “no podem ser profetes de calamitats”. Que déu l’escolti i es faci la
seva voluntat -la del Papa!-
Encara treia
fum el canó de l’estilogràfica amb la qual havia signat la investidura que,
sense treva per refredar l’artilleria legislativa, el nou mandatari estampava
la rúbrica de president en rodatge en un decret per tal d’afusellar a la
matinada, abans que sortís el sol, la reforma sanitària de l’antecessor Obama. A
la pàgina oficial de la Casa Blanca o de la Presidència dels Estats Units s’hi
fonien –a causa de les altes temperatures insòlites per l’època- els enllaços i
les referències al canvi climàtic. Lleig! Lleig i poc elegant, Donald! Jo em
decanto per aventurar que, fins i tot els més aferrissats seguidors
incondicionals, ho haurien suportat sense dubtar de les teves promeses, que haguessis
trigat unes setmanes –uns dies si ho prefereixes- a estampar-hi l’estigma de
la nova legislatura a la llei.
Respecte del
canvi climàtic ja són figues d’un altre paner. No hi puc estar més d’acord. Jo també
sóc dels que creuen que mort el gos, anihilada la ràbia. Sàvia mesura. Negar el
concepte i no esmentar-lo és no conferir-li naturalitat. ¿Pot persistir la
realitat si no hi parem atenció i deixem d’anomenar-la? Doncs, no! Una decisió encertada
que esborra el problema d’una manotada. El canvi climàtic ja no existeix! No espereu
que jo aparelli mai més aquests dos mots que en Trump ha divorciat per la via ràpida,
sense judicis cars ni plets innecessaris. Fonts ben informades diuen que han
vist, això de la vel·leïtat de les borrasques i dels termòmetres, tocar el dos de
vacances acompanyant l’Obama cap a Califòrnia amb una camisa hawaiana molt
cridanera. Eren només dèries de meteoròlegs per aixecar l’audiència amenaçant
amb onades de fred siberià per tal d’enfonsar en la misèria el gremi de l’hostaleria
controlat pels xinesos.
Com el papa
Francesc -per la part que em toca- jo també et desitjo, Donald, sort i molt d’encert.
Seguiré el teu exemple i llençaré moltes paraules a la paperera i, si amb això
no s’han de verificar, seré fidel a la promesa de no emprar-les més. Per res
del món m’agradaria conjurar-les per esdevenir un profeta de calamitats.
