4 de juny 2017

La terra de Xauxa en un xip.



A no trigar massa hem de veure i patir com la globalitat ens imposarà un sistema universal d’identitat, un codi alfanumèric personal i intransferible que ha de servir per a qualsevol interacció amb les administracions i amb el món exterior. Un xip? Un implant discret rere l’orella? Un pírcing de disseny adossat a les parts toves de l’anatomia corporal? L’hauran de situar en una part accessible del cos que permeti interactuar amb la tecnologia de la informació i del control de manera eficaç i, alhora, funcional. No m’imagino haver-me de descalçar o haver de practicar estranyes contorsions per habilitar-lo. 

Tot arribarà, no en dubtem. Naixerem adossats a l’identificador intransferible que personalitzarà totes les nostres dades i que, amb els anys, s’anirà farcint com una motxilla virtual cada vegada més feixuga. El nostre codi únic ens capacitarà per poder-nos connectar a les xarxes. Informarà del nivell d’accés a què tindrem dret segons els privilegis, les restriccions, les circumstàncies o les condemnes amb què s’anirà atapeint. Una memòria contra l’oblit que convertirà l’estadística i la xafarderia tal com les practiquem ara en mètodes descatalogats.

Ja passegem amb alegria i inconsciència algun xip presumptament innocent com el del DNI o el d’algunes targes bancàries. Aquests són els prolegòmens de l’era que s’acosta. El Gran Germà anunciat per Orwell ja ha estat ultrapassat. Som a un curt trajecte d’aquell punt on les cartes de les cases de menjar interactives ja detectaran els nostres apetits i ens guariran prevenint-nos de les intoleràncies alimentàries que ens assetgen. A un pas perquè el sistema que portarem implantat ens faciliti les relacions humanes destriant també al·lèrgies, incompatibilitats i enamoraments encaminats al fracàs. Quan dos dispositius s’alineïn, així que els circuits s’encaterinin mútuament, sabrem que ha saltat la guspira i que aquella és la persona de la nostra vida. Quantes carabasses i negatives ens estalviarem... S’haurà acabat errar el tret i els cops baixos a l’amor propi esdevindran una aventura temerària de la qual ja n’haurem estat previnguts. Un món feliç, vaja! 

Gairebé podem proclamar joiosos que vivim a les acaballes del DNI i del passaport. A quatre dies per poder-los emmarcar i per desar-los al bagul dels records. No ens caldrà mostrar-los als funcionaris. S’hauran acabat les cues de la vergonya a l’aeroport del Prat, creuarem sense aturar-nos -com a l’autopista de peatge- només amb el dispositiu encastat a la carcanada que ens obrirà les portes i en registrarà la nostra feliç arribada a l’illa tropical de destinació. No a les cues col·lapsades per renovar-los. No a la fotografia desafortunada que ens acompanya tot un quinquenni o una dècada perquè a cada control ens retrataran per disposar d’un àlbum històric que documentarà gràficament, per exemple, el progrés implacable de la pèrdua del serrell o establirà com són de progressius, exponencials i mesells el pes i la massa corporals sotmesos a les lleis de la gravetat.

Estic per aventurar la decadència dels noms i dels cognoms. Ens caldran? Mantenir-los serà una mena de luxe prehistòric, una ostentació supèrflua que ha de tenir un cost i ha de suportar un cànon que cotitzi a la hisenda pública, com qui gaudeix d’una segona residència o d’un vehicle contaminant de combustió fòssil amb matrícula personalitzada –que tampoc caldrà-. Un luxe! Imaginem com d’útil i quantes i disputes ens estalviarà -així que sigui operatiu el sistema- ja que no haurem de decidir quin cognom posem primer als nounats. És indubtable que serà un registre amb una codificació sense connotacions ni privilegis de gènere hereditaris. Quelcom que tornarà els arbres genealògics fiables, com matemàtics boscos d’ecologia algebraica precisa que ens permetran desplaçar-nos per les nissagues sense metàfores grimpant per la vegetació massa espessa i sense forats negres ni fulles de parra que tapin les vergonyes dels avantpassats. 

