Treva nadalenca.

 Esperant la treva nadalenca després de les tempestes literals que ens han privat del sol i enfredoreixen l’ambient. Dies d’aigua, ventosos, de calamarsades i amb mànegues a tocar de la costa. A casa, però, ja hem penjat els detalls nadalencs per si resplendeixen amb benaurança l’esperit festiu dels torrons i la neu a muntanya. La ciutat també ha encès els llums arrauxats que en pampalluguegen la foscor. Nadal a la cantonada i el Trabucador enlaire, l’istme subtil i pintoresc al delta de l’Ebre que la fúria desfermada de la natura ha tornat a trencar, un pluviòmetre natural que mesura el desastre.

Els dies previs al gran divendres negre, com el del Trabucador, també preludien el devessall consumista que ens ha d’engolir abans que ho facin les diverses restriccions planificades o la pandèmia que udola a la lluna plena dels llops, rodona com un mató de Montserrat. Vivim entre ensurts. Tornem a patir -o reverdeix- la incertesa instal·lada en un estat insòlit quasi permanent on podem integrar a la falsa normalitat situacions excepcionals. Ja em sap greu haver de reeditar la gaseta del confinament, una enciclopèdia -o una sèrie de Netflix doblada al català-, que va engruixint els volums o els episodis de la qual el ministre de sanitat alemany n’ha fet un spoiler: “vacunats, curats o morts”. Em decanto pel final feliç amb el virus carregat de melangia cavalcant horitzó enllà així que acabi l’hivern com proclama la trivialitat del ministre. Mentre, ressuscita el salconduit digital amb ímpetu per poder compartir en un establiment un arròs a la cassola amb musclos sotateulada perquè ara ens escometrà una ferotge onada de fred polar que ha entrat pel nord-est peninsular.

Fins a la concreció d’aquest més negre que divendres han confluït tot d’esdeveniments que marquen el novembre, un mes que del bracet amb el febrer -el mes dels gats- podríem agermanar amb els dilluns. Semblen mesos fúnebres que només serveixen per farcir el calendari. Què tenen d’encisador el novembre i el febrer? Per què, en l’arbitrarietat de la mesura dels dies, no els esfullem diluint-los en un nou almanac arrodonit només amb deu mesos? Parlem-ne.

Va, animem-nos, aixequem el cap que l’esperit nadalenc ja és ací amarant allò més terrenal. Fixeu-vos com El conte de nadal d’en Dickens, que va inspirar la versió del ratolí Mickey, deu haver animat també el consens polític per aprovar, com en una trepidant sessió de nadal a tres bandes, els pressupostos estatals, catalans i municipals d’una tacada. Una carambola perfecta si no fos pel set al tapet d’en Maragall.

La resta del panorama abans de festes anticipa tendències per l’any que estrenarem. Ve xopat també per l’esperit dels negres divendres que porten temptadores ofertes i llamineres propostes destacant als aparadors la rebaixa de la llengua catalana als currículums escolars amb cridaners neons judicials avançant-se en matèria de fer cagar el tió a cop de bastó.

També marquen tendència, més enllà de l’anècdota, altres proclames. Com la produïda en la topada entre un grup d’estudiants antifeixistes amb un punt d’informació que una associació espanyolista havia instal·lat a la plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona amb els Mossos d'Esquadra de mitjancers. Els aldarulls han conclòs, megàfon en mà, apel·lant a la llibertat tot advertint que aconseguiran il·legalitzar-los, als antifeixistes.

Una altra ha estat en el marc del dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones -l’Institut Català de les Dones ha recomptat, aquest any, 12 feminicidis-. “Nosaltres no odiem a les dones, en el nostre partit n’hi ha moltes de gran valor, quasi tant com el dels homes”.

 

 

Tot “anava bé”, però va marxar el llum.

 Fins els anys vuitanta encara hi havia alguna masia habitada que no disposava de llum, ni, per descomptat, de telèfon i el subministrament d’aigua era precari, només una aixeta que rajava sense massa alegria. Eren els habitants avesats a una situació que avui ens sembla més que insostenible, literalment apocalíptica. L’anunci o advertiment del tall de subministrament ha aixecat polseguera i molta alarma social. En unes dècades hem passat d’un rusticisme energètic a l’eclosió tecnològica de la qual en som absolutament dependents. Recordant els talls que ens han desendollat només unes hores, com a molt uns dies i a tot estirar una setmana, la sensació és angoixant. D’impotència. D’abandó. Desprotegits recorrem a les llanternes que tenim estratègicament repartides per l’habitatge, a les tauletes de nit i una, la més potent, al costat de comptador del llum vetllant les incertes i imprevistes apagades recurrents de quan fa més fred o massa calor. Caigudes que acostumen a esdevenir de fosc, a mig telenotícies nit quan l’home del temps també anuncia les malvestats meteorològiques que assoten el país.

Fins ara hem viscut els desastres dels diversos subministraments energètics, anècdotes localitzades en una zona molt concreta, com espectadors sense massa empatia mentre, a casa, tot funciona amb un clic a la velocitat de la llum. Incidents d’una canonada de gas o d’aigua, avaries a les línies d’alta tensió i d’altres fuites que calia arreglar urgentment de les quals en fèiem un seguiment en l’inventari dels productes congelats que se’ls han malmès als del restaurant del barri. Aquestes últimes setmanes ha fet fortuna la catàstrofe de les catàstrofes, una possible i propera fallada absoluta del sistema, una situació irreparable per la via de les urgències i sense terminis. Acollonits i crèduls hem esgotat els productes de subsistència, que si no són prou efectius, confereixen certa seguretat fictícia. Ens ho prenem com una acampada de cap de setmana a les fosques sense foc de camp, però.

Quantes alarmes pronosticant el final d’una era no hem viscut. El maltusianisme del segle divuit ha anat evolucionant. Proclamava el control de natalitat com a única manera d’aconseguir la supervivència de la humanitat. Llavors, la teoria predeia la fam perquè els recursos naturals no serien suficients per alimentar la població creixent del planeta. Reduir els naixements i que les guerres i epidèmies fessin el seu curs retardant la crisi total de l’alimentació, segons Malthus, era l’única esperança. Aquest clergue anglès no va parlar de la manca d’aire o d’aigua, quelcom que les derivades del maltusianisme darrer -i la realitat climàtica- ja incorporen. Ben tornats a l’ecofòbia.

Aprendre a anar a dormir amb una espelma i una capsa de llumins sota del coixí era un costum que va associat a agafar el son ben ràpidament per combatre la por a la foscor, als udols dels gossos que empaiten fantasmes sense còrpora. A la paret encalcinada, maldestra, i boteruda hi ha penjades en sengles estaques les escopetes, els sarrons de caçar conills o bestioles de cassola i les pors irracionals. Ens salva que el món reneix puntual cada matí carena enllà i comença l’activitat. Uns grapats d’aigua apressats i breus per netejar els ulls de fura a les criatures abans d’apropar-se al foc a terra on s’hi renoven les brases esmorteïdes del vespre anterior que van cremar les històries a la vora del món proper i torrar-hi una llesca de pa de pagès untada amb oli.

Els calaixos de la memòria s’il·luminen amb espelmes, llums de carbur de flama metàl·lica i ataronjada com torxes fumejants d’espessa boira que ennegrien les bigues, els cabirons i l’empostissat dels sostres a les corts del bestiar. Làmpades d’oli, de petroli i la primordial vivesa amorosa del foc a terra a redós del qual s’hi coïen la vida i les escudelles.

Desconec quines eren les misèries energètiques amb què convivien els infants a ciutat. Maltusianament la vida a pagès o als llogarets petits estava més resolta. L’autarquia domèstica era un fet gràcies als rebosts i als horts en comarques on només calia mercadejar articles de luxe com el sucre, el cafè, el vi i l’oli, tots ells una extravagància culinària. Ara mateix restablir aquella sostenibilitat espartana en el consum -i en el tractament de les deixalles- semblaria impossible. El progrés relacionat bàsicament amb les fonts energètiques que el fan rodolar a les nostres comarques també s’ha globalitzat i homologat amb el mateix nombre de semàfors per metre quadrat asfaltat. Un punt de retorn que una cabra i un enciam neorurals no resolen.

