Barça - Madrid

És el dia del Barça – Madrid. Coincideix amb l’homenatge de l’afecció al Johan Cruyff. Coincideix amb la vaga de metro que ha fet detonar una espontània de carrer davant dels mitjans, aquest és un país tercermundista –ha deixat anar-. En la declaració hi trobo un punt d’enigmàtic. Ho deia pel futbol o pel metro? Combois carregats a la manera nipona. Retards i molta paciència. No, no han tornat els emprenedors taurons del World Mobile Congress. És el dia D, la data del partit del segle –una edició més-, i els treballadors del metro de Barcelona han decidit aixecar el dit i el peu de l’accelerador. Reivindiquen millores laborals enmig de la indignació dels soferts passatgers mentre Barcelona és un miratge de pau i calma urbana amb els carrers buits i els semàfors desvagats. El món pendent del rodolar d’una pilota, l’únic element neutral al camp de batalla. 

Les ràdios i les televisions escalfen la prèvia –com diuen els entesos- d’un enfrontament que ocasionalment és històric. Un duel a la gespa entre en Messi i el Ronaldo, els pistolers més ràpids i la millor recompensa que es pugui somiar des que al llunyà oest les diferències es dirimeixen a trets. Velocitat i punteria amb un punt de fatxenderia. El combat està servit. 

No reincidiré en allò que ja he afirmat en alguna ocasió perquè els que en saben no m’atonyinin, però continuo pensant –sense publicar-ho- que és un esport que es juga amb els peus. Cert que en un dia com aquest, marcat per l’adéu a en Cruyff, una data estratègica que hauria de motivar encara més els del Barça, canviaré d’idea i confirmaré allò que sura en l’atmosfera rodona del món de les pilotes, des d’en Cruyff al futbol també s’hi juga amb el cap. Ho subscriuré. Sobretot perquè la beatificació d’aquest holandès ja té el procediment molt avançat. Si el Barça guanya, s’iniciarà la santificació avalada pel preceptiu i definitiu miracle. 

Escolto, de rerefons, la sintonia de la retransmissió a la ràdio. “Juga Cross, falta clara de Cross! El Madrid canvia Karim Benzema, l’autor del gol”. La ràdio és imaginació. Empaten a un gol. “Així quedarà alliberat Cristiano. Surt Jesé. Combina amb Piqué. Contracop del Madrid, Mascherano li arrabassa la pilota a Cristiano. Xut de Suárez, desviada... El Madrid ataca. Gol de Bale anul·lat per falta a Alba en el salt. Tarja per protestar. Un pal del Madrid! El Barça ho passa malament. La segona groga per a Ramos. Expulsat! Minut trenta-nou de la segona part. Ha rematat Suárez a fora. Gol de Cristiano! Ha marcat el Madrid. Un a dos!” Avui el Barça no ha tingut un bon dia. El Reial Madrid ha vençut.

El diumenge s’ha llevat rúfol en tots els sentits. Encara ressona la destralada del Madrid – Ronaldo contra el Barça – Cruyff – Messi. Podeu trobar el catàleg de crítiques, lloances i pretextos escampat arreu i a voluntat, segons bufin els vents i les preferències dels socis, seguidors o simpatitzants. S’ha fet! El Barça ha perdut també la ratxa d’imbatibilitat i el Madrid ha posat una tireta a l’orgull ferit. La selfie del partit és la salutació final entre els dos estels rutilants amb en Cruyff contemplant-s’ho sorneguer. Filòsof del futbol o de la vida? Futbol és futbol. El símbol i el pretext on extrapolar la realitat i les misèries de la vida. De camp de batalla a saló d’esgrima on les estocades escometen les frustracions. Opi del poble i gespa que no es fuma però que ens al·lucina i ens enlluerna. Baixarà la borsa de Barcelona dilluns quan obri? Hala Madrid quan tot el camp ja no era clam. 

La vida continua a Madrid e la nave va per als del Barça. Demà, més!

De Nova York a Brussel·les.

Els grecs anomenaven “idiota” a aquells ciutadans particulars tan peculiars que a causa de la seva idiosincràsia i del seu idiolecte ningú entenia ni comprenia. Eren tan idiosincràtics que no podien –o no volien- pertànyer al grup per rars. La idiotesa avui l’entenem com el vernís que fa lluir els ignorants, els estúpids o els vulgars. Ha evolucionat de designar l’originalitat grega a la cruesa vigent. 

