La caiguda de l'imperi romà.

A la dècada dels seixanta l’examen del carnet de conduir muntanya amunt, al Ripollès, era habitual d’efectuar-lo amb un tractor descapotable. Breus i bàsiques maniobres ençà i enllà per demostrar que se sabia triar entre el fre, l’embragatge i l’accelerador -sovint manual- d’un vehicle dissenyat per llaurar o arrossegar un remolc. Arribar a cavalcar el giny pagès implicava haver superat “el teòric”, un examen on la pregunta fonamental era qui tenia la preferència a la cruïlla simulada d’un embús inusualment espès amb cotxes de joguina de colors diversos.

El carnet de conduir era una mena d’oposició que facultava la civilitat motoritzada que alguns no assolien ni amb rodes. Les preguntes del teòric eren pur verí, una metzina memorística que atemoria molt perquè allò de la preferència a la cruïlla sense semàfors -per inventar encara- era un trencaclosques inèdit difícil de verificar a les carreteres dels masos on la preferència passava per la tossuderia sense carnet d’una vaca amb banyes, sense intermitents i amb esquella. El teòric era un malson sovint oral per no malmetre la cal·ligrafia o els estris gens usuals d’escriure. L’estilogràfica era un complement de diumenge només per lluir a la butxaca superior de l’americana.

Davant del repte impossible d’alguns aspirants va fer fortuna el mètode de la llonganissa, obtenien el permís de conduir tot comprometent-ne una -ben guapa- del rebost casolà. El selecte club dels que aprovaven a canvi d’una llonganissa eren un exèrcit delatat pel cordill no comestible de l’embotit que treia el bec al farcell. Uns anys després es podia triar d’anar a Andorra, a comprar formatge i alhora un carnet de conduir que calia homologar passat un termini. D’haver d’escollir jo em decanto per l’expeditiu romanticisme nutritiu de l’embotit molt més patriòtic i nostrat.

 Els dies que corren em rememoren aquesta simpàtica anècdota quan unes dècades més enllà s’ha perfeccionat en el cas del màster presumpte de la Cifuentes “fent-se la rossa” amb el tribunal presumpte que la va avaluar també presumptament. Si em permeteu, aquest màster de la Universitat Rei Joan Carles també traspua una intensa fragància molt presumpta a xoriço de bellota. 

El dia de la Hispanitat a Madrid, l’octubre del 2017, els masteritzats sense presumpció en revistes del cor ja van lloar el posat de rossa vaporosa de la presidenta de la Comunitat i en van destacar la cèlebre bossa de mà patriòtica que arrasà a la desfilada, de la qual se’n va disparar la demanadissa i per la qual la Cifuentes va marcar tendència nacional una bona temporada. Només els sagaços perdiguers del gremi setinat es van adonar que de l’interior d’aquella bossa de mà en treia el cap un cordill daurat rematat en una mena de borla escabellada que la comprometia perquè la bossa podia encobrir perfectament una llonganissa.

Em va al cap com el meu sogre -al cel sia- em mirava de fit a fit i posant-se filòsof em dedicava una sentència que he recordat moltes vegades: “tants burros hi ha amb lletra com sense”. Algun dia s’hi haurà de dedicar un molsut estudi estadístic, però em temo que tenia molta raó. Un màster també vesteix, pot tenir quelcom de l’estilogràfica inútil lluïda pels pagesos al butxacó de l’americana quan farceix el presumpte currículum professional perquè no n’hi prou només “fent-se la rossa” o el ros -he d’incloure-hi als atacats d’alopècia i el serrell del Maroto-”. 

Parlant de pares i mares polítics us he de comunicar que em solidaritzo fermament amb la plataforma de sogres agreujades. Fa dies que visc un neguit que no sé definir amb propietat. Les imatges de la Letizia marcant la distància de la línia defensiva respecte de l’equip contrari repetides en bucle i a càmera lenta -allò que en el pleistocè de la comunicació coneixíem com la moviola-, els cercles i les fletxes sobreposats a la imatge, la lectura gestual i dels llavis m’aclaparen. Pobra iaia! A la crueltat biològica de la jove sense arrugues o ben planxades -que ja és per tenir-se certa tírria i enveja- hi ha aquest mur dolorós envers els néts o les nétes. Quina condemna hi pot haver més despietada que apartar -o netejar una besada- els avis del seu tresor més preuat. 

