He
fet una còpia al disc dur de l'ordinador. Precaucions, per si de cas. Documents
i fotografies que es poden volatilitzar. La formidable virtualitat té el seu
foc purificador quan ens socarrima la memòria analògica dels dies, n' esborra
les cares amb qui ho hem compartit i desdibuixa els llocs per on hem caminat.
Un
cop de dit matusser en una tecla i tot en orris, malgrat que la màquina ens
hagi alertat, "N'estàs segur?" Després
resta el penediment sense remei per no haver-nos tallat el dit o pel reflex de gosadia
automatitzada. Tot perdut!
Abans
les fotografies campaven a l'atzar emmagatzemades en capses de sabates o de
camises. Trobar-ne una requeria un passeig caòtic per la història familiar. En
el procés, les miràvem totes i trèiem els fantasmes al sol. Aquelles estampes
una mica esgrogueïdes i amb les cantonades arnades eren els monuments dels
pobres, dels que no gaudim de retrats a l'oli ni bustos de marbre. Icones tan
importants i cares que calia entaforar a les caixes de cabals casolanes, en una
calaixera o a la raconada inferior de l'armari on habitaven també els vestits
de menjar macarrons, els de vint-i-un botons. Anaven a joc i conjuminaven
perquè fer-se un retrat era cosa d'anar mudat. Com el posat estàtic tot
escarnint els retrats d'artista –Quiet! -A la immortalitat s'hi accedia
contenint l'alè com en una radiografia per a un diagnòstic a vida o mort.
Un
record per als mítics retratistes rodamóns motoritzats que rodolaven per las
cases de pagès i en trastocaven la vida. S'aturava l'atmosfera polsinosa, l'activitat
tota i les gallines esdevenien éssers pintorescos. Calia afaitar-se i sortir-hi
amb la millor fila possible –Clic! En algunes contrades encara esperen el
correu amb el que van pagar a l'avançada, l'instant històric farcit de gallines
recolzades només en una pota, elegants i fatxendes, de quan aquell trapella els
va aturar el món amb una màquina de retratar i una llambregada insòlita.
Fer
una foto i enviar-la alhora els semblaria un prodigi. Veure's a l'altra banda del
món en l'interval de temps que han contingut la respiració només podria ser un
afer de bruixes expertes. Deu ser en prevenció, o perquè les fetilleres
electròniques no em regirin les estripes de la màquina, que he desat una còpia
dels meus arxius. Ha estat un alleujament. Ja està! La tinc atresorada a la
raconada de l'armari compartint espai amb les capses de les altres fotos color
sèpia esvaït, les de mirar i tocar amb els dits.
La
tècnica ens permet empastifar-ho tot d'instantànies a dojo i sense miraments.
Disparar, llençar, retocar, imprimir i compartir. Coneixeu algú que encara faci
servir rodets? Mai com ara la biografia documentada d'un infant –dedicat a tu,
Arnau- disposarà de tantes imatges.
El
mateix succeeix amb els documents escrits. Cartes, diaris personals, reflexions
de lletraferit... Els correus electrònics i els missatges instantanis no
arriben encara perfumats –no ha de trigar-, però tenen l'avantatge de la
immediatesa. Tampoc cal embolcallar-los amb un sobre. Viatgen descaradament nus
i formalment incorrectes, que no despullats d'arxius adjunts de tota mena,
músiques, dades i pel·lícules. Rodolen farcits d'ubiqüitat impúdica. La que ens
pot pispar algú. Secrets –dèiem- penjats en un estenedor global. Informació que
ha maridat amb comunicació. El binomi democratitzador del coneixement tot
compartint-lo. La revolucionària enciclopèdia francesa s'ha reeditat al segle
XXI amb banyes sense fils i llueix cua de ratolí –o de dimoni-.
Desitjo
que la grafologia i la tipografia ja no siguin disciplines associades als
egiptòlegs o a algun savi desvagat i carrincló. O que els processadors de text no
qüestionin la impremta, les biblioteques d'Alexandria i les edicions acurades.
Del
llapis infantil, de l'indeleble bolígraf adolescent a l'estilogràfica regal
d'unes noces d'argent hem arribat al teclat actual. Virtual i projectat en una
superfície o en una pantalla tàctil. No oblidem el seu preludi tecnològic, la
màquina d'escriure. El mestre Espinàs, per exemple, encara practica certa ecologia
periodística. Insisteix en el punt mecànic artesà que confereix el martelleig
que l'ajuda a redactar els seus escrits, dels que es palpen i tenen textura.
Encara
que tot torna... Els rodets fotogràfics, les promeses d'amor escrites a mà i
dipositades en una bústia. El perfum d'una bona edició. I també retornen les
màquines d'escriure! Aquests dies la premsa anuncia la tendència retro de l'espionatge rus –o soviètic,
que és més literari-. Els espies de l'antic teló d'acer redactaran els informes
secrets en paper amb unes màquines d'escriure especials que permeten
identificar sense cap mena de dubte l'autoria i l'autenticitat del document. Secrets
de paper. Esperem que no tinguin també la cua de palla.
Arribats
al final és necessària una deferència per als esforçats grafòlegs, que els
fulls de càlcul no els jubilin. Les proves cal·ligràfiques viuen temps de
crisi. Només alguns romàntics, i en Bárcenas, practiquen el vintage en matèria de llibres de comptes
i es decanten per la cosa manual.