En la cruïlla per la supervivència sota amenaces diverses aquests dies cerquem la sortida a una de les més punyents i democràtiques perquè ens toca de ple a tots, el canvi climàtic que ja ningú qüestiona -ni el cosí d’en Rajoy-. A Glasgow hi ha la trobada de caps grossos per arribar a un acord. Greenpeace considera excepcionalment feble el primer esborrany de la declaració final de la Cimera pel Clima. Denuncien que a la proposta no hi ha cap esment a l’eliminació progressiva dels combustibles fòssils en contra de les indicacions dels experts. Cal, segons els entesos, acabar amb el carbó, el petroli i el gas de forma immediata per complir amb els objectius de l’Acord de París d’evitar que el planeta s’escalfi més d’1,5 graus centígrads.

Veurem com evoluciona la lluita per descatalogar els tradicionals interessos nocius i contaminants amb el dret al desenvolupament que també tenim tots, especialment les comunitats més fràgils i sovint les menys contaminants. La imatge colpidora del ministre d’Afers Estrangers de Tuvalu intervenint a la COP26 amb l’aigua de la mar fins als genolls per alertar del risc que la pujada del nivell deixi sota l'aigua països sencers, com ara el seu, és d’allò més gràfica i impactant. Tuvalu és una illa al bell mig de l’oceà Pacífic amb 11.792 habitants -així d’exacte, segons la premsa- a qui el planeta pot passar una factura excessiva havent de pagar els excessos aliens.

I quan “tot anava bé”, va marxar el llum -reblà el filòsof-.

 

Sense notícies.

Després del parèntesi d’aquest mes d’octubre per burocràcies vitals que us estalvio i d’agafar-me unes vacances de senyor, fora dels mesos turístics de temporada alta, reprenc el que solia entre la mandra i el no saber què dir. Disculpeu la desconnexió. Podria al·legar que l’actualitat ha fet figa, que no hi ha res d’important i que el món proper i no tan proper és una bassa d’oli. Tot rutlla sense ensurts i res no grinyola. Vivim instal·lats en una pau beatífica molt propera a la felicitat que ens deixa sense arguments. Tan perfecta que els mitjans han de recórrer a les cròniques ensucrades per omplir les portades de tòpics suats. El més agre i bèl·lic passa per la disputa per la predominança entre les castanyes torrades a la llar de foc i el hollywoodià halloween. Qui guanyarà? La castanyada ho té pelut bàsicament per la bonança tardorenca dels dies amorosos propiciats pel canvi climàtic i poc freds encara; només a favor la intenció del ministre de consum anunciant que prepara una llei per prohibir la publicitat dirigida als menors d’aliments i begudes no saludables. Caramels també?

Fixeu-vos que a manca de vent que bufi per impulsar les noticies d’actualitat, la cosa no dona per navegar. Els mitjans se les han d’empescar totes per tirar a l’olla quelcom per deixondir l’apatia i la benaurança que ens bressola en aquest nou univers postpandèmic òptim. Tant que jo gairebé gosaria clausurar la gaseta del confinament. La pandèmia ja no infla les veles amb grans titulars. Xavalla informativa farcida de petites anècdotes que no intimiden. Hem integrat el virus a la categoria de les mascotes de companyia, hi convivim sense escarafalls i, quan cal, els portem a passejar pel parc amb afecte i civisme recollint-ne les deposicions, les mascaretes.

Instal·lats en aquest erm panorama sense ressalts hem hagut de recórrer a l’univers esportiu per aixecar l’avidesa i la curiositat de la parròquia tirant a l’olla un os que revifi i estimuli la controvèrsia, Koeman sí, Koeman no. No em posicionaré al respecte perquè a la gespa de Can Barça hi pastura, ara, una legió sàvia d’experts amb criteri i estratègia més de passat que no pas de futur. Mantenir l’excel·lència i els títols curs rere curs deu ser una tasca tan feixuga com practicar l’operació bikini durant tot l’any sense excepcions.