La reiterada emissió de la gestualitat monàrquica en aquest xoc de reines al tauler mediàtic ha portat a l’expert Peñafiel a manifestar que a Letizia la perd la mala educació, la violència i el mal caràcter. Tenim el país pendent de les picabaralles monàrquiques que segons els entesos podria passar per un divorci abans que la monarquia pengi d’un fil que no pertany exclusivament al tèxtil català.

La crònica des dies sembla una reposició de la caiguda de l’imperi romà just acabats la setmana santa i els bolos de l’orfeó ministerial a quatre veus interpretant el xicot de la mort. De la saeta a la milonga europea que deixa sortir d’una presó alemanya en Puigdemont perquè en Rajoy hi pugui reprendre les converses polítiques.

Ponç Pilat.

“Anem, fills de la pàtria, / El dia de glòria ha arribat! / Contra nosaltres de la tirania, / El sagnant estendard és alçat”. Així comença la Marsellesa, l’himne del país veí on no he vist mai encara la bandera tricolor de la Gàl·lia a mitja asta institucional per la crucifixió i mort de Jesucrist. 

A Espanya, però, la ministra Cospedal ha disposat -per això ho és del gremi de l’ordeno i mano- que les banderes onegin als establiments militars de dol per la mort de Crist. El Tribunal Constitucional va decretar l’any 2011 que aquest fet “no entra en contradicció amb el caràcter aconfessional de l’Estat espanyol”. Tanmateix, l’executiu considera que abaixar les banderes a mitja asta s’emmarca en “el manteniment d’antigues tradicions”. 

Aquests dies de setmana santa o de vacances de primavera -si sou defensors del calendari laic o aconfessional- conflueixen amb l’equinocci astral per la passió, mort i triomfant resurrecció vital de la primavera i de la llum contra de les forces tel·lúriques de la foscor. 

Segons la premsa informada, l’exèrcit de terra participarà voluntàriament en 152 actes a 80 ciutats espanyoles amb tradició processional i castrense. L’armada, més marinera i salada, i el celestial exercit de l’aire també hi desfilaran sumant en total més de dos-cents actes institucionals. Les “antigues tradicions” -que s’han de mantenir segons l’executiu- comptaran, doncs, amb la voluntària custòdia marcial dels passos carregats amb l’extraordinària imatgeria del cicle pasqual que fa estremir d’emoció i religiositat els fidels quan senten l’eco d’una saeta a la clivella nocturna d’un carreró emblanquinat. Aquí, a Catalunya, ens decantem més per la passió teatral, pels quadres escènics o per la dramatització efectista. Dels “vells costums” catalans n’excel·leix la Dansa de la Mort, a Verges. Us la recomano.

Enguany la setmana santa catalana -efectes del 155?- participa i es contagia d’aquestes “antigues tradicions” més meridionals i d’altiplà. Ha començat amb processons majestàtiques de caminar pausat per les vies romanes de peatge amb aturades òrfenes de saetes fèrriament custodiades pels Mossos d'Esquadra -versió Armats de Mataró- en la passió dramàtica per una república catalana a proclamar de veres. 

La passió catalana d’aquesta edició s’haurà de sumar a la gruixuda enciclopèdia dels dies històrics per mèrits i per unicitat. Mentre el govern del PP amb en Mariano en el paper de Ponç Pilat es renta les mans tot al·legant que la condemna és cosa del sanedrí judicial, la situació esdevé absolutament calamitosa, un brunyol polític.

Coincideixo plenament amb qui va estar director de El Periódico, Antonio Franco: “Una majoria molt àmplia de catalans tenim una immensa decepció que podríem considerar anecdòtica respecte d’en Llarena, però un gran cabreig transcendental amb l’Espanya consentidora”.

Tres tenors i un pretendent.

Cromos d’actualitat-. Al programa dels dissabtes de TV3, FAQS, se les van tenir en Margallo i en Maragall. Una al·literació onomàstica que no rima gens amb la visió política des de Catalunya i per a Espanya -o a l’inrevés-. Qui es va fixar en l’embolcall d’en Margallo ens alerta que s’ha fet quelcom, relacionat amb l’estètica. Sí que exhibia un posat de pa de ral que pot tenir a veure amb selectes retocs per assolir una immortalitat juvenil i més lozana com diuen a l’altiplà. 

Al mateix programa va causar molt d’impacte el testimoniatge d’un pres jove que ha compartit pavelló, passejades i el microclima a la presó de Soto del Real amb en Jordi Cuixart. Diguem que la quotidianitat sense connotacions polítiques d’alta volada conferia una frescor extra a un personatge que no tenia ni idea de qui era en Cuixart o, més gros encara, de qui era la Pilar Rahola just fa quatre dies i a qui vam veure abraonar-se a aquest jove convicte. Una insòlita història de delinqüència comuna a causa d’un afer de drogues que va arribar al cor de l’audiència.

