El
Banc Central Europeu confirma que els bitllets
de 50€ són els més falsejats i
representen el 44% de les falsificacions. Malgrat l'increment en el nombre
registrat de bitllets falsos, aquest és molt baix si es compara amb els milions
de legítims que transiten amb el paper en regla. Un consol!
Que
es tingui predilecció pels de 50€, i després pels de 20€, deu ser cosa
d'endossar-los sense aixecar massa sospites. O que el delicte per falsificar-ne
un de 500€ és més gruixut. Com a estratègia comercial és poc rendible, posats a
delinquir cal fer-ho amb eficiència. Per què esmerçar els mateixos esforços en
un de 20€ i no pas en un bitllet dels grossos, dels que –diuen- també
existeixen ja que algú n'ha vistos.
L'aspiració,
el cim per a un professional de les arts gràfiques hauria de ser l'obra mestra
de poder copiar sense que es detecti la diferència entre el bitllet de curs
legal emès pel banc oficial i el que ha imprès casolanament. Potser des del
vessant artístic, aquests de producció domèstica haurien de tenir encara més
valor del literal. Autèntiques obres d'art devaluades per la grollera mania de
produir-les en sèrie des de les seus oficials!
És
clar que, com en el rigorós mercat de l'art, hi ha d'haver produccions més
reeixides i valorades, úniques. No fa massa, a unes àvies d'avançada edat, amb
tants anys com diòptries i/o cataractes, un taxista llicenciat en economia trapella
els va tornar el canvi endossant-los un bitllet de 20€ que era un autèntic nyap.
Una fotocòpia matussera, que no un escàner, amb la mateixa imatge reproduïda a
ambdues cares del bitllet i –el súmmum!- retallada a estisores. Efectivament,
una peça artesana del tot. I molt artística, això sí! En una subhasta es podria
adjudicar a un preu de sortida més alt dels 20€ que hi figura. Aquest artista ha
de ser un veritable mestre de les finances, un Tàpies de la casa de la moneda amb
estil peculiar. No és, de bon tros, un artesà figuratiu de la falsificació i,
pitjor encara, una persona de fiar. Que no anirà al cel!
En
la personalització dels bitllets hi ha qui els ornamenta amb gargots, dibuixos,
símbols o pensaments de molsuda filosofia del dia a dia. Hi vaig descobrir un sensible
plany amorós -Te'n vas per no tornar! –una mena d'epitafi al trencament. Un
cant al rebuig. El comiat trist a l'andana dels adéus sense retorn. Entendridor.
Quelcom que explicaria la dèria dels garrepes o la fidelitat passional amb què
alguns els custodien i no els deixen anar.
La
moneda nova en general expel·leix un perfum d'opulència. Personalment, però, amb
el canvi en una transacció al detall de sardines, estic per no entaforar-la a
la bitlletera per la bravada a estiu mariner que emana. Manies! Hi ha addictes
al diner negre pel tuf característic que desprèn. De pudor a droga aspirada amb
un bitllet recargolat. De corrupció pestilent i textura aspra de totxo. Amb ferum
d'engany. O simplement, la fortor barruda d'una devolució tramposa de quan ens
despatxa un pillet.
Els
bitllets els vam adoptar per no haver d'anar carregats amb béns per bescanviar.
Quan els caps de bestiar eren referència a les cases bones de pagès. A les
modestes les permutes passaven per l'aviram, xavalla de valor relatiu i més
quotidià: tres gallines, una oca. De les coses que es permutaven i els metalls
nobles encunyats, als bitllets impresos. El paper! Quanta confiança i
predicament té un tros de paper, més que el poema d'amor més sentit i sincer
amb el qual no compraríem ni un trist crostó de pa. Acceptem bitllets per
treball i suor. Amb els anys hem resolt que amb els números n'hi ha prou. En
els bancs hi tenim –teníem- dipositada una confiança absolutament virtual, o de
plàstic. Ens ho creiem mirant-nos els saldos i ens refiem –refiàvem- que allò
que reflecteixen les pantalles és cert.
S'han
acabat les exhibicions fatxendes a còpia de feixos de bitllets matxucats amb
una goma de pollastre en una taula d'un cafè on es passaven comptes anyalment
dels vedells o del bestiar que es criava. O els sobres amb la setmanada,
bitllets i moneda d'arrodonir perquè pesa més. Encara hi ha algun avi que vol
veure en efectiu la paga de la pensió, al·lega que comptar-los ho troba més
efectiu que no pas els somnífers que li recepta el metge de capçalera.
No
trigarà gaire el dia que la liquiditat comptant serà història. Moneders
electrònics o la petja digital han de fer-ho possible i ja són ací per no
marxar. Coristes i numismàtics -canta en Sisa- n'han de patir les conseqüències.
I de retruc, els falsificadors. Quina trampa s'empescaran? És possible que ja
hagin trobat les enganyifes comptables i els paranys diversos amb què ens meravellen
determinats tripijocs financers. Un món per a experts i iniciats. Conceptes que
ens van grans i que no entenem. Jocs de risc, de borsa; preferents sense
preferència. Bons i inversions que ens podem plomar els estalvis d'una vida.
I
si ja no han de córrer els bitllets on entaforarem, els desconfiats, el capital
estalviat. Que les caixes de cabdals han de ser ocupades amb altres finalitats
i secrets que no transitin per la xarxa. Potser hi emmagatzemarem petons
furtius o cartes d'amor compromeses, que haurien de cotitzar cada vegada més
als mercats de les emocions, aquelles que no es devaluen.