Un altre punt calent amb gran sortida, que redimeix el moment encalmat, és l’erupció d’un volcà a la Palma. Un espectacle, si no fos tan demolidor, que ha cremat els índexs d’audiència i ha elevat el turisme als nivells del magma incandescent mentre alguns intrèpids presentadors estrella dels diversos programes s’hi juguen els rínxols i les pestanyes esquivant la riuada de material roent que socarrima l’illa. Els olotins de la Garrotxa s’ho contemplen amb certa enveja només mediàtica mentre porten ciris a la capella de Sant Francesc -situada a la gola del volcà Montsacopa- i lliguen els dies amb llonganisses.

En èpoques de sequera, quan el dia a dia és d’una monotonia grisa i previsible, un recurs efectiu és pronosticar allò que no ha esdevingut. Fer càbales tot jugant a les suposicions amb un punt d’intriga que enganxi l’audiència perquè pot succeir. Un mètode propi de les trames de terror que ens angoixen només de pensar-hi. Escenaris apocalíptics amb protagonistes que ens inquieten i ens xuclen la placidesa. Parlo dels vampirs que pertorben la quotidianitat així que surten dels taüts decidits a esguerrar-nos l’existència eternament. Fem el senyal de la creu!

“Qui ens ho havia de dir” va fer fortuna durant el confinament. Qui podia preveure l’aturada en sec, el sotrac en tots els àmbits que provocà la plaga vírica que encara estem amansint. Aquest fet, sense cap mena de dubte, ens ha estovat la credulitat. Tot és possible, doncs, i encara més. Apel·lant a aquesta incertesa s’ha fet públic un estudi sobre les possibles amenaces futures a l’estabilitat i la seguretat d’Àustria -i de la Unió Europea- amb una detallada anàlisi respecte de la possibilitat que la xarxa elèctrica no resisteixi originant una apagada generalitzada i indefinida prevista durant els cinc anys propers. Tornem a fer el senyal de la creu! No en negaré la possibilitat. Jo diria que el consum d’aquest recurs s’ha endollat per marcar tendència a preu d’or. Macromaniobres dels mercats lligades a la producció i transformació energètiques, la clau de volta d’una nova manera d’il·luminar la foscor sense petroli o carbó. Per ara, però, amb aquests preus el sarcasme consumista sostenible es debat entre comprar un cotxe elèctric o anar a fer llenya al bosc per torrar les castanyes.

Bona castanyada!

 

 

Gerros xinesos colossals.

 Tornen algunes patums a l’escena pública. Els grans “gerros xinesos”, com els va valorar en Felipe González incloent-s’hi ell mateix, a en Jose Maria Aznar i a d’altres vaques sagrades -i jubilades políticament-, no es resignen a habitar els angles obscurs del saló oblidats pels seus electors; subsisteixen sinó silenciosos, coberts de pols i, sovint, de caspa. Qui es resigna a deixar fer els successors -hereus directes o no-, a sobreviure sotmesos a l’oblit mediàtic sense els grans titulars que anaven confegint l’autobiografia del dia a dia amb retalls que enganxaven en l’àlbum d’efemèrides personal, una enciclopèdia de miracles i de decisions fonamentals esquitxada d’inauguracions i esdeveniments importants amb el millor de cada casa, la reial també. No vull dir que els haguem de trobar al metro cantant boleros i pidolant perquè és més digne demanar que robar. No patiu, però, perquè malgrat malviure en aquesta relativa indiferència social, orfes de les pantalles dels telenotícies, la majoria han estat acollits i adoptats pels consells d’administració de grans companyies que al seu moment van estar privatitzades per ells mateixos. Per tant, si hi coincidiu en algun transport públic interpretant “Pensa en mi” no els féssiu pas caritat; no volen un euro, només mendiquen un gest de reconeixement.

El mateix Felipe González, el ceramista i pare del símbol per excel·lència, ha tornat a l’arena mediàtica deixant anar que “ningú no és més capaç de fer el ridícul que en Puigdemont”, una rèplica -un totxo llancívol- poc treballada al torn terrissaire i poc cuita al forn al que l’expresident va declarar des de Sardenya, “Espanya no perd mai les oportunitats de fer el ridícul”. En Felipe feia costat així a l’insigne terrissaire de la bòbila legal, al reconegut artesà de l’argila judicial que habita compulsivament enfangat en la dèria per les euroordres reiterades, compromès i obsedit a pescar la gran balena blanca del separatisme català. Una batalla sense treva a les aigües comunitàries per la captura d’un peix esmunyedís que es porta l’oli.