Qui, assenyadament, no renunciarà de bon grat a la llibertat personal per gaudir de la seguretat que el sistema protector omnipresent ens garantirà? Infal·lible, paternal i segur -una mena de terra de Xauxa en un xip- que ha de garantir també el record transcendent després que les graelles i les brases purificadores del crematori en reciclin només una minúscula càpsula ignífuga que conté -i ha de permetre recuperar- la memòria dels nostres destins.

28 de maig 2017

Donald Trump World Tour.



El teatre romà de Taormina, amb pintoresques vistes a l’Etna, ha aplegat el G7 amb la novetat d’un home bala del circ com a protagonista convidat. A en Donald Trump ja el precedia l’estel·lar interpretació en el paper de sheriff imposant-se per presència i prominència en una fotografia a Brussel·les enmig dels capgrossos de l’OTAN. Una imatge –un gest- per a la posterioritat que haurem d’encabir al costat dels moments també històrics dels seus antecessors. L’empenta a l’esprint final per ser el primer de la fila es mereix un espai en la memòria dels mitjans com aquell Happy birthday de la Monroe dedicat al Kennedy o del Yes, We Can de l’Obama. La proclama d’aquest pollastre apastanagat, però, es més de Yes, I Can en l’America first que passeja amb fatxendaria i ostentació. 

Impacten l’actitud, l’empenta i la posterior estampa d’una figura de cera satisfeta que ens ha regalat en Donald Trump tibant l’americana o alineant la corbata per a la immortalitat. Tot ben simètric perquè l’estrella d’autoritat local atordeixi la globalitat econòmica des d’un postulat del “jo primer”. La constatació de l’America first sense cap mena de dubte desafia des d’Europa al món. En Trump s’ha tornat a superar també convertit en la gran lliçó aplicada de comunicació no verbal. 

El llenguatge no verbal és el més primitiu, previ al codi verbal. El que practica el llop mostrant les dents i les orelles a la Caputxeta Merkel tot grunyint sense rima. Udols prepotents de poder marcant territori i atemorint o menystenint els adversaris. Així ha estat la posada en escena del nou líder americà a Europa en aquest congrés tribal. Ha aixecat la pota i ha marcat territori, com solen els quissos que enllefernen les voreres i, sobretot, la civilitat de qui els treu al carrer sense tenir-ne cura.

El show d’en Trump ja ha arribat al vell continent. Cap contacte amb la premsa. Imatges de reunions intentant convèncer un nen gran satisfet d’haver-se conegut que detesta el protocol. Diuen que s’hi avorreix. Els que han treballat amb en Trump esbomben que té una capacitat de concentració reduïda, que es cansa de les reunions i que va al gra sense els necessaris embuts propis de la dinàmica diplomàtica. Per això la trobada amb els líders europeus va durar només una hora. El resultat és la constatació d’una nova –i imprevisible- era en les relacions ultramarines. 

La Lili Merkel Marleen, en el moment més emotiu del word tour -l’únic que en Trump ha parlat en públic- al costat dels monuments que recorden la caiguda del mur de Berlín i dels atemptats de l’11S l’ha advertit que els murs fracassen perquè l’apertura acaba triomfant i que en aquest món no podem amagar-nos-hi rere, d’un mur. La resposta de l’americà ha estat el recordatori dels deutes en defensa dels membres europeus i ha demanat quant havia costat la seu nova de l’OTAN –Però és molt maca! –ha comentat el sorprenent Trump davant l’astorament dels aliats.

El periple Donald Trump el resumeix l’Angela Merkel a la manera Trump: “Vivim una situació de sis contra un”. Una pel·lícula dolenta de vaquers amb un personatge que diu que l’escalfament global és un conte xinès. Per primera vegada a la història del G7, els seus membres no arriben a un consens. El debat del clima hauria estat molt frustrant. Absolutament decebedor! Aquesta vegada no haurien ni assumit el fals compromís de no assolir els acords de París.

 Compensa i ens consola molt la piulada trumpesca emesa just abans que l’Air Force One s’enlairés lloant l’acord contra del terrorisme: “És una amenaça. Guanyarem. Tindrem la pau a través de la força”. Just aixecava el vol l'estora voladora de l’emperador quan l’Etna va deixar anar unes bafarades intermitents –com senyals de fum- amb molta pudor de sofre. Experts en descodificar els missatges dels indis americans d’abans de la colonització del far west van desxifrar el missatge de la natura. Al cel sicilià la gran pregunta no era què fer amb en Donald Trump sinó amb aquells que l’han enfilat democràticament al poder. En l’última glopada de fum i cendra l’Etna va esbufegar: -Teniu el que us mereixeu!

