Aquest matí s’ha
produït un fet insòlit. S’ha aplegat la pagesia catalana al passeig de Maria
Cristina, a les fonts de Montjuïc. Com a pagès emèrit, desconec si l’estatus té
algun reconeixement, hi he tret el cap. Suposo que els desertors del terròs podríem
haver omplert el Camp Nou. Feia goig assistir a una passarel·la de models de
tota mena –amb predomini del verd John
Deere- desfilant ordenats i orgullosos al cor de la ciutat. Una tractorada desafiant
la neu, la pluja. els peatges i els radars de velocitat arribada d’arreu de les
comarques de Catalunya. Una renglera de màquines pageses al compàs d’una
processó amb ritme funerari.
-Què costa tot
això? –sembla que ho va deixar anar en Josep Pla, un pagès lletraferit, admirat
per la lluminària nocturna dels gratacels de la ciutat de Nova York. Qui paga el
llum. Jo m’he preguntat qui pot pagar aquests tractors? El catàleg de maquines
exposat al firal de Barcelona ha estat espectacular. El cor futurista a pagès és,
sense cap mena de dubte, el tractor. El motor descapotable o capotat i dotat
dels avenços més actuals que puguem imaginar els de Can Fanga pampalluguejava exhibint-se avui a ciutat. Un tractor
magnífic duia un cartell adossat al parabrises –Sóc del banc!- Entre els més
fotogènics hi havia un altre exemplar altiu i robust que lluïa un mascaró
macabre, un taüt adornat amb flors de cementiri –i de plàstic-.
El fet insòlit
rau en la voluntat d’aplegar-se d’un col·lectiu precisament no massa donat a
les manifestacions col·lectives. La individualitat pagesa ha viscut
tradicionalment reclosa en una dinàmica particular, a la “seva” terra i a la “seva”
explotació ramadera familiar. Una singularitat difícil d’esbotzar. Insòlita concentració,
doncs, la que s’ha presenciat avui a Barcelona. Els pagesos amb vaques o
oliveres no es corresponen amb l’apel·latiu de pagès a seques -sense vaques,
oliveres ni tractor- amb què els de la vila ens solien menystenir sense gaire
respecte ni consideració, al contrari. Ja s’ha encarregat l’alcaldessa de
donar-los la benvinguda i de deixatar el tòpic del tros de pagès que no ha vist
mai el mar.
L’exhibició d’arrel
camperola denuncia la situació del sector que en 15 anys ha perdut el 40% de la
seva riquesa, la renda agrària, i el 27% dels llocs de treball. Unes xifres que
donen la raó al tractorista eixelebrat que passejava el florit taüt. Jo no he
sentit mai un pagès confessant que ha tingut un bon any, però la fredor de les
xifres i la situació actual del sector s’alinea objectivament amb el tarannà
pessimista i queixós del gremi de l’esquella i de l’aixada.
Escoltant els
parlaments dels sindicats que feien costat a Unió de Pagesos he recordat aquell avi que s’esgargamellava al
mercat dominical proclamant la força de la terra, un patriarca destronat casat
amb una pubilla ufanosa que proposava tancar l’aixeta de la producció per
desfermar la fam i el caos al món. El mateix ingenu malfiat fermament convençut que el dia que
va deixar de sembrar blat ja no podria menjar pa.
El veto rus, la
meteorologia, les retallades del govern -del 47% als últims anys- han propiciat
el miracle d’aquest matí. Demanen uns preus justos contra la gran distribució
per viure amb dignitat i poder modernitzar –mantenir- les explotacions, de
poder controlar la fauna externa o les arbitrarietats urbanístiques que fan més
mal que la plaga de senglars. Només s’han oblidat d’esmentar les denúncies pel
repicar d’esquelles o pel perfum que indigna i ofèn tant al turisme rural.
La terra és molt
important i els pagesos són l’agent que en té cura. Fem-la sostenible amb una
política alimentària de proximitat perquè el relleu generacional sigui possible.
Dedicat als temeraris
pagesos joves amb empenta i vocació.