Sovint el motiu i l’estratègia per defugir la idiòcia o el cretinisme -si en patim-, és deixatar-la en l’escamot en nom del qual la humanitat des que és bípeda s’hi ha aixoplugat per justificar les aberracions, la guerra i l’holocaust. Amb la bandera del conjunt al qual ens adscrivim -o ens apunten- les execucions poden convertir-se en objectiu quan el terror i l’odi han esdevingut ideals. Moments, massa, que ni la metàfora pot raonar el desconcert i la ràbia perquè alimenten més repugnància encara. 

Comitives amb els ulls negats i el cor encongit rere la bogeria que estavella un avió, als Alps o a les Torres Bessones. Seguicis fúnebres anticipats -no era l’hora encara d’embarcar- aterrant en destinacions a les quals no havíem comprat bitllet. Quanta inquietud! Venim de l’11 de setembre, la data en què l’ordre mundial va canviar sacsejat per les accions d’uns actes no declarats pròpiament bèl·lics. Un agulló dolorós va fiblar l’orgull de l’elefant endormiscat al punt que més mal li podia infringir. Com reaccionaria aquest paquiderm quan es despertés del malson? 

Escrivia al setembre del 2001 -al Miralls i Espantalls quan no era públic- que Amèrica continua aturada i enfonsada en l’horror. Els analistes fan càbales. Les televisions continuen emeten especials informatius. Difonen la imatge de l’Arafat donant sang per a les víctimes de l’atemptat. El paisatge del dia després és del tot apocalíptic. Ferralla, pols i silenci amb l’horitzó urbà esmotxat. A la façana del poder econòmic mundial li han destrossat l’aparador. 

El terror globalitzat amb la voluntat d’empenyorar-hi sense recança la vida. Ha acabat una època i el que la succeirà pot ser gris o negre, sens dubte fosc. Ni els llums optimistes dels gratacels més grossos del món esvairan el record de l’horror o la mortaldat indiscriminada que ha tingut lloc aquest dimarts passat a Nova York. Com a mínim, al tercer mil·lenni, s’ha reforçat la desconfiança, la sospita i un estat policial més repressiu. Aquesta matinada a diversos indrets dels EU han apedregat centres islàmics i mesquites. En una vidriera s’hi veia l’empremta d’una bala, el forat precís de l’odi contra el món àrab sense distincions. 

Rússia i l’OTAN fan costat a USA. Bush ja té carta blanca per passejar-se per l’espai aeri internacional amb el vistiplau i la col·laboració dels aliats per aixafar els enemics de la civilització occidental. Esperem que sigui just i que realment el càstig que li reclama la societat sigui proporcionat i vagi adreçat només als culpables. Errar-la abrandaria l’odi i les represàlies amb una cadena de patacades recíproques en una espiral infinita i mundial. 

Què està passant? Què pot succeir i quines seran les conseqüències d’aquest soroll de canons que ressona arreu? No ho sé. Pocs ho deuen saber, és probable que ni els mateixos responsables ho tinguin clar. Contra qui adreçaran aquesta fúria de gegant imperial ferit que clama venjança? A tot un poble, a una nació, a una religió, a una ètnia o als esparracats àrabs de gelava atrotinada de qualsevol desert o estepa resseca i eixarreïda? Als Estats Units els centres islàmics i les comunitats àrabs ja els han demonitzat i jutjat en un paquet integral –o hauríem de dir global?- Tots culpables! No tant lluny, a Madrid, han llençat ous a la façana d’una mesquita –després de l’atemptat de Brussel·les s’ha reproduït una acció ultra contra la mesquita de l’M30-.

El terrorisme és negre, esmunyedís i sense caps visibles. És una ombra que mossega covarda i a traïció. On els seus quarters i els seus cataus? Com una serp nocturna fibla l’enemic i l’anihila per escapolir-se sense deixar cap rastre que no sigui la sang –també la pròpia-, l’horror i la impotència. I això és precisament el que li ha passat a l’àguila altiva i imperial americana. Una fiblada al seu niu que fèiem el més inaccessible quan menys s’esperava i per l’esquena. I en la sotragada per un cert sentiment ingenu de invulnerabilitat prepotent, la ràbia ha de ser, per força, immensa. La frustració humiliant i el dolor espantós. Ara és l’hora d’assumir la pèrdua, d’administrar els orfes i la mort més dura, aquella que no s’anuncia i que ja no li va quedant ni el pretext miraculós de ressuscitar sota dels enderrocs. 

Perquè en aquest esfondrament s’ha esmicolat una era. S’ha esquerdat una època, una manera de fer i de ser. La llum fàl·lica, el far del lliurecanvisme democràtic de la llibertat individual –sovint injusta i carregada de diferències- jeu abatuda en runes mentre l’economia mundial ha patit un infart i és a la unitat de vigilància intensiva. El patró mundial, el rellotge de l’univers s’ha aturat. L’American life també és paralitzada amb el cor glaçat. Mentre, la incertesa... 

Mentre, la desconfiança en els líders mundials. Quin buit de poder i quanta solitud van envair, amb la pols i la metralla del World Trade Center caient, la societat de les grans urbs i dels decorats més vistosos de la iconografia cinematogràfica del món occidental! En Bush amb cara de passerell, sol, caminant per la gespa. I l’edifici més poderós del món, el Pentàgon, tocat. I els militars escapolint-se com podien –en un caos absent de desfilades heroiques- sense saber què els estava succeint. 

No és un argument desconcertant de ficció apocalíptica –inversemblant- perquè està basat en fets reals. El món va contenir el respir i l’angoixa es va instal·lar a les pantalles sense ser massa conscients que assistíem a la inauguració de la nova era mediàtica, tecnològica i, sobretot, policial. Malauradament em temo que s’acosta un XXI gris, fosc i on la por pot fer renéixer pecats històrics que pensàvem sepultats. Perquè la transigència amb la diversitat també ha estat tocada de gravetat pels avions suïcides. 

Ara ens queda només la prudència, els sentit comú i la justícia perquè la ràbia no sigui administrada en una revenja desproporcionada i aleatòria. Com clamaven ahir alguns americans en una pancarta: Justícia sí, venjança no! Trinxar un cistell de pomes per foragitar-ne unes quantes de podrides pot desfermar una espiral de violència encara més apocalíptica. Als fanàtics amb l’odi afuat, als orfes fàcils de captar de les desproporcionades guerres injustes i als integristes amb pressa per immolar-se i arribar al paradís no els calen més pretextos per odiar encara més aquest món de llum i gratacels ofensius. Jo també desitjo que l’herència sigui, per damunt de tot, la pau i la justícia. 

Al 2016 el terrorisme pot haver canviat de país, d’estratègia o d’objectiu –Nova York, Madrid, París i ara Brussel·les...-, però no ha alterat la seva condició. Els mots fan curt per raonar el desconcert i la ràbia entre tanta abominació.

Bon Sant Josep!

Entre el sagramental parlamentari per investir president, per la vergonya dels refugiats a la ratlla fronterera d’Europa, entre els que vexen els captaires a les places majors o per Sant Josep i la Pasqua em decantaré per Sant Josep i pel Ram. Per la nevada poètica que ha durat poc perquè era neu made in Xina comprada en un basar de tot a cent de la qual no ens van prevenir en excés els agutzils del temps. A la vall el mantell blanc ja s’ha fos. No així a la muntanya on els aferrissats a l’esquí i als esports d’hivern poden encara lliscar-hi i aterrar-hi embolcallats en cotó fluix deliqüescent. La neu és una flor feble d’hivern que es marceix amb l’alè. Un miratge poètic si el rebost és ple i la cabana curulla, si quan cau en podem contemplar l’aplomada levitat flonja i silenciosa des de la dàrsena d’una llar de foc. Encisador!

Enguany coincideixen Sant Josep, el sant descatalogat de les festivitats preceptives i de celebrar, amb la lunar i bellugadissa Pasqua. La primavera treu al cap i la llum, per decret, esgarrapa l’epidermis dels rellotges al sol. Mercat del Ram a Vic, referència anyal on, temps era temps, s’hi aplegava la pagesia de més enllà de la comarca. Fira de bestiar, agència de notícies oral i excusa per a un bon àpat en aquelles fondes de platillo a foc lent.

Feliç Sant Josep homònims i homònimes! 

Siguem i sigueu feliços!