22 de maig 2017

Santa Rita.



Un cap de setmana intens i previsible pel que fa al Barça. Ahir no era Santa Rita, la patrona dels impossibles té la seva festivitat avui, que enguany s’escau en dilluns. Hem de recordar que la santa ja va obrar el miracle de la remuntada a la Champions. Perpetrar dos prodigis en matèria futbolística en una mateixa temporada beneint el mateix equip hauria estat un excés de favoritisme que atemptaria contra l’equitat divina. Els sants i les santes -com els polítics- han de predicar amb l’exemple.  Al Barça li va mancar un partit i al Reial Madrid li van sobrar tres punts per proclamar-se campió. Si els penedits anessin al cel, podríem beatificar en Messi i els seus sequaços per la manca de regularitat -sermonegen els entesos-. Malauradament els campionats i les competicions esportives no tenen setembre. 

El segon miracle sí que es va produir. La justícia poètica, aquella que no té a veure amb la humana ni amb la divina, es materialitzà amb contundència al marge de militàncies. L’expressió n’era el somriure del socialista Pedro Sánchez qui va arrabassar la secretaria general del PSOE –per golejada- a l’agra Susana Díez. Com al conte, amb un príncep blau i una bruixa malèvola, es va consumar la fugida apressada de la dolenta escapolint-se mentre cavalcava accelerada una escombra dièsel. Tornarà? 

La ràbia i la justícia -poètica- feien via, quan en Mariano apagava d’una revolada el ciri que havia encès a la santa dels impossibles. Ni la victòria del blancs aconseguia d’amorosir el neguit que s’instal·lava a la Moncloa. Diuen que abans d’esmussar l’espelma hi va encendre un havà. Massa fum condensat al panorama polític del “no és no”.  

Aquesta és la crònica del diumenge –ahir- que porta cua -avui- i fa rendible la deessa Cibeles que no pot fugir -com la Susana- dels aldarulls, les celebracions i les convocatòries que s’hi aixopluguen. Madrid i Cibeles enmig de la fira de Sant Isidre amb un cartell de primeres espases i amb braus de les ramaderies de referència i de més renom al tractat tècnic i històric dels toros, El Cossío, el paradigma d’enciclopèdia taurina. Ahir en Sergio Ramos va tornar a exhibir un repertori de passis toreros de saló –sense un brau amb banyes ni en Messi envestint- tot celebrant la lliga assolida que l’habiliten per figurar amb honors a l’esmentat tractat enciclopèdic al compàs de l’Amparito Roca.
  
Avui la deessa Cibeles ha estat assetjada per una centúria de nostàlgics, camisa blava, cridòria i bandera franquista, que escridassaven els corifeus del referèndum català. En Puigdemont, President de la Generalitat de Catalunya, custodiat per en Junqueras i en Romeva s’han explicat a l’Ajuntament de Madrid, una cortesia de l’alcaldessa Carmena. També deuen haver invocat la patrona dels impossibles si jutgem l’actitud molt emprenyada d’en Mariano titllant de “xantatge” i “d’amenaça” la llei catalana de desconnexió que el diari el País hauria filtrat -innocentment, només per informar- i que ja ha activat els engranatges dels tribunals estatals de calibre gruixut. 

El president Rajoy també ha aprofitat per exigir avui a en Carles Puigdemont, que comparegui al congrés espanyol per a explicar el referèndum. “Ha d’actuar amb determinació, coratge i valentia”, ha reclamat. El gironí no se’n refia, encara recorda com va tornar el valerós Ibarretxe del congrés dels diputats al País Basc -amb l’extremitat amputada dins d’un tàper- després d’oferir una i altra vegada la “mà estesa”. Em quedo amb la sentència del president català, “Aunque lo intenten, el Estado español no dispone de tanto poder para parar a tanta democràcia”.

La santa dels impossibles fou una filla obedient, esposa fidel, dona maltractada, vídua, religiosa, estigmatitzada i santa de cos incorrupte que es pot venerar i visitar a Casia, Itàlia.