Un dissabte casolà i urbà. Les nuvolades ens ofereixen una treva matinal
de cap de setmana. Els homes del temps prediuen un diumenge espectacular i ben
lluminós. Que així sigui! S'anuncia una primavera rabiosa meteorològicament parlant.
Però rabiüda si considerem la tempesta informativa que ens assota. Una
pedregada que abonyega la marca Espanya,
segons ha declarat el ministre d'afers exteriors.
De les seves paraules es dedueix que el país és una mena de corporació.
Som España -amb grafia de boina- i hauríem
de produir un producte competent i internacional. A aquest ministre, en
García-Margallo, els col·legues de partit li retreuen la poca prudència i la
contenció degudes denunciant que amb l'aldarull hi podem perdre algun bou –brau?-
i algunes esquelles. Espanya no deixa de ser una franquícia en la globalitat de
mercats amb la botiga no massa polida i seriosos dubtes de viabilitat. Hi ha
indicis que algun dependent/a n'hauria assaltat la caixa registradora o regirat
el calaix.
En uns grans magatzems sempre hi ha qui se n'arrossega quelcom
d'amagatotis, la grapadora, un article no massa vistós al límit de la
caducitat. Qui es fa l'espavilat tornant el canvi. Petits o grans tripijocs que
conformen el tarannà que tant ens afalaga i tan poc ens afavoreix a l'hora de
gestionar la franquícia. Som uns vius, uns putes de l'economia. Alguns han
trucat les balances i en van tunejar
les finances.
Passa que, des de l'escudella global, ens observen. Ens controlen i ens
volen estacar curt. Europa vol filar prim amb els estats on la corrupció és percebuda
com un plus impune. No deixa de ser una manera d'entendre la vida. La netedat,
si més no aparent, atrau clients. Atrapa uns passavolants impressionats per
l'aparador assolellat a qui no hauríem de decebre així que es decideixen a
entrar.
D'un temps ençà es diria que patim un traspàs en unes rebaixes per
tancament del negoci. Prestatges regirats, articles de qualsevol manera, capses
obertes i les mercaderies pastifejades. Quins pebrots! No hi ha setmana que
algun tomàquet macat no s'estampi contra les pantalles dels mitjans.
L'última batzegada contra la marca
ha estat la imputació d'una membre de la casa reial. Un cop ben contundent al
que es considerava un tòtem d'aquesta Espanya a manca d'una bandera percebuda
per tothom o d'un producte identitari com el formatge de bola holandès i les
galetes Birba.
La transició, la represa democràtica espanyola, ha tingut els seus
símbols. La monarquia s'ha presentat com una de les columnes en les quals s'ha
volgut fonamentar allò que cada vegada s'assembla més a un miracle si ho
analitzem des dels paràmetres actuals. La casa reial era intocable,
imparodiable i inqüestionada fins no fa massa.
Mala peça al teler per a la corona. Encara que jo hi faig -només- un
atac reaccionari d'altiplà a la princesa més catalana de les que es fan i
desfan. Com la sardana. Perquè aquesta pubilla de laCaixa maridada amb una samarreta del Barça i queixalada en el
voraviu de la barretina, era nostra.
Per fortuna, un il·lustre advocat, en Miquel
Roca –el llegendari Sant Jordi constitucional- l'ha de protegir.
A
la tristor dissimulada d'una rossa princesa alemanya hi associo l'acudit poètic
del Quevedo oferint roses i clavells a la reina ranca amb aquell celebrat
"su majestad escoja". El
nostre monarca coixeja, massa fort des de l'última cacera de paquiderms. Si el
geni barroc de les lletres hispanes hagués de refer les rimes, potser enlloc de
rams de flors, només el deixaria triar entre l'abdicació o la república.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada