El cuplet està de dol. La Sara Montiel ens ha deixat. També ha mort la
Margaret Tatcher. Encara que les esqueles i les necrològiques permeten establir
índexs fiables de paritat de gènere sense discriminacions, avui la parca -la de
la dalla- ha decidit emmenar-se dues senyores referents. Una artista i una
líder política. És clar que ambdues destacaven en camps i activitats ben diferents.
Em dol la desaparició de qualsevol ésser humà, però la Margaret no em
feia fimbrar massa fibres sensibles. No la guardo a cap capelleta de
l'adolescència. Més aviat m'atemoria. En canvi, la Sara, la Sarita, sí que la porto incorporada a
aquella època que ara se'ns va diluint en les efemèrides. La Sara. No li calien
més atributs per identificar-la que els que aportava a les pantalles dels
cinemes mítics de doble sessió amb el NO-DO adossat.
Aquell rostre numismàtic i estàtic enlluernava el país del 1957 amb L'últim cuplet. Els de la meva generació
vam arribar a aquest món l'any que ella ja era una estrella rutilant del
cinema. Després ens va ensenyar com s'ha de fumar. La Sara era un broquet llarg
com les seves pestanyes amb una cigarreta destil·lant pecat de pensament i/o
acció que calia confessar. La Montiel era una senyora pneumàtica i voluptuosa
com el fum que l'embolcallava luxuriosament. No era actriu, no se sabia moure
en escena, no tenia el do del discurs, va estar analfabeta i, potser, era miop
com les rosses americanes amb qui va competir. Sara va esdevenir l'Ava Gardner
de la Manxa triomfant a Hollywood. Una mena d'ambaixadora cervantina en
l'Espanya de la postguerra que no exportava res de tan vistós.
Allargassada en aquella cheslong era
el diable personificat. Quants no anirem al cel per la seva culpa. Fatal senyorassa
a qui la intel·lectualitat obria les portes com a una mussa carnal. Estàtua ben
posada i mirall de desig. La seduí el milhomes d'en Hemingway mentre la viciava
per a l'eternitat a còpia d'havans dels bons. Un posat que va conrear fins que
va importar un cubà autèntic en persona que li encengués aquells cigars tan poc
femenins.
La Sara. Geni i figura. Hàbil per amagar l'edat i fer-nos creure que
els anys no passen pel cel·luloide ni per la vida real. No és dia per qüestionar-li
els anys de veritat. Perquè és icona universal. Perquè és la banda sonora de
les dones que encara fregaven els terres agenollades i no gosaven encendre una
cigarreta americana sense filtre.
En una ocasió el mestre Fernando Lázaro Carreter em va confessar que
l'havien situat en un sopar al costat de la Sara. Aquella fotografia, amb la Sarita –com ell l'anomenava- el va fer
famós via paper setinat en blanc i negre. Una Sara que practicava –segons el
lingüista- el registre de les estarletes
que esquitxen els discursos de "como
muy" poc afortunats. Per a les famoses, les no tant famoses i les
aspirants a famoses encara avui en dia, al seu llibre d'estil loquaç, hi sovintegen
aquests "como muy" que
disparen a qualsevol resposta.
La Sara era, doncs, como muy
desitjada. Una dona amb molta mundologia,
un mot de l'època que es referia a aquells o aquelles que havien anat més enllà
d'Andorra a comprar sucre i formatge. Una marginal del context que caminava
unes quantes gambades avançada. Amb els homes, amb el fum, amb Cuba. I amb la
biografia que va saber forjar des d'una manca de cultura aclaparadora. De nena
maca i ignorant a una dona intel·ligent que es va administrar a si mateixa
sense excessos que la memòria no li pugui perdonar. Oblidem el cubà!
Aquesta abanderada de l'alliberament –no confondre-ho amb el
liberalisme tatcherià- ens deixa també un testament polític a la seva manera.
En el seu moment va declarar que l'Aznar "no tenia ni mig polvo". Va
arreglar-ho como muy va poder, retractant-se
i afirmant que era un estirabot. A ella li va servir per no pronunciar-se més
políticament. I a l'Aznar –s'hauria de confirmar, però- per inaugurar la dèria
atlètica que el consumeix.
Bon cel, Sara! Segur que a les terrasses celestials encara és permès de
fer-n'hi un de paper.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada