A no trigar
massa hem de veure i patir com la globalitat ens imposarà un sistema universal
d’identitat, un codi alfanumèric personal i intransferible que ha de
servir per a qualsevol interacció amb les administracions i amb el món exterior.
Un xip? Un implant discret rere l’orella? Un pírcing de disseny adossat a les
parts toves de l’anatomia corporal? L’hauran de situar en una part accessible
del cos que permeti interactuar amb la tecnologia de la informació i del
control de manera eficaç i, alhora, funcional. No m’imagino haver-me de
descalçar o haver de practicar estranyes contorsions per habilitar-lo.
Tot arribarà,
no en dubtem. Naixerem adossats a l’identificador intransferible que
personalitzarà totes les nostres dades i que, amb els anys, s’anirà farcint com
una motxilla virtual cada vegada més feixuga. El nostre codi únic ens capacitarà
per poder-nos connectar a les xarxes. Informarà del nivell d’accés a què
tindrem dret segons els privilegis, les restriccions, les circumstàncies o les
condemnes amb què s’anirà atapeint. Una memòria contra l’oblit que convertirà
l’estadística i la xafarderia tal com les practiquem ara en mètodes
descatalogats.
Ja passegem
amb alegria i inconsciència algun xip presumptament innocent com el del DNI o el d’algunes
targes bancàries. Aquests són els prolegòmens de l’era que s’acosta. El Gran Germà anunciat per Orwell ja ha
estat ultrapassat. Som a un curt trajecte d’aquell punt on les cartes de les
cases de menjar interactives ja detectaran els nostres apetits i ens guariran
prevenint-nos de les intoleràncies alimentàries que ens assetgen. A un pas
perquè el sistema que portarem implantat ens faciliti les relacions humanes
destriant també al·lèrgies, incompatibilitats i enamoraments encaminats al
fracàs. Quan dos dispositius s’alineïn, així que els circuits s’encaterinin
mútuament, sabrem que ha saltat la guspira i que aquella és la persona de la
nostra vida. Quantes carabasses i negatives ens estalviarem... S’haurà acabat
errar el tret i els cops baixos a l’amor propi esdevindran una aventura
temerària de la qual ja n’haurem estat previnguts. Un món feliç, vaja!
Gairebé podem
proclamar joiosos que vivim a les acaballes del DNI i del passaport. A quatre
dies per poder-los emmarcar i per desar-los al bagul dels records. No ens
caldrà mostrar-los als funcionaris. S’hauran acabat les cues de la vergonya a
l’aeroport del Prat, creuarem sense aturar-nos -com a l’autopista de peatge-
només amb el dispositiu encastat a la carcanada que ens obrirà les portes i en
registrarà la nostra feliç arribada a l’illa tropical de destinació. No a les
cues col·lapsades per renovar-los. No a la fotografia desafortunada que ens
acompanya tot un quinquenni o una dècada perquè a cada control ens retrataran
per disposar d’un àlbum històric que documentarà gràficament, per exemple, el
progrés implacable de la pèrdua del serrell o establirà com són de progressius,
exponencials i mesells el pes i la massa corporals sotmesos a les lleis de la
gravetat.
Estic per
aventurar la decadència dels noms i dels cognoms. Ens caldran? Mantenir-los
serà una mena de luxe prehistòric, una ostentació supèrflua que ha de tenir un
cost i ha de suportar un cànon que cotitzi a la hisenda pública, com qui
gaudeix d’una segona residència o d’un vehicle contaminant de combustió fòssil
amb matrícula personalitzada –que tampoc caldrà-. Un luxe! Imaginem com d’útil i
quantes i disputes ens estalviarà -així que sigui operatiu el sistema- ja que
no haurem de decidir quin cognom posem primer als nounats. És indubtable que
serà un registre amb una codificació sense connotacions ni privilegis de gènere
hereditaris. Quelcom que tornarà els arbres genealògics fiables, com matemàtics
boscos d’ecologia algebraica precisa que ens permetran desplaçar-nos per les
nissagues sense metàfores grimpant per la vegetació massa espessa i sense
forats negres ni fulles de parra que tapin les vergonyes dels avantpassats.
Qui, assenyadament,
no renunciarà de bon grat a la llibertat personal per gaudir de la seguretat que
el sistema protector omnipresent ens garantirà? Infal·lible, paternal i segur -una
mena de terra de Xauxa en un xip- que ha de garantir també el record transcendent
després que les graelles i les brases purificadores del crematori en reciclin només una minúscula càpsula ignífuga que conté -i ha de permetre recuperar- la
memòria dels nostres destins.
