Tenir llengua

Català. Castellà. Anglès. Alemany. Xinès. Rus. Francès. Àrab. Com m'agradaria ser capaç de poder-m'hi expressar, en totes elles. D'entrar al comerç més suburbial de qualsevol indret on es parla alguna d'aquestes llengües –i d'altres- i no haver de fer servir el dit per expressar allò que vull; comprar unes pomes, per exemple.

Una furibunda decisió bíblica ens va descol·locar. L'antic testament exemplifica com els déus van esgarriar la pretensió humana d'arribar al cel, on ells habitaven, amb la torre més alta que mai s'havia edificat. Van baixar i van pertorbar aquella llengua universal perquè les persones no ens entenguéssim.

Certament que ho van aconseguir. El posat de sòmines i el penediment per haver abandonat les classes d'anglès o d'alemany en són un clàssic i la conseqüència. Ens sol assaltar uniformats amb xancletes i amb un banyador. Som conscients que ens hem allistat a l'exèrcit dels aclaparats en matèria d'idiomes. Es tracta d'un dels top ten en propòsits que renovem en dates rodones de calendari. Bon any i bones intencions!

Quan la voluntat -com el deixar de fumar- afluixa, ens preguntem per què els londinencs, tan primmirats en la seva pronúncia, no ens poden atendre en la nostra llengua. Però no ho qüestionem. Mira que són rars! Sovint, alguns en fem una virtut, de la nostra ignorància. I amb el dit índex estès com un ganivet els assaltem amb una voluntat de comunicació precària tot i que eficaç –Això! –deixem anar cofois apuntant temeràriament cap a les pomes que preteníem adquirir.

La victòria dels déus, des d'aquell gratacels bíblic, quan tots parlàvem el mateix i les pomes no tenien textures, gustos ni colors diferents, ens ho ha complicat molt des d'un punt de vista lingüístic. Fronteres i llengües. Actituds i aptituds. I, massa vegades, aquests formidables instruments per a la comunicació s'han convertit en l'objectiu bèl·lic que cal conquerir i abatre. Perquè són la bandera més cridanera d'una colonització.

De la cruïlla malentesa entre frontera i llengua històricament n'ha sortit la imposició i la dominació. Amb l'actitud -i l'aptitud- hi floreix la voluntat -o el rebuig atàvic-. Un garbuix de gramàtiques pèrfides i sordes que poden malmetre la gran poma de la convivència. Se solen desplegar uns arguments tramposos tan antics, obvis o del moll de l'os que poden confondre aquells qui no hi fèiem el problema. Divideix i venceràs. Aquesta és la fita, com els déus actuals a qui tampoc no els agrada la torre que construïm.

Després de tres dècades per fugir d'una nit llarga i fosca de repressió, treuen les banyes vells fantasmes interessats. No és la llengua només, no ens equivoquéssim, es tracta de sacsejar la conciliació, d'esquitxar l'entesa, de qüestionar la transigència per fer trontollar la cohesió social.

Just durant la transició preconstitucional, vaig assistir des d'un Madrid atònit -el de la movida quan encara no sabia que l'etiquetarien així- a una eclosió on allò català era percebut amb un cert plus d'empatia. Mai em van convidar a sopar pel fet de ser català, és evident que en la meva persona no es va verificar aquella aspiració del Francesc Pujols, "ésser català equivaldrà a tenir els gastos pagats a tot arreu allà on vagi (...) valdrà més ser català que milionari". Era l'època daurada de finals del setanta, on tot era gairebé possible. I la intel·lectualitat hispana es mullava, existia. On és ara la veu d'aquells il·lustrats? El Madrid que mana està per altres mogudes de les quals els catalans en podem sortir malparats. I el que pensa i crea opinió lliure roman massa silenciós.  

Hi vaig aprendre, però, que malgrat tenir les "despeses pagades" –ben cert com a becari- que hi havia raons que difícilment es reconciliarien. No semblava possible. La fe transcendent i la creença quotidiana no acostumen a ser volubles. Cosa de principis que només es poden amorosir des de l'exercici generós de la transigència sense odis ni interessos amagats. Vaig entendre que parlar de Madrid – Barcelona, de toreros o de l'avortament aixecava sensibilitats irreconciliables. Una pèrdua de temps que posava en perill les amistats i la condició de català milionari a què aspirava l'eixelebrat d'en Francesc Pujols.

¿Heu percebut mai que una campanya d'explicar Catalunya a Espanya o Espanya a Catalunya –des de Madrid o des de Barcelona- hagi estat un èxit? Les que vaig viure en viu i en directe només van aconseguir "fer pedagogia" sobre els secrets del pa amb tomata. O tots plegats no ens sabem explicar o entre tots no ens volem entendre. Quelcom que produeix esgotament i frustració entre les ribes de l'Ebre.

On som, doncs? En un punt de retorn delicat. Perquè molts catalans hem explicitat la fatiga sense eufemismes. Som una vegada més intentant exercir de pedagogs en unes aspiracions estàlvies d'exotisme folklòric que no es resolen. Amenaçant tocar el dos d'Espanya. Exactament en el punt de sortida d'una marató feixuga que aspira, per ara, a demanar si tenim dret a preguntar-nos entre nosaltres si volem o no marxar.

La traca està servida. Esclaten petards i ràfegues que toquen de ple l'entranya geopolítica de la Península. Sobreviurà Catalunya fora d'Espanya? Espanya serà viable sense Catalunya? Europa mira cap a una altra banda i l'euro trontolla tant com la voluntat de solucionar les tensions espanyoles. Vivim una edició més del debat Madrid – Barcelona o Barcelona – Madrid que fa l'efecte de no tenir solució si no és que la intersecció coincideix amb una ratlla fronterera.

Mentre, tot s'hi val. O no! En la dura marató s'albiren obstacles i paranys diversos. Una competició sense regles de joc net amb la lliga decidida, però no la Champions. La copa del rei subsisteix força devaluada. No oblidéssim que el futbol compromet més els peus que no pas el cap.

Es ressuscita i es torna –una vegada més i mes...- a qüestionar la immersió lingüística. Es vol magnificar un problema que la immensa i aclaparadora majoria dels que vivim i treballem aquí no percebem. Una pràctica reeixida, sense conflictes fins ara. Acceptada i valorada, sobretot pels professionals de l'ensenyament que ho tenen ben guanyat i a bastament demostrat. Deixem-los treballar! Pretenen convertir les llengües, mal caiguin destrals de punta, en un dels cavalls de batalla. Així ho ha dit, ben clar, el cap Wert de l'educació nacional mentre confirmava la voluntat "d'espanyolitzar" els infants catalans. Plouen, doncs, destrals i lleis que no serveixen pas per sentir-nos, precisament, més estimats i respectats. Com als contes, hi ha un Guillem Tell maldestre pretenent fer diana en una poma massa propera a les orelles i al sentit comú.

Si la fugida cap a Ítaca s'ha de contrarestar amb promeses d'amor, ho estan fent tan malament com saben. Del cap Wert ja hi ha qui sospita amb fonament que és un agent infiltrat d'Esquerra Republicana al govern del PP. Una fàbrica eficient de nacionalistes que en refermen la convicció o n'esbandeixen el dubte. Jo el proposo a català de l'any ex aequo amb els del gat remullat.

Deixem la llengua en pau. En tot cas, aprenguem-la i estimem-la. I si en som incapaços, respectem-la. No l'apuntem com aquelles pomes amb el dit estès, que les armes –i els gestos- els carrega el diable i els disparen els malvats.