Com que l’atavisme d’altiplà no fa cap puntada sense fil, per solidaritat, per corporativisme col·legiat, per enveja o per treure’s de sobre la pols que acumulen els expresidents sumptuaris  -grans peces ceràmiques xineses de museu-, no podia faltar la desfilada torera d’en José Mª Aznar. Un artista capaç d’interpretar amb posat aplomat els papers de faraó i d’oracle des d’un perfil numismàtic propi d’una moneda de pedra tallada. En Josemari tampoc perd puntada quan conclou que "Espanya és una nació, no set, ni quatre, ni vint-i-una. No és un estat plurinacional, ni multinivell, ni la mare que els va parir". Després del temerari passi torero la plaça de braus ha rebentat amb una mocadorada sol·licitant les orelles i la cua -també d’en Puigdemont?- al compàs del pasdoble Espanya cañí.

Deixo la crònica torera llençant el capot i els estris de matar al foc per concloure que de les màximes doctes de l’Aznar se’n podria destil·lar un manifest a la tolerància per com va farcir el seu decàleg ideològic amb moltes calories: “A les institucions de Madrid es parla castellà, que és l'idioma que tothom entén". No seré pas jo qui el condemni a l’infern després de contradir el mateix Papa Francesc quan va demanar perdó per la conquesta de Mèxic. L’Aznar defensa la història d'Espanya "Amb els seus encerts i els seus errors, jo me'n sento orgullós i no demano perdó". I afegeix que "El fenomen de la Hispanitat ens ha d'enorgullir malgrat la llegenda negra, la cultura de la cancel·lació i aquesta estupidesa del revisionisme històric”. Que així sigui, mestre, i que déu reparteixi sort i justícia!

Amb el retorn dels castellers, geopolíticament més propers a l’epicentre català, amb regust tardorenc de calçots i de romesco, comença el curs el Parlament de Catalunya amb castells de gama baixa i molta manilla just quan bufem l’espelma per l’aniversari de l’1 d’octubre. Una celebració en una atmosfera enrarida pel partidisme caïnita respecte de l’anomenada causa comuna de la independència amb un punt de botellot frenètic a la Ciutadella.

Haurem, doncs, d’incorporar el neologisme de rabiosa actualitat per designar una realitat antiga i nostrada que ha evolucionat amb els anys. La tradicional costellada familiar -com més convergent- s’ha rejovenit atiant les brases de la disbauxa amb un menú per a multituds pobre, sense truita de patates i poca carn a la graella, només la dels que pateixen els aldarulls i les agressions mentre participen en aquest ritual iniciàtic per a nens i nenes acabades de deslletar.

La bona notícia és que la pandèmia ja és història a jutjar pel temps escadusser i carregat d’optimisme que hi dediquen els mitjans. Que així sigui! Ara els objectius vomiten lava. Un reality dramàtic amb molt de tiratge i molt reporter intrèpid que precisament avui ha canviat d’illa, de la Palma a la Graciosa on el casament del segle ha provocat una erupció passional, l’Anabel Pantoja ja no ajorna més el casori tot i el cadàver encara calent de l’àvia. Un final feliç malgrat que el cosinet Kiko Rivera hagi declinat d’assistir-hi malbaratant una exclusiva compartida amb la Belén Esteban de testimoni i vestida de blanc com marca el protocol.

Lliurat a la nostàlgia, pau i amor, reivindicant així la consigna hippie!

 

Estiu esborrat.

Entre maniobres orquestrals en la foscor dels xips he perdut un arxiu llarg, d’aquests que contenen impressions de l’any. Abans n’hauríem dit el dietari o el miralls i espantalls en el meu cas. Com sempre els nans digitals que treballen a Microsoft aixequen el dit i et fan una segona alerta respecte de la decisió que no té remei una vegada presa. Ep! Llavors, després del reflex immediat sense pensar-t’ho, cliques i t’adones que l’has fotut al pal. Adeu a una feinada d’hores que se n’ha anat en orris.

