La caiguda de l'imperi romà.

A la dècada dels seixanta l’examen del carnet de conduir muntanya amunt, al Ripollès, era habitual d’efectuar-lo amb un tractor descapotable. Breus i bàsiques maniobres ençà i enllà per demostrar que se sabia triar entre el fre, l’embragatge i l’accelerador -sovint manual- d’un vehicle dissenyat per llaurar o arrossegar un remolc. Arribar a cavalcar el giny pagès implicava haver superat “el teòric”, un examen on la pregunta fonamental era qui tenia la preferència a la cruïlla simulada d’un embús inusualment espès amb cotxes de joguina de colors diversos.

El carnet de conduir era una mena d’oposició que facultava la civilitat motoritzada que alguns no assolien ni amb rodes. Les preguntes del teòric eren pur verí, una metzina memorística que atemoria molt perquè allò de la preferència a la cruïlla sense semàfors -per inventar encara- era un trencaclosques inèdit difícil de verificar a les carreteres dels masos on la preferència passava per la tossuderia sense carnet d’una vaca amb banyes, sense intermitents i amb esquella. El teòric era un malson sovint oral per no malmetre la cal·ligrafia o els estris gens usuals d’escriure. L’estilogràfica era un complement de diumenge només per lluir a la butxaca superior de l’americana.

Davant del repte impossible d’alguns aspirants va fer fortuna el mètode de la llonganissa, obtenien el permís de conduir tot comprometent-ne una -ben guapa- del rebost casolà. El selecte club dels que aprovaven a canvi d’una llonganissa eren un exèrcit delatat pel cordill no comestible de l’embotit que treia el bec al farcell. Uns anys després es podia triar d’anar a Andorra, a comprar formatge i alhora un carnet de conduir que calia homologar passat un termini. D’haver d’escollir jo em decanto per l’expeditiu romanticisme nutritiu de l’embotit molt més patriòtic i nostrat.

 Els dies que corren em rememoren aquesta simpàtica anècdota quan unes dècades més enllà s’ha perfeccionat en el cas del màster presumpte de la Cifuentes “fent-se la rossa” amb el tribunal presumpte que la va avaluar també presumptament. Si em permeteu, aquest màster de la Universitat Rei Joan Carles també traspua una intensa fragància molt presumpta a xoriço de bellota. 

El dia de la Hispanitat a Madrid, l’octubre del 2017, els masteritzats sense presumpció en revistes del cor ja van lloar el posat de rossa vaporosa de la presidenta de la Comunitat i en van destacar la cèlebre bossa de mà patriòtica que arrasà a la desfilada, de la qual se’n va disparar la demanadissa i per la qual la Cifuentes va marcar tendència nacional una bona temporada. Només els sagaços perdiguers del gremi setinat es van adonar que de l’interior d’aquella bossa de mà en treia el cap un cordill daurat rematat en una mena de borla escabellada que la comprometia perquè la bossa podia encobrir perfectament una llonganissa.

Em va al cap com el meu sogre -al cel sia- em mirava de fit a fit i posant-se filòsof em dedicava una sentència que he recordat moltes vegades: “tants burros hi ha amb lletra com sense”. Algun dia s’hi haurà de dedicar un molsut estudi estadístic, però em temo que tenia molta raó. Un màster també vesteix, pot tenir quelcom de l’estilogràfica inútil lluïda pels pagesos al butxacó de l’americana quan farceix el presumpte currículum professional perquè no n’hi prou només “fent-se la rossa” o el ros -he d’incloure-hi als atacats d’alopècia i el serrell del Maroto-”. 

Parlant de pares i mares polítics us he de comunicar que em solidaritzo fermament amb la plataforma de sogres agreujades. Fa dies que visc un neguit que no sé definir amb propietat. Les imatges de la Letizia marcant la distància de la línia defensiva respecte de l’equip contrari repetides en bucle i a càmera lenta -allò que en el pleistocè de la comunicació coneixíem com la moviola-, els cercles i les fletxes sobreposats a la imatge, la lectura gestual i dels llavis m’aclaparen. Pobra iaia! A la crueltat biològica de la jove sense arrugues o ben planxades -que ja és per tenir-se certa tírria i enveja- hi ha aquest mur dolorós envers els néts o les nétes. Quina condemna hi pot haver més despietada que apartar -o netejar una besada- els avis del seu tresor més preuat. 

La reiterada emissió de la gestualitat monàrquica en aquest xoc de reines al tauler mediàtic ha portat a l’expert Peñafiel a manifestar que a Letizia la perd la mala educació, la violència i el mal caràcter. Tenim el país pendent de les picabaralles monàrquiques que segons els entesos podria passar per un divorci abans que la monarquia pengi d’un fil que no pertany exclusivament al tèxtil català.

La crònica des dies sembla una reposició de la caiguda de l’imperi romà just acabats la setmana santa i els bolos de l’orfeó ministerial a quatre veus interpretant el xicot de la mort. De la saeta a la milonga europea que deixa sortir d’una presó alemanya en Puigdemont perquè en Rajoy hi pugui reprendre les converses polítiques.