Moments televisius que omplen d’estampes l’àlbum mediàtic tot (des)informant, creant opinió o adoctrinant -a triar-. Avui s’ha emès l´últim cromo internacional, ha sortit a les pantalles dels quioscos la victòria per golejada d’en Putin a les Rússies. El testosterònic líder mundial revalida la condició de tsar de les antigues URSS i s’assegura durant sis anys més el control d’un terç del poder global. Per a la felicitat perfecta, tot exercint d’emperador siberià, li caldria també la no caducitat, com al col·lega xinès, Xi Jinping, que li acaben d’aplicar la perpètua. En Putin viu molt proper al gaudi absolut i a la lozanía del Margallo, ja que alguna pinzellada reparadora entre les esquerdes estructurals efecte de la càrrega política semblarien oportunes i versemblants.  

Al concert mundial pel poder i pel control global no em puc oblidar del tercer tenor, el més histriònic i retocat de la Troika, el gran Donald Trump. Aquest apastanagat líder és un col·leccionista de serrells col·laboradors defenestrats o de tupés desenamorats. Avesats a les fluctuacions, vel·leïtats i capricis del seductor cowboy, què més ens podria oferir per tenir-nos enganxats al plasma. Aquest presentador de l’NBC reciclat a president n’és un expert. També ha tret el seu cromo particular, un de vistós relacionat amb l’actriu porno coneguda com a Stormy Daniels a qui en Donald reclama vint milions de dòlars, a milió per vegada -no sigueu malpensats!- que la tempestuosa pneumàtica ha esbombat la història -una!- amb en Trump. La loquacitat sexual reiterada, excepcionalment femenina, aquests dies ha començat a cotitzar a Wall Steet alhora que hi ha intrigants maniobres en l’acomiadament, hores abans de jubilar-se, d’un responsable de l’FBI per haver participat en una investigació sobre el Russiangate.

Quina audiència arribaria a tenir una trobada entre el rus, el xinès i l’americà en la intimitat i sense embuts -i no es tracta d’un acudit suat-. Veig en Margallo d’assessor extern aconsellant cirurgians de la sanitat pública i a en Mariano, rere del plasma, prenent apunts. Dos de tres ja s’han perpetuat mentre en Mariano s’ha postulat com a pretendent a la candidatura per a la immortalitat executiva d’aquesta part del globus terraqüi amb boina. 

A en Dalí, sense cap enrenou mediàtic perquè el seu cromo surrealista ja té la morbositat exhaurida, li han retornat les peces anatòmiques que li van manllevar per comprovar la paternitat d’una pitonissa figuerenca tocada per la tramuntana i, possiblement, pels somnis de notorietat. El pintor torna a reposar aliè al rebombori post exhumació enmig dels esclats morbosos molt a l’alça que s’han viscut aquestes darreres setmanes. Que visquin les cadenes, la presó permanent revisable i les sagrades relíquies del genial empordanès! 

Coincidirem en com de feixuc es arribar a tenir tots els cromos, organitzar-los i de completar la col·lecció. El mercat del cromo té les seves estratègies comercials fonamentades en la paciència, l’esperança i la il·lusió d’aquells que hi perseveren. Entre els repetits -tengui!- i els escadussers, arribar-hi té mèrit perquè pel camí sembrat de desanimats inconstants es produeixen moltes baixes. Un exemple desconcertant d’actualitat és com de difícil serà completar l’àlbum de la jubilació malgrat tenir-los tots, els drets i els cromos. Aquests dies el sector dels post menopàusics prepensionistes i els retirats per llei patim el neguit de veure i viure com el gran àlbum a tot color del benestar social cada vegada és més magre i en blanc i negre. 

En aquest món tampoc aspiro a la immortalitat sempiterna del poderós xines, a la imperible vigoria del rus ni a la immarcescible seducció de l’americà del serrell envejable. Em conformaria a saber que els cromos arreplegats, engruna a engruna, fossin autèntics, garants d’una panoràmica digna sense ensurts ni misèries. En Mariano, el pretendent, continua prenent apunts i recomptant avis emprenyats perquè, segons la guàrdia urbana, no li surten els números.

Cromo aquàtic-. Aquest mar nostre, gresol de cultures i banyera transhumant, està esdevenint una palangana de vergonya amb més cadàvers que sardines. 

Bon Sant Josep!