En d’altres circumstàncies m’hauria agafat una emprenyada d’aquelles que no tenen culpables aliens a qui carregar el mort. Ha estat meva la negligència, la mania de no llegir els missatges que pampalluguegen a la pantalla. La qüestió és que s’ha -he- esborrat tot l’estiu d’aquest 2021. Afortunadament cada cert temps faig una còpia per a un més menester en un disc de seguretat extern i he pogut recuperar l’arxiu menys els dos últims mesos que he perdut definitivament. Jo encara soc d’aquells que no s’acaben de refiar del núvol, de penjar-ho tot en un lloc aliè als meus dispositius. Ja ho sé, un ordinador connectat és una finestra esbatanada al món -ennuvolat o no- exposat a les xafarderies quan et volen pispar quelcom o prendre’t el pel pagant tu, com un cal barber digital.

Una desgràcia intranscendent sense cap més efecte secundari que m’ha fet meditar. Imagino aquells lletraferits de manuscrit sense còpies a qui el foc, un aiguat, un terratrèmol o una erupció volcànica els malmetia la feina, la taula i la ploma. He pensat en alguna ocasió què m’enduria si hagués de marxar urgentment. Al costat del passaport hi ha d’haver, també, per a un més menester, els arxius de la teva vida. Els personals i aquells administratius que demostren que tens l’impost de circulació al dia, per exemple. Segurament allò més preuat són les fotografies que anem acumulant, els monuments del record que poden desaparèixer diluïts en la poca expertesa informàtica fulminats per un cop de dit amb desídia.

A qui li importa aquesta pèrdua. Qui llegirà la dèria freqüent de deixar constància escrita del que pensem o del que esdevé a redós nostre. Qui regirarà el cúmul de fotografies que anem emmagatzemant al mòbil o a l’ordinador. Amb el temps aquests aparells, passat el propietari, seran una andròmina més a subhastar en qualsevol mercat de les puces. Articles obsolets de segona mà amb la panxa plena de relíquies escampats en una parada dels Encants per a col·leccionistes curiosos. Una mica la sensació de quan, per nostàlgia, obrim la pàgina encara vigent d’algú proper que ens ha deixat. Pantalles inertes mig enteranyinades que ja no s’actualitzen.

Mentre, he estat temptat de refer aquests mesos perduts -bàsicament l’estiu-, però he desistit perquè allò de repetir quelcom que ja no es pot reescriure com ho havies fet produeix insatisfacció. Tens la sensació que no ho aconseguiràs, cròniques congelades o rescalfades del dia abans que han perdut la frescor dels productes de proximitat. Una feinada que saps del cert que no reeixirà. Deixem-ho estar així, doncs. Si més no per mandra.

Hi haurà un parèntesi, un forat només viscut que no pas relatat. Com la vida, que per definició únicament es viu i que necessàriament no s’ha d’escriure o només retratar, s’ha de gaudir i contemplar. En restarà un estiu al descobert, com analfabet, cremat per la canícula que amb el temps perdrà el color de la memòria i tan sols en quedaran alguns episodis molt significatius, com un titular desdibuixat per al record sense detalls ni personatges propers. Ja em sap greu.

Encara que si hi cerco avantatges en la desafortunada pèrdua, per consolar-me i rebaixar la sensació de maldestre crec que puc oblidar-me’n, com si no hagués succeït. Esborrar-ne la lletra menuda, passar per alt el detall i qüestionar si és cert que en Messi va marxar del Barça. Si, com diuen, els barbuts talibans tornen a governar a l’Afganistan. Si de veritat, com alguns constaten, hi va haver una taula de negociació o només el president Sánchez va venir a prendre’s un cafè amb el seu col·lega Illa sense aldarulls perseguint-lo. Desproveït de les evidències estivals que he malmès també em pregunto si la pandèmia encara té vigència. De fet, aquests deuen ser els avantatges d’esdevenir un desmemoriejat.

Puc assegurar-vos que aquest estiu no em ve a la memòria. Com si no hagués existit. Com passa